Quadre pintat per Gabriel Ferrater al Mas Picarany

Sobre els llibres i els autors:

Pilar Prim, Narcís Oller
http://www.xtec.cat/~jpallas/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Pilar-Prim-un-classic-catala-de-Narcis-Oller/video/3319431/

Mar i cel
, Àngel Guimerà:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/angel-guimera
http://grup62.cat/lecturanda/mar_i_cel/durant_la_lectura.html

Supervivent d'un cant remot, Josep Carner:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-carner
http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/pagina.php?id_sec=512

Jardí vora el mar, Mercè Rodoreda:
http://www.elmati.cat/article/3776/jardi-vora-el-mar
http://lletra.uoc.edu/ca/autora/merce-rodoreda/detall
http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/
http://www.mercerodoreda.cat/index.php

Antígona, de Salvador Espriu:

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=733

"El temps de les paraules" (reportatge): http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=652&p_ex=salvador%20espriu

"Retalls TV3" (vida i obra): http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/3alacarta/video/2725310/

reportatge exposició "He mirat aquesta terra" (2013-2014):
http://www.cccb.org/ca/video-exposici_reportatge_espriu_he_mirat_aquesta_terra-44961

Tempestat de flama, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

https://josepbargallo.wordpress.com/2013/01/25/el-sonet-a-lobra-de-rossello-porcel/

http://es.slideshare.net/laiarivelles/bartomeu-rossello-porcel

http://es.slideshare.net/monicaherruz/bartomeu-rossell-prcel?related=1

Maria del Mar Bonet canta Rosselló-Pòrcel (youtube):

http://www.escriptors.cat/autors/rosselloporcelb/vincles.php


Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/pere-calders

http://www.iec.cat/perecalders/

http://lletra.uoc.edu/ca/pere-caldersmulti#multimedia19492


dimecres, 13 de maig del 2015

HISTÒRIA CASTRENSE
Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.
Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.


Aquest és un conte breu que pertany al llibre "Invasió subtil i altres contes", publicat per Pere Calders l'any 1978.
En aquest conte es pot observar com Pere Calders compara un grup de soldats que confiaven cegament en el que deia el seu superior, amb aquell comportament humà que tenen moltes persones de confiar tant en algú, sense importar el que diguin o facin. En el cas del conte, el punt on els soldats se n'adonen de que no poden continuar fent cas a les coses que manava el seu superior, és quan els ordena que es llencin per la finestra. Amb el conte també ens mostra que la gent que atempta contra la vida dels altres no és de fiar.

Roger Roca Navarro
2n BAT C

PERE CALDERS - PASSOS COMPTATS

Des del revolt, vaig preguntar on començava aquell camí, i uns caçadors m'explicaren que just on es retallava la silueta del salze damunt l'horitzó. Vaig caminar fins a escorxar-me els peus i, en arribar al salze, un home clavat a terra em digué que allò no era cap començament, sinó un dels finals. En descobrir la meva mirada d'estupor -i qui sap si d'espant-, l'home clavat a terra em recomanà que no fes escarafalls i que em busqués un sot arrecerat i a mida abans no es pongués el sol. «Després -afegí- tot són presses».

Aquest conte breu es troba al recull Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, i parla sobre la vida. Comença amb l'inici de la vida, quan naixem, on un home pregunta a dos caçadors on comença un camí, i ells li indiquen, i en arribar-hi es troba un home que li diu que allò no és l'inici, sinó el final. El que vol transmetre el conte és que no gaudim de la vida, sinó que seguim uns passos fins al final, per tal d'aconseguir uns objectius, i així perdem la nostra oportunitat de viure, ja que sense adonar-nos haurem viscut, però sense viure, perquè haurem seguit un camí pautat i marcat per uns objectius sense aprofitar la vida. 


Miriam Forcadell Estrem
2n BAT C

dimarts, 12 de maig del 2015

EL MILLOR AMIC, Pere Calders

-sí, i em digué que no en sabia un borrall. Va
explicar-me que duia un artifici que traduïa els seus
pensament i els ampliava d’una manera sonora, fos
quin fos l’idioma del seu interlocutor. A la inversa,
l’aparell recollia les paraules de l’altre i les servia al
seu enteniment clares i netes. << Tot automàtic?>>,
vaig preguntar-li. <<Tot>>, va respondre’m . Vaig allar-
gar-li la mà amb ganes de felicitar-lo( encara no em
sé avenir de la meva audàcia), però ell no corres-
pongué. Fou una situació delicada, que per un mo-
ment va enfredorir l’entrevista. Sóc tan sensible a
aquests detalls! 

