Quadre pintat per Gabriel Ferrater al Mas Picarany

Sobre els llibres i els autors:

Pilar Prim, Narcís Oller
http://www.xtec.cat/~jpallas/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Pilar-Prim-un-classic-catala-de-Narcis-Oller/video/3319431/

Mar i cel
, Àngel Guimerà:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/angel-guimera
http://grup62.cat/lecturanda/mar_i_cel/durant_la_lectura.html

Supervivent d'un cant remot, Josep Carner:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-carner
http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/pagina.php?id_sec=512

Jardí vora el mar, Mercè Rodoreda:
http://www.elmati.cat/article/3776/jardi-vora-el-mar
http://lletra.uoc.edu/ca/autora/merce-rodoreda/detall
http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/
http://www.mercerodoreda.cat/index.php

Antígona, de Salvador Espriu:

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=733

"El temps de les paraules" (reportatge): http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=652&p_ex=salvador%20espriu

"Retalls TV3" (vida i obra): http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/3alacarta/video/2725310/

reportatge exposició "He mirat aquesta terra" (2013-2014):
http://www.cccb.org/ca/video-exposici_reportatge_espriu_he_mirat_aquesta_terra-44961

Tempestat de flama, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

https://josepbargallo.wordpress.com/2013/01/25/el-sonet-a-lobra-de-rossello-porcel/

http://es.slideshare.net/laiarivelles/bartomeu-rossello-porcel

http://es.slideshare.net/monicaherruz/bartomeu-rossell-prcel?related=1

Maria del Mar Bonet canta Rosselló-Pòrcel (youtube):

http://www.escriptors.cat/autors/rosselloporcelb/vincles.php


Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/pere-calders

http://www.iec.cat/perecalders/

http://lletra.uoc.edu/ca/pere-caldersmulti#multimedia19492


dimarts, 18 de novembre del 2014

LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA

La bella dama del tramvia

[...]
Car ella cal que baixi quan arribem – ço és,
que aquella maniobra subtil resulta vana-
o resta, i és de Gràcia i de segur diu pues,
sollant la parla catalana.

I no hi ha més manera: la dama se'ns ne va 
o né un detall la minva i un mot la deshonra.
Aneu a peu, poetes, cercant de somiar
l'alta bellesa duradora.


                           D'Auques i ventalls (1914)


Aquestes dues estròfes pertanyen al poema La bella dama del tramvia , escrit per Josep Carner, el príncep dels poetes. Trobem aquest poema en el recull D'auques i ventalls escrit al 1914. He escollit aquestes dues últimes estrofes, perquè es la resolució de lo que ha passat al llarg del poema, on Carner, veu a una dona molt bella al tramvia, però el fet de que aquesta dona pari a Gràcia, li fa pensar que es una persona de clase baixa, perquè potser dius pues en comptes de “aleshores”, insultan així al català, així doncs, hem resulta molt significatiu el fet que menyspreï la bellesa de la dona, per el sol fet de que sigui de Gràcia i potser no parli del tot bé el català, fet que remarca el tret noucentista de la perfecció i l’importància que té per els noucentistes el català.

 

(Imatge d'un tramvia de l'època.)


                                                                                          YERAY PEDROL SANTIAGO





CANCÓ D'UN DOBLE AMOR (Josep Carner)

[..]
L'amiga blanca m'ha encisat,
també la bruna;
jo só una mica enamorat
de cadascuna.

I cuan ja són a prop de mi
i ja mos dits les agombolen,
sota les túniques de lli
hi ha dues vides que tremolen.
[...] 