Aquest fragment pertany al conte “El meu millor amic”, que es troba dintre el recull Invasió subtil i altres contes.
Ens parla d’un aparell que té l’extraterrestre que li permet parlar qualsevol idioma amb qualsevol persona. El narrador és un boletaire que per casualitat es topa amb aquest extraterrestre  i comença una conversació amb ell, quan l’alien li explica la utilitat que té l’aparell el narrador el vol felicitar però l’altre no hi accedeix.

Es tracta d’un conte on hi trobem un realisme màgic, ja que hi ha la presencia d'un esser de ficció això provoca una perspectiva fora de la realitat.

Hicham Zariouhi
2 BAT D
Literatura catalana 

TOT ESPERIT, Pere Calders



TOT ESPERIT

'Vaig rebre un imprès a mitjan setembre, i a primers d'octubre em van venir a veure dos inspectors joves, un xicot i una noia.
Els va bastar poca conversa per a dir-me que jo era un fantasma, i que no m'espantés perquè no era pas sol. M'explicaren que nous mètodes estadístics posaven al descobert una gran quantitat de casos d'aquest peculiar estat civil.
Jo estava serè (vaporós, em digueren ells) i encara no em sentia esverat.'


Aquest fragment del conte pertany al recull Invasió subtil i altres contes de Pere Calders, gran representant del realisme màgic. Podem veure que el narrador en primera persona del singular ens explica com dos inspectors arriben a casa seva i li comuniquen que és un fantasma, però en canvi, al sentir la notícia, no es posa nerviós.
En aquest fragment es pot veure el realisme màgic que utilitza l'autor, el qual eleva una situació quotidiana, en aquest cas l'arribada de dos inspectors a casa seva, i acaba elevant aquesta situació a un punt còmic, al comunicar que és un fantasma. També cal reflectir el vocabulari entenedor que utilitza l'autor, i també amb un to humorístic al descriure's vaporós, cosa que caracteritza els fantasmes.
En conclusió, he escollit aquest fragment del conte per que trobo que l'autor utilitza l'humor en moltes de les històries que explica, però aquest fragment en concret m'ha cridat l'atenció.

Ramon Aymamí Pérez
2n BAT-C
Literatura Catalana

VINC PER DONAR FE

"Aquesta devia ésser la fi del vampir, perquè no tornà a causar molèsties i no se n'hauria parlat més de no ser per un periodista de Barcelona que vingué al poble per fer-ne un reportatge. Embolicà una cosa tan diàfana com la que acabo d'explicar parlant amb les comares, preguntant, escatint, sense ni tan sols respectar el dolor de les famílies perjudicades, inventant novel.les prescindint del mal que feia"

Aquest fragment pertany al conte Vinc per donar fe escrit per Pere Calders, màxim representant del realisme màgic a Catalunya, i publicat l'any 1978 dins del recull Invasió subtil i altres contes. En el mateix any es va representar el muntatge teatral anomenat Antaviana, creat a partir d'un recull de contes de Calders.
He escollit aquest fragment perquè l'autor ens ofereix una paròdia sobre la mort, ja que tracta amb un to irònic l'aparició d'un vampir al poble on viu el narrador del conte. Es podria dir que tracta l'història amb  humor negre i fent una versió humorística de la novel.la gòtica. Fa una crítica de l'estupidesa humana, demostra que molts dels prejudicis que té la gent donen lloc a realitzar accions incoherents, pròpies de la tossuderia de les persones.

Júlia Infantes Gombau

dilluns, 11 de maig del 2015

NO SE SAP MAI

                                                                     

 De les quatre rodes del cotxe , n´hi havia una que girava al revés . Però era la bona , perquè provava d´allunyar-nos  d´una corba que ens va desmanegar a tots.

Aquest es un conte breu situat al recull de contes Invasió subtil i altres contes publicat l´any 1978.
Amb aquest conte el que pretenia Calders era fer una reflexió en la que la diferencia no significa malament , sinó que fins i tot pot
ser correcte , ja que moltes vegades es la societat la que s´equivoca.

 Calders en aquest conte el que buscava era elogiar el pensament independent , aquell pensament que no es deixa condicionar per la societat , aquell pensament que ha provocat l´evolució de la societat, i per mostrar aquesta intenció utilitza una metàfora del cotxe insinuat que es refereix a la societat i les rodes es un altre metàfora de les persones .


Adrián Cruz Camacho , 2bat-D

diumenge, 10 de maig del 2015

Conte breu de Pere Calders

OBCECACIÓ
Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

Aquest és un conte breu del recull Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders publicat l'any 1978 rere l'èxit del muntatge teatral d'Antaviana que va dur a terme la companyia Dagoll Dagom basat en un dels seus contes. 
Obcecació parla sobre l'actitud que tenen moltes persones que en front de l'oportunitat de millora per por al canvi, per por a enfrontar-se a situacions desconegudes, escolleixen quedar-se en la situació en la que estan, tot i que hi tinguin problemes o els perjudiqui, ja que els és més còmode resignar-se i seguir en aquesta situació. En aquest conte, el protagonista no es creu el que li han dit sobre el cel i no hi vol anar tot i que anar-hi suposaria estar en condicions més bones que les que troba a casa seva.

Eva Fernández
2n bat C

divendres, 8 de maig del 2015

Amauriz López Ramírez/ Álvaro Blanco López

Venim de la pols

Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si
feien una piscina o la base d'una glorieta. "Es tracta
d'una sorpresa", responien a cada pregunta d'ell.
I ho fou, perquè quan van completar les mides li do-
naren allò que se'n diu cristiana sepultura.

Ell cegat per la curiositat insisteix en saber què és el que estan preparant a casa seva quan no sap que quan descobreixi el que estan preparant és la seva tomba. La mort és próxima, davant de casa seva. La mort pot ser-hi davant de les nostres cases però això és una cosa que no podem saber fins el dia en el que acabem morint. En qualsevol moment de les nostres vides estem exposats a la mort que ens pot arribar en l'instant menys esperat i de la forma més insòlita.

L'home sentia curiositat per saber què passava davant de casa seva i la insistència que mostra ens dóna a pensar que de vegades ens centrem massa en saber determinades coses quan en realitat el que hauríem de fer es deixar-nos emportar, no pensar en el resultat de la sorpresa que li estan preparant sinò viure el moment i quan l'hora de descobrir el que li depara el futur ja sabrà que el que tant esperava era la seva propia mort.

Amauriz López Ramírez

PASSOS COMPTATS


Des del revolt, vaig preguntar on començava aquell camí, i uns caçadors m’explicaren que just on es retallava la silueta del salze damunt l’horitzó. Vaig caminar fins a escorxar-me els peus i, en arribar al salze, un home clavat a terra em digué que allò no era cap començament, sinó un dels finals. En descobrir la meva mirada d’estupor —i qui sap si d’espant—, l’home clavat a terra em recomanà que no fes escarafalls i que em busqués un sot arrecerat i a mida abans no es pongués el sol. «Després —afegí— tot són presses.»



Tracta d'un home començant un llarg camí, el de la vida, tot i que ell no n'es conscient.
A l'inici d'aquest camí (on interpretem que neix) es troba a dos caçadors els quals l'indiquen com arribar al final d'aquesta curta vida.
Aquestes persones atribuïdes com a caçadors representarien els seus pares guiant al seu fill cap al recorregut més segur. També podríem fer-nos una idea de que representen la societat i els dogmes establerts sobre la vida. Aquets els guien cap a la silueta d'un salze, el qual representa la mort.

A l'arribar a la fí del camí es troba amb un senyor al que ràpidament li pregunta la seguida del camí. Aquest afegint un: “tot són presses” li diu que el final està aquí, i que es senti en algun lloc apropiat per a l'espera de la mort.


Podem observar com l'autor ens vol transmetre que un camí marcat no vol dir que sigui el correcte, ja que si no gaudim de la vida mateixa i no fem el que ens apasiona podem viure morts.

Álvaro Blanco López
NOSALTRES DOS
"Aquest rostre emblanquit per l'escuma de sabó és el meu. Després de tants anys de donar-li audiència no en puc dubtar. Però hi ha alguna cosa... M'acosto al mirall, em miro el fons dels ulls i em ve fred a l'espinada. «M'agradaria de fer-me amic de mi mateix -penso-. Una bona coneixença, sortir junts, parlar de tu a tu amb tota franquesa...». Ep! És el moment de cantar i ataco un tema folklòric en versió modernitzada. No en quedo content, sóc objectiu. M'ha fallat la prova de despistar i, temerari, em torno a mirar fixament. Ell és allí, aquí, a fora i a dins. Em sabria greu que s'adonés del meu desconcert! Continua afaitant-se nerviosament, es talla i això ens lliga: la gota de sang que li surt de la galta correspon a una ferida que em cou a mi."