De Verger de les galanies (1911)

He triat aquestes estrofes perquè m'ha semblat graciós que Josep Carner hagi escrit un poema d'un doble amor. M'agrada l'equilibri que mostra ja que li agraden les dugues noies per mateix, i també perquè és enamorat només una mica de cadascuna. Amb la segona estrofa les noies van vestides amb túniques, això fa reférencia el món clàssic. Les tùniques són de color blanc (cromatisme), en global ell utilitza colors clars per a donar una sensació de puresa. L'últim vers hi ha dues vides que tremolen

dilluns, 17 de novembre del 2014

Bèlgica, Josep Carner

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, 
m’agradaria fer-me vell en un país 
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, 
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres 
guarnides d’arços, d’oms i de pereres; 
viure quiet, no mai assenyalat, 
en una nació de bones gents plegades, 
com cor vora de cor ciutat vora ciutat, 
i carrers i fanals avançant per les prades. 
I cel i núvol, manyacs o cruels, 
restarien captius en canals d’aigua trèmuls, 
tota desig d’emmirallar els estels.

Aquest fragment és la primera estrofa del poema "Bèlgica", que és troba dintre del volum Llunyania, en aquesta estrofa Carner ens descriu com seria per a ell una ciutat ideal, envoltat de gent amable i on poder viure agradablement.
He escollit aquesta estrofa, perquè ens mostra una de les principals característiques de la poesia de Carner que és la idealització de l'entorn, en aquest poema idealitza la ciutat de Brussel·les, ciutat on va viure força temps, ens mostra una ciutat on viure en pau i harmonia, Carner fa aquí un paral·lelisme amb la Catalunya ideal.


HICHAM ZARIOUHI
2 BAT D

diumenge, 16 de novembre del 2014

Ahir. Josep Carner.


AHIR
 [...]Que en fa d'anys, sospira,
que ell se li morí!
Tants d'anys fan un dia,
un de sol: ahir.

 I, si s'estimaren,
mai no s'ho van dir.
Menta, farigola,
ruda i romaní.

                           Del Llibre dels poetes, (1904)








Aquets dos últims fragments seleccionats del poema de Josep Carner, Ahir, es troba en el recull Llibre dels poetes (1904)
La elecció ha sorgit degut a dos factors.
   1-L'us del topic literari “Tempus fugit” ja que en el comentari del poema passat també va apareixer i ha captat la meva atenció, sent també una qüestió que tindrà un valor primordial en la primera etapa poètica de Josep Carner, que arribarà fins al 1912.
   2- La paraula clau “ahir” en l'últim vers de la primera estroga mostrada ja que personifica l'amor frustrat del jovent que mor prematurament m'ha marcat per excollir-ho definitivament.

Ens intenta trasmetre que aprofitem les oportunitats per fer les coses, perque pot ser no tindrem un altre ocasió per fer-les i ens podríem apenedir a base del record que aporten les olors com la de les plantes aromàtiques, la menta, la farigola, la ruda i el romaní les cuals al portar temps sense olorar-les et transmeteixen un record passat.





Alvaro Blanco López.

Teoria de l'ham poètic. Josep Carner

Teoria de l'ham poètic
"Anem al cas. Es tracta de l'aparició sobtada, inexplicable, del "vers donat" en l'esperit del poeta quan ell no té ni idea, i molt menys propòsit, d'una represa de tasca. [...] La inspiració, fet i fet, no ha estat més que l'obra d'una sola paraula, gairebé d'una paraula qualsevol."
Es tracta d'un assaig en primera persona del singular, és a dir, que el narrador i el protagonista és el propi autor Josep Carner. Deduïm que hi ha dos persones a l’habitació, ja que apareixen diàlegs, però Josep Carner parla amb ell mateix, amb un jo molt més madur, al qual parla amb elegància i educació. S’exalta llavors la figura de l’alter ego.
Aquest fragment representa l’essència de tot el text. El jo madur parla de l’aparició d’aquest “ham”, que és la inspiració del poeta. Diu que arriba de forma inesperada a mans del poeta en forma d’una sola paraula. Pot estar llegint, parlant amb algun desconegut, fent qualsevol cosa... quan ell senti cert mot, el fil d’una obra sencera li arribarà a l’esperit. Aquesta paraula decidirà la qualitat del poema, la situació, el tema, etc. L’ham poètic només arriba, però, al poeta, mai a una persona qualsevol.