Aquest fragment pertany al conte "Nosaltres dos" del recull Invasió subtil i altres contes, publicat l'any 1978, escrit per l'autor Pere Calders.
El protagonista d'aquest conte, el narrador en primera persona, es planteja un fet aparentment impossible: fer-se amic d'ell mateix. Amb aquesta intenció, el personatge fa al·lusió a una qüestió que ens plantegem els humans amb una certa recurrència: la presència d'una part oculta de la nostra personalitat que en moltes ocasions surt a la llum inesperadament i en contra de la nostra voluntat. Calders, influït pel realisme màgic, fa d'aquest aspecte abstracte una realitat deformada i fins i tot absurda, presentant la extravagant situació en la qual dos individus diferents comparteixen el mateix cos. Aquesta qüestió filosòfica es proposa d'una manera divertida, satírica i amb el toc irònic que caracteritza Calders.

Laia Arnau Bas
2n BAT C

Pere Calders - ''No se sap mai''

De les quatre rodes del cotxe, n'hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d'allunyar-se d'una corba que ens va desmanegar a tots. 


''No se sap mai'' és un conte breu dins el recull Invasió subtil i altres contes de Pere Calders publicat el 1978. El mateix any de la representació d' Antaviana que va ser el motiu que el va portar a l'èxit. 


En aquest conte es veu reflectit un cotxe amb quatre rodes que té una que va al revés. La idea que ens mostra és que aquesta no ha de perquè ser la diferent o la dolenta sinó que potser és la que anava en el bon camí.

Per això he escollit aquest conte, per la idea de pensar que no sempre el que diu la majoria ha de ser la correcta. És una metàfora que ens diu que les coses no són sempre com semblen i que no és necessari seguir sempre  a la majoria. 

Vanesa Hernández 
2 BAT D 

"EN LA MEVA MORT" de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

   

     EN LA MEVA MORT

Estic cansat de tu, domini fosc
i tempestat de flama.
M'exaltaré damunt els horitzons
i trauré les banderes al desert
de la darrera cavalcada.
Reina d'aquestes hores, ara véns
tota brillant, armada.
Inútil desesper del vespre! L'alba
s'acosta ja amb l'espasa,
i l'ardor temerari que m'encén
allunya les estrelles. 


He escollit aquest poema perquè és un dels que més m'ha agradat, ja que és fàcil d'entendre, perquè el seu vocabulari no és gens complicat sinó que més aviat senzill. M'ha cridat l'atenció en la manera en que parla de la mort, perquè es centra en com les persones actuem i ens afrontem davant la por de morir. Penso que la mort és un aspecte molt important en la nostra vida, que no té importància la por que nosaltres sentim, perquè des del moment en què som més grans, sabem que a tots ens arribarà l'hora de morir, ja sigui més aviat o més tard, però això és una cosa que mai podem saber, llavors hem de viure la vida dia a dia i aprofitar-la com si fos l'últim dia de la nostra vida perquè mai saps el que et podrà passar demà.

Denisa Claudia Istrate
2n Bat D

A Mallorca, durant la guerra civil - Bartomeu Rosselló-Pòrcel

"[...]Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca."


Aquest és un fragment que pertany al recull poètic Imitació del foc (1938) de l'intel·lectual Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

En aquest poema l'autor ens transmet l'enyorança cap a la seva terra natal. Personalment, el que m'ha fet tirar aquest poema són quatre versos en concret: Els dos primers, ja que aporta un caràcter més positiu i esperançador al poema, i creen un contrast amb els versos que apareixen a continuació , i  per últim la hipèrbole amb la que finalitza el poema, on fa referència al foc, de la mateixa manera que al llarg de la seva obra.

Crec que aquest fragment és el que aconsegueix que el poema pugui transmetre més intensament les emocions de l'autor.

Irene Rodrigo - 2 BAT C

VENT GRIS - Pere Calders

VENT GRIS
La bruixa el va maleir de lluny i només el tocà de passada. Però fou una passada forta, ja que ha partir d'aleshores va arrossegar la meitat d'ell mateix com si arrossegués una ala.