Aquesta teoria trobo que és ben certa, sempre ha estat present. Ja els antics grecs o romans atribuïen  les creacions artístiques a les muses, que eres no més que la inspiració d’una paraula (normalment en boca d’una dona) que arribava a l’ànima de l’artista. A dia d’avui segueix vigent la teoria. Les persones capaces que crear art, s’inspiren quan menys s’ho esperen, distrets o enmig d’altres feines. De la mateixa manera que tan inesperadament arriba, inesperadament se’n va, si no l’aprofites.


Claudia Cobas, 2n BAT

Si em vaga...


Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada 
contra les ires, contra el llot

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot, 

com la paret en el seu sòtol, 
com una pedra en el seu clot.

                                       Josep Carner.


Aquest poema està inclòs al recull anomenat Absència (1957) de l'autor Josep Carner.
L'objectiu d'aquest poema es la declaració dels seus principis com a poeta, ho podem veure en el tema, que es basa en com de dura és la vida, absurda i cruel, on no pot expressar el que sent en una societat tancada.

Les dues primeres estrofes són la introducció a la seva situació que viu el poeta, en la primera se'ns presenta com un "supervivent d'un cant remot", anomenat així per que ell considera que la condició de poeta, tan noble i important, s'està perdent.
En les dues últimes estrofes ens relata  l'actitud que ell ha pres davant  aquesta situació plasmada en les dues anteriors: l'autor vol demostrar que ja  té una experiència  la qual l'ha ensenyat a veure el que és bo  i el que no ho és.



                                                                          Antonella Maretto 2n Bat. D

LA POMA ESCOLLIDA

 LA POMA ESCOLLIDA

Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,
 mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
 i et tinc a vora meu com la poma escollida
 que es torna groga i vella i encara fa perfum. 

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror, 
criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.
 ¿Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

                                                                                               D'Els fruits saborosos (1906)

He escollit aquest fragment de "La Poma Escollida" perquè representa una escena amb molta tendresa i amor entre Alidé i Lamon, que són una parella d'ancians on l'Alidé troba a faltar la joventut i es sent una dona gran. El carinyo amb el qual Lamon li contesta a Alidé quan aquesta està plorant em va sobtar ja que tot i l'edat que tenen per Lamon el més important es que estan junts i que s'estimen. Per mi es el poema més bonic de Carner i que transmet els sentiments del poema d'una forma que arriba facilment a qualsevol persona que el llegeixi.



Guillem Rodríguez Trilla

La poma escollida - Josep Carner

LA POMA ESCOLLIDA
[...] Lamon fa un gran sospir i li diu: -Oh ma vida,
mos peus són balbs i sento que se me'n va la llum,
i et tinc a vora meu com la poma escollida
que es torna groga i vella i encara fa perfum.

D'Els fruits saborosos (1906)

El fragment que he escollit és la quarta estrofa del poema "La poma escollida", recollit al volum d'Els fruits saboros publicat al 1906. En ell Carner parla sobre l'etapa de la vellesa, com a tret propi d'questa obra en la que en cada poema fa referència a un període de la vida, en aquest cas ho fa mitjançant una parella, el Lamon i la Alidé, que es troba en aquesta última fase de la vida. 

Aquests versos em transmeten una gran tendresa del Lamon envers l'Alidé, ja que utilitza la poma per comparar-la amb la seva estimada que, tot i fer-se gran, conserva l'essència de la joventut, igual que una poma que es torna groga i vella amb el pas del temps però no perd el seu perfum. En el tercer vers d'aquesta estroma Carner fa referència al títol del poema: "La poma escollida".

Laura Aguilar 
2 BAT C

LA BELLA DAMA DEL TRAMVIA

I no hi ha més manera: la dama se'ns ne va
o bé un detall la minva i un mot la deshonora.
Aneu a peu, poetes, cercant de somiar
l'alta bellesa duradora.

Jovent, oh que tu cerques la joia o el renom!,
no cuitis a adorar-los, que el dol et colpiria.
Sovint les esperances que fan d'esquer són com
la bella del tramvia.

D'Auques i ventalls (1914)

SÍNTESI DE COMENTARI
Aquest poema de Josep Carner, autor per excel·lència del Noucentisme, pertany al recull Auques i ventalls publicat l'any 1914.
"La bella dama del tramvia" ens parla sobre un fet intranscendent, un fet quotidià com és el de viatjar en tramvia per la ciutat de Barcelona, i en fa d'ell un esdeveniment més elevat, més noble, transportant-lo al terreny literari, una característica molt recurrent del Noucentisme. Ja fa al·lusió d'aquest tret el títol del recull, Auques i ventalls que, amb aquestes paraules estratègicament escollides per l'autor, es fa referència a una literatura propera, útil però no indispensable de conceptes planers que són portats a un nivell més elevat.
En aquestes dues estrofes del poema, Carner s'adreça als poetes, és a dir, als creadors d'art literari del corrent cultural de l'època ja esmentat, i els alliçona. Transmet una moralitat al jovent mitjançant una metàfora amb una dona en el tramvia: els diu que no tinguin pressa per a obtenir el renom i la fama, que no es precipitin en les seves il·lusions i desitjos perquè aquests, mirats amb perspectiva, els poden decebre. Amb aquesta ensenyança es transmet una sensació d'equilibri, mesura i civilitat, trets que adopta Carner fruit, altra vegada, de la influència del Noucentisme.

Laia Arnau Bas



La bella dama del tramvia, Josep Carner

LA BELLA AMA DEL TRAMVIA
"I no hi ha més manera: la dama se'ns ne va
o bé un detall la minva i un mot la deshonora.
Aneu a peu, poetes, cercant de somiar
l'alta bellesa duradora.

Jovent, oh tu que cerques la joia o el renom!,
no cuitis a adorar-los, que el dol et colpiria.
Sovint les esperances que fan d'esquer són com
la bella dama del tramvia."

                                    D'Auques i ventalls (1914)

He escollit aquest fragment ja que penso que és la part més significativa del poema, la qual trobem el missatge que l'autor ens vol dir: no és necessari córrer o donar-nos pressa per obtenir alló que desitgem, ja que si ens precipitem massa, podem tenir alguna decepció, Per tant, per les figures d'analogia que trobem al poema, més val anar a peu i no arriscar-se, que agafar un tramvia (en el cas de l'autor), ja que pot ser una mala decisió.
Per concloure, les esperances no les hem de perdre mai, ja que hem d'esforçar-nos per obtenir tot alló que volem i si les coses bones triguen en arribar, només necessitem paciència per esperar-les.

RAMON AYMAMÍ PEREZ
2BAT-C
LITERATURA CATALANA

- LLEIALTAT - Josep Carner.

I un nou esclat de fe m’anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.


He escollit l'últim tercet del poema "Lleialtat" perquè em sembla esperançador i emotiu. Carner ens ha transmès durant el decurs del seu poema un sentiment pessimista i d'enyorança sobre un temps passat que mai més tornarà a ser seu. Però en aquesta estrofa dona un gir inesperat i troba l'esperança dins d'aquest mateix record que li provocava un buit interior. Així demostra que la lleialtat a ell mateix, al que és i va ser, venç aquest dolor i el fa seguir endavant.
Sarai Arenas
2 Batx D

dissabte, 15 de novembre del 2014

Cant IV

Ni el pèlag que s'abissa ni el vent ja no em fa nosa.
Mon seny en la fosca reneix.
Ja só dins una gola més negra, millor closa;
i crec, dins el ventre d'un peix.