"Vent gris" és un conte breu que pertany al recull Invasió subtil i altres contes publicat al 1978 per l'autor Pere Calders, el mateix any que es representà l'obra teatral Antaviana, pel grup Dagoll Dagom, basada en els seus contes i que li va donar la fama definitiva.
He triat aquest conte ja que ens fa reflexionar sobre el fet que quan tenim un problema, tot i que no ens influeixi de manera directa, ens pot marcar tant fins al punt de tenir-lo a la nostra ment tota la vida; fins i tot, de recordar-lo sense voler mentre estàs fent una altra activitat.
Calders ens demostra un cop més la seva originalitat, creant un conte aparentment infantil (pel fet d'incloure una bruixa i una maledicció), amb un missatge amagat que, tot i amb poques paraules, ens fa reflexionar sobre la vida.


Laura Aguilar Gallego
2 BAT C


Pere Calders - “Balanç”

Tot just quan estava a punt d'abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s'empassà l'aigua d'ofegar-se amb una exemplar resignació.

Aquest conte pertany al recull Invasió Subtil i altres contes, publicat el 1978. Aquest és un dels contes breus que té. L’he triat pel realisme que hi reflecteix, la duresa i el pessimisme.
Narra la historia d’un personatge que va a treure aigua d’un pou i que sense voler hi cau dins, aquest personatge sent com tota la seva vida li passa per davant els ulls, plena de trista, monòtona i en la que normalment segueix una rutina. Aquest comença a empassar-se l'aigua sense cap resignació, sap que no cal lluitar per una vida així.

Ens podem veure identificats amb aquesta vida tan monòtona, quasi sempre fem el mateix, per un estudiant seria: estudiar, per un professor: ensenyar; i així la majoria de les persones. Només que no seriem tant valents de caure en un pou i no fer cap senyal d'ajuda, i en aquest moment es quan es veu la duresa del personatge, que sense dir cap paraula accepta la mort.

Sabah TALIDI ZERROUK
2n BAT: D

PERE CALDERS - PASSOS COMPTATS

Des del revolt, vaig preguntar on començava aquell camí, i uns caçadors m'explicaren que just on es retallava la silueta del salze damunt l'horitzó. Vaig caminar fins escorxar-me els peus i, en arribar al salze, un home clavat a terra em digué que allò no era cap començament, sinó un dels finals. En descobrir la meva mirada d'estupor -i qui sap si d'espant-, l'home clavat a terra em recomanà que no fes escarafalls i que em busqués un sot arrecerat i a mida abans no es pongués el sol. "Després -afegí- tot són presses".

Aquest conte breu del recull Invasió subtil i altres contes de Pere Calders parla del recorregut d'una vida, des que es neix fins que es mor, i de com les persones, mirant sempre d'aconseguir metes o pensant en el futur, perdem la nostra vida i arribem al final d'aquesta sense saber com i havent desaprofitat el nostre camí per les presses d'arribar al que volien de la vida.

                            

Laura Sánchez Hidalgo
2 BAT C

PERE CALDERS- VENT GRIS

VENT GRIS 

La  bruixa el va maleir de lluny i només el tocà de passada. Però fou una passada forta, ja que a partir d'aleshores va arrossegar la meitat d'ell mateix com si arrossegués una ala.

Aquest conte és de Pere Calders, inclós en Invasió subtil i altres contes. He agafat aquest conte perquè em va agradar la forma que té d'explicar Pere Calders sobre un fet que passa quotidianament a tothom. Aquest conte ens explica que quan tens un problema per petit que sigui el vas arrossegant fins al final i per tant no et pots desfer d'ell encara que vulguis. 





Minerva Monné Jiménez
2 BAT C

dimecres, 18 de març del 2015

Taller de poesia



Un dia: la vida
"L'albada es desperta tintant el cel de préssec
i amb ella el matí arriba, animant els infants.
Els agosarats joves són l'esclat del migdia,
la tarda porta amb ella maduresa sensata.
Tot s'acaba amb la nit: eterna soledat."
   
             (Rose Bozon-V., Eva Fernández, Míriam Forcadell, Natalia Muñoz, Marta Redondo, Roger Roca)


La noia que balla
"Cames que ballen al jardí
sinuosament: la serpent.
Cabellera que vola al vent
i brins que em fan acovardir.

Són fils de seda, rius de tinta
que envesteixen el bronze d'or.
El meu ser que per ella mor
observant l'ànima distinta.