S'han esvaït, d'una bocada a l'embranzida,
ma petitesa, mon esglai.
Re no em distreu, dubte no m'heu, desig no em crida:
Déu és el meu únic espai.

De Nabí (1941)

Aquestes dues estrofes que he escollit es troben en l'inici del cant IV dins de Nabí, un llarg poema dividit en diversos cants, el qual fa referència a diferents personatges que apareixen en la bíblia.  En aquesta obra Carner es planteja una sèrie de dubtes metafísics i sobre la vida que envolta als ésser humans. 
Aquest poema es va escriure durant un any molt significatiu ja que es situa en un moment que hi havia una forta repressió franquista, fet que va obligar a l'autor a exiliar-se. En aquests fragments el jo poètic es troba dins la gola d'una balena, relacionant amb el personatge de Jonàs, és un lloc on es sent protegit i on pot expressar els seus sentiments sense cap mena de censura. Troba l'equilibri de les seves paraules en Déu i a través seu torna a remarcar aquesta sensació de protecció.

Júlia Infantes Gombau


divendres, 14 de novembre del 2014

Símbols - Josep Carner



Símbols

                                           Bell punt aquell s'atura, que amb totes dues mans
                                         pren qualsevol dels dos agafadors llampants
                                         i envers la plataforma s'empeny ella mateixa

                                           però damunt l'estrep un peu, un d'únic, deixa;
                                         són pocs una minyona, un noi i un d'Agramunt
                                         per a lliurar la cuixa d'en terra, hissant-a amunt.

D'auques i ventalls (1914),
afegit a la segona edició


El fragment que he escollit són les dues últimes estròfes del poema de Josep Carner, Símbols, que es troba dintre del recull, d'Auques i ventalls (1914). L'he escollit aquest fragment perquè m'ha sorprés que Josep Carner sigui capaç de fer un poema a partir d'un fet anecdòtic, que en aquest cas és la dona grasa que no pot pujar ella sola al tramvia i necessita la ajuda de més gent. El lloc on transcorre el poema és a Barcelona on va viure Josep Carner.


Roger Roca Navarro
2 BAT C

dijous, 13 de novembre del 2014

BÈLGICA

                                             De molt, desert, de molt, dejú, 
                                             viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
                                             Però ningú
                                             no se'n podria témer en fent sa via. 
                                             Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria, 
                                             ben a recer, de brollador ben clar, 
                                             amb peixos d'or que hi fan més alegria. 
                                             De mi dirien nens amb molles a la mà: 
                                              - És el senyor de cada dia.

Aquest fragment pertany al poema "Bèlgica", inclòs dins del llibre Llunyania (1952). He escollit aquesta estrofa perquè és on podem veure la idea principal del poema, Carner l'únic que vol és que els nens el segueixin reconeixent cada dia pel carrer,si els nens poden fer això voldrà dir que segueix viu. D'una cosa tan quotidiana com és seguir veient a algú la magnifica perquè pugui simbolitzar el que ens vol fer entendre. 
Al cap i a la fi es conforma en seguir vivint,no demana res més. 
També he triat aquest poema per la forma tan idealitzada en que descriu Bèlgica, expressant el desig de tornar-hi i la enyorança que sent envers Brusel·les, lloc on Carner va viure durant força temps.






Marta Redondo
2n  BAT C

"SI EM VAGA..."

Viuré, si em vaga de viure,
supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.

D'Absència (1957)

 He triat aquest poema, ja que tot i ser breu, està ple de simbolismes. El primer en el que ens podem fixar, és que l'escriu el mateix any que decideix revisar tota la seva poesia, per tant, en el moment en el que creu que ha assolit el punt més àlgid al que podria arribar ell com a poeta, per això es compara amb un jutge, perquè ja és gran, i té experiència a la vida i en la poesia.
Podem identificar-ho, també, a la segona estrofa, que fa referència a la serenitat que ha assolit, i la seva determinació a no deixar-se endur pel que el pugui corrompre, i a l'última quan es compara amb la pedra i la paret, volent dir que ha trobat estabilitat, i que les seves decisions són fermes.Tot i això, en la primera estrofa ens diu que seguirà, si li vaga, seguint el llegat que ens van deixar els antics, la poesia. En aquest poema podem veure també, com tot i haver acabat el noucentisme, ell segueix encisat pel món clàssic.