Foc i flames d'amor al pit
que sedueixen l'esperit.
Balla i balla al meu paradís.

Dansa sensual, la que em captiva
mirant-me, maragda furtiva.
Frenesí de desig: somrís."

(Claudia Cobas, Antonella Maretto, Laia Arnau, Júlia Infantes, Yeray Pedrol, Álvaro Blanco, Denisa Istrate)


In vita post mortem
"La vida és un camí irrepetible
i la mort és un mar infinit,
les moires, tall del fil invisible,
el patiment, l'angoixa i l'oblit.

In absentis quan penso en la mort
com la flor viva buscant el sol.
Encarant Cèrber, em quedo absort.
Musa de Pan, alleuja el meu dol.

Amb belleses m'ha dut el destí:
Aquíl·les, Hèlena i Dionís."

            (Laura Sánchez, Minerva Monné, Ramon Aymamí, Amauriz López, Cristina Amorós, Sabah Talidi)

dimecres, 25 de febrer del 2015

Creont
    Prou sabies que et destinava al meu fill, i m'obligues, en canvi, a lliurar-te a la mort. Amb quin dolor, si ho volies comprendre, amb quin punyent i profundíssim dolor! Però aquesta ha estat la teva estranya tria: sigui.
Aquest parlament de Creont m'ha impactat molt! Que el teu propi tiet no faig res per a parar la sentència, l'únic que fa es donar la culpa a Antígona, es ella qui l'obliga "..., i m'obligues...", amb això demostra que vol el poder, pero que sembli que també l'importa Antígona. Un altre fet es que ell li parla de totes les coses bones que tenia per ella: "...et destinava al meu fill... Això hi utilitza per a demostrar el seu amor, fins a tal punt de casar-la amb el seu fill. Antígona és la que tria morir, se segueix exculpant, però per aquest fet jo li donaria la raó, ella ja savia el que l' esperava...Finalment, en aque fragment es veu com Creont s'aferra com sigui al poder, és capaç de qualsevol cosa.


Sabah TALIDI ZERROUK
2Bat D

dimarts, 17 de febrer del 2015

ANTIGONA, SALVADOR ESPRIU

Antígona 
Oh, la maledicció del nostre pare! Un germà lluitant contra l'altre!

Creont
Fes-me cas. que ningú no digui: <<Creont aconsellà la impietat>> Et sentiràs cridar: << Covard!>> T'assenyalaran amb el dit i et cridaran <<covard>> pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teu germà, si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang.


Aquest fragment pertany a l'obra Antígona de Salvador espriu, concretament de la primera escena de l'obra. aqui es pot observar com Antigona es lamenta pel que vol dur a terme el seu germà, i sap que si els dos s'enfronten ningú sobreviurà perquè així és com ho volen els Deus.
A més a més, també veiem aquesta actitud de Creont de intentar fer entrar en raó a Eteòcles, més endevant però, veurem com només és una estratègia per poder governar sense problemes ja que sap que encara que tothom li digui a Etèocles que no lluiti amb Polinices, ell ho farà igualment.
He escollit aquest fragment perquè és el moment en que Creont intenta fer entrar en raó a Etèocles i on es pot observar per primera vegada les intencions de Creont.


Marta Redondo
2n BAT C

Antígona, Salvador Espriu.

"ISMENE: -Sí, m'espanta aquesta nit plena de terrors, però no vull quedar l'última del nostre llinatge. Si hem de morir, morirem juntes.
ANTÍGONA: -Mira el que fas. Que després no te'n penedeixis.
ISMENE:-Ai, les ales dels ocells em freguen la cara! No reconec Polinicles en aquest cos podrit. No puc suportar aquesta visió.
ANTÍGONA: -Per què no te'n tornes? No t'ho priva ningú.
ISMENE: -Per què no reflexiones de nou el que vas fer? Escolta una vegada més el meu prec, Antígona. És més terrible el sacrilegi contra la ciutat.
ANTÍGONA: -Ara vacil·les, abans semblaves decidida.
ISMENE: -Defalleixo davant la tempesta i la nit, la repugnant olor d'aquest cos, aquests ocells.
ANTÍGONA: -Retorna al palau, amb Euriganeia."