Eva Fernández
2n bat C
  LA VIDA INCERTA 

                                                 [...] quan buits camins arribin a cruïlla
                                                 sense petjades a bescanviar,
                                                 i a lloc gras, vermenós, corri la guilla
                                                 i deserti les serres el senglar,

                                                     ¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,
                                                 closos els ulls com per al dolç dormir,
                                                 sense plany de la terra ni de l'aire,
                                                 vers una primavera sense fi?

                                                                                De La primavera al poblet (1935)

Aquestes dues estrofes pertanyen a les dues últimes del poema "La vida incerta" del recull de poemes de Josep Carner de La primavera al poblet. Les he escollit ja que són les estrofes on realment observem la intenció de Carner, que és preguntar-se què li passarà a la vida, és a dir, que ni ell ni ningú sabem què ens passarà en un futur, i és exactament el que es pregunta en l'últim vers, comparant la primavera sense fi amb una vida eterna terrenal. Al cap i a la fi, pretén transmetre la desconeixença d'un futur. 

                                                                                           Miriam Forcadell Estrem, 2n BAT C



A UN AURÓ



Tu vas dir-me en hivern: -He de reviure:
tu no m'hauries d'envejar aquest do:
ara, en el fred i amb testa esblanqueïda, 
encara dónes flor-.
                                                                                                   D'Arbres (1953)

Aquesta és la setena estrofa del poema "A un auró" que es troba en el llibre Arbres (1953) de Josep Carner.
En aquest fragment Carner dóna veu a l'arbre i a través d'aquesta personificació expressa la diferència entre la vida de l'arbre i la vida d'una persona, aquesta diferència és que l'arbre reviurà en certa manera ja que l'auró és un arbre de fulla caduca.
La situació temporal d'aquesta estrofa és l'hivern, ens parla de fred i de la testa esblanqueïda referint-se a la neu que ha caigut a sobre que en una persona seria coms els cavells blancs de la vellesa.

He escollit aquesta estrofa ja que al llarg de tot el poema Carner fa una semblança entre la vida i les diferents etapes de l'arbre, però aqui és l'única part en la qual dóna vida l'arbre per tal d'expressar la diferència que hi ha entre els dos éssers.

Natalia Muñoz 2 BAT D

AHIR Josep Carner



                                                                     AHIR
                                                            
                                                               Que en fa d'anys, sospira,
                                                           que ell se li morí!
                                                           Tants d'anys fan un dia,
                                                           un de sol: ahir.

                                                               I, si s'estimaren,
                                                           mai no s'ho van dir.
                                                           Menta, farigola,
                                                           ruda i romaní


                                                                                De Llibre dels poetes (1904)

Aquestes dues estrofes són la quarta i cinquena del poema "Ahir" que es troba en el Llibre dels poetes (1904) de Josep Carner.
En la quarta estrofa ens diu que se li ha mort el seu amic de joventut, i per a una persona vella, el passat pot ser un dia. Per ells la vida passa molt ràpidament, en un obrir i tancar d'ulls.
En la cinquena estrofa ens explica que s'estimaven, pero no s'ho van dir per por, per timidesa... En els dos últims versos d'aquesta estrofa ens fa referència a quatre herbes aromàtiques: menta, farigola, ruda i romaní. Són quatre plantes que pots trobar a qualsevol lloc, que aporten un toc de senzillesa natural al poema. Són olors que poden recordar-te moments de la teva vida, olors que percebies de jove en el jardí, en la cuida...