Aquest fragment pertany al drama Antígona, escrita per Salvador Espriu a l'any 1939. Inclòs en el segon acte.
Es situa després de la mort dels dos germans, Etèocles i Polinices,  fet que comporta que Creont passi a ser el nou rei de Tebes. Creont decideix enterrar a Etèocles dins les seves terres però, a diferència, prohibeix que Polinices sigui enterrat al regne. Pren aquesta decisió ja que Polinices és considerat un traïdor.
Les protagonistes  d'aquest tros són Ismene i Antígona, les dues germanes dels ja mencionats. Antígona està en contra de no poder enterrar als seus dos germans per igual. 
Davant aquest fet, Creont imposa una pena molt dura per aquells que enterrin a Polinices, Antígona està disposada a córrer el risc, però Ismene no està del tot convençuda  i finalment s'acaba tirant cap enrere.
 En aquest fragment és clara la por que té Ismene, els seus arguments contradictoris  fan que es vegi  una persona molt feble davant aquesta situació. En canvi, Antígona està disposada a morir defensant els seus principis. Se'ns mostra una persona lluitadora, sense por, capaç d'anar en contra de tothom sense importar-li les conseqüències dels seus actes.
  
                                                                                     Antonella Maretto, 2n Bat.D

Antígona - Salvador Espriu



Ismene.—Si! La nit m'espanta, aquesta nit del tro, plena de terrors. No vull quedar, però, l'última del nostre llinatge. Si hem de morir, morirem juntes.


Antígona.—Mira el que fas. No te'n penedeixis, després.

Ismene. — Ai, germana! Les ales dels voltors freguen el meu rostre! No reconec Polinices, en aquest cos podrit. No puc suportar aquesta visió.

Antígona.—Per què no te'n tornes? Ningú no t'ho priva.

Ismene.—Per què no reflexiones de nou el que vas a fer?

Antígona.—Tot està pensat.

Ismene.—Escolta el meu prec, Antígona. Escolta, una vegada més, el meu prec. És terrible fer-se culpable de sacrilegi contra la ciutat.

Antígona.—Vacil·les ara. Semblaves decidida...

Ismene.—Defalleixo davant la tempesta i la nit, davant l'olor repugnant d'aquest cos, davant aquests ocells carnissers...



Aquest fragment pertany a la primera part de l'obra Antígona de Salvador Espriu. En ell podem observar el diàleg entre Ismene i Antígona, dos germanes que encara que comparteixin la mateixa sang protagonitzen dos rols molt diferents a l'hora de lluitar contra la llei injusta de Creont.


He escollit aquesta part perquè és on es veu com difereixen les germanes davant d'una mateixa situació. Al començament, Ismene es mostra afí a les decisions d'Antígona i arriba a dir que donaria la vida si la seva germana la donés també, però de manera contradictòria trobem que quan veu la petita possibilitat de fugir de l'embolic on s'ha endinsat deixa de ser fidel a les seves paraules i es fa enrere deixant sola a Antígona davant el perill.


En aquest fragment es perfilen els caràcters dels dos personatges. Per una banda trobem a Antígona mantenint les seves idees i paraula, però sobretot la seva decisió de fer la llei justa encara que s'hagi de quedar sola per complir-la, fet que ens desvetlla les característiques més notòries del personatge: la lleialtat i fidelitat a ella mateixa i a les lleis que considera justes, la seva força i sobretot la seva valentia. Però per un altra banda trobem a Ismene, que es comporta de manera contraria a Antígona. Ella és una dona feble i indecisa, sembla fins i tot buida interiorment ja que no es capaç de prendre decisions per ella mateixa, necessita d'algú que li digui que fer, i això ho veiem reflectit en moments de l'anterior fragment. Al començament la trobem decidia a seguir Antígona, és a dir fa el que fa la seva germana, però quan Antígona li obre una petita porta per fugir dient-li que es repensi les coses ella escapa d'aquella situació en la que s'ha vist endinsada precisament perquè no és el que ella es veia capaç de fer, només estava seguint a la seva germana.


Sarai Arenas Cruz
2 BATX D

Antígona , Salvador Espriu

Antígona : El vent allunya la pluja, les estrelles miren tota la nit. Semblen els ulls de Iocasta , multiplicats innombrables i potents , que esperen des del misteri. Ella preferia Eteòcles , però aquest cos és , tanmateix, el seu altre fill. Jo el vestia i el despullava , de petit , i el bressolava perquè s’adormís. M’agafava les trenes i em feia mal... Allunya els ocells! La nit passa de pressa , aviat Tebes es despertarà. Ulls , ara no mireu. Que la terra colgui aquests trossos. On és la teva força. Polínices