He escollit aquestes estrofes d'aquest poema perquè trobo que és molt sensible, dit d'una manera molt fina. Aquesta dona, per recordar al minyó veí que tenia de més jove i recordar el que feien junts, ha de donar-li sentit al passat. Al cap i a la fi, tot s'ha quedat en un desig.

Rose Bozon-Vialle 2n BAT C

AHIR - JOSEP CARNER

Ahir

D'hora a la finestra
vol reconfegir
la casa que hom veia
darrera el jardí

D' allà la cridava
un minyó veí.
Anaven a escola
pel mateix camí.

Que en fa d'anys, sospira, 
que ell se li morí!
Tants d'anys fan un dia,
un de sol: ahir.

I, si s'estimaren,
mai no s'ho van dir.
Menta, farigola,
ruda i romaní.

De Llibre dels poetes (1904)

He agafat aquest petit fragment del poema Ahir, ja que el poeta transmet una sensació de melancolia i a la vegada d'un record del passat que no ha pogut oblidar, ni oblida, ni oblidarà perquè com hem sentit a dir moltes vegades el primer amor mai s'oblida. Aquest poema ens dóna a entendre que hi ha una dona mirant per la finestra, mentres pensa en aquells temps en que un minyó la cridava, doncs segurament estava enamorat d'ella, i ella d'ell però mai ho van dir i el noi va morir. Com podem observar l'autor utilitza les plantes aromàtiques: menta, farigola, ruda i romaní, perqùe vol donar-li perfum i aroma al poema, ja que alguns olors et transmeten les sensacions del passat; també quan diu: que ell se li morí!... l'autor s'el vol fer més seu.




Minerva Monné Jiménez
2 BAT C





La vida incerta.

La vida incerta

[...]¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,
closos els ulls com per al dolç dormir,
sense plany de la terra ni de l'aire,
vers una primavera sense fi?

                                             La primavera al poblet (1935)
El fragment que he seleccionat és l'última estrofa del poema de Josep Carner, La vida incerta, que es troba al recull, La primavera al poblet (1935). L'he escollit perquè em sembla l'estrofa clau del poema, en la qual expressa la incertesa del temps futur. A través de la metàfora de la primavera com a símbol de joventut; mostra com no sap ni quan, ni com se l'emportarà la mort. Crec que són els versos on fa més lluïment de les seves idees i de com mitjançant aquestes, aconsegueix transmetre una sensació de desconeixement del que el destí li depara. 

La foto que he escollit expressa aquesta idea de misteri i d'incertesa que l'autor transmet en aquest últim fragment. 

D'alguna manera he volgut il·lustrar els seus últims versos a través d'aquest bosc primaveral de caire fantàstic.

El bosc transmet sorpresa a la vegada que inseguretat per no saber on poden portar les escales que apareixen, i els misteris que es poden amagar en ell; al igual que Carner, que mitjançant la seva poesia, ha aconseguit transmetrem un seguit de sensacions
similars.


Amauriz López Ramírez 2n-Batxillerat-D

Les llimones casolanes - Josep CARNER

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa
damunt el voleiar dels braços i el vestit.
El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa
i ja a la cantonada és Licas, el marit.



He escollit aquest fragment de Les llimones casolanes, del recull Els fruits saborosos(1906), perquè hem sembla que descriu molt bé la figura de la perfecta mestressa de casa, pròpia del Noucentisme. És la primera estrofa del poema.
La Metimna se'ns presenta com una dona capaç d'assumir totes les feines de casa i cuidar dels seus fills i del seu marit, Licas, que arriba a casa després de treballar. Es veu representat l'estereotip de la família ideal.
A l'hora de llegir aquest poema s'ha de tenir en compte el punt de cromatisme i lluminositat que Carner aporta al poema a traves de coses quotidianes.


Laura Sánchez Hidalgo
2 bat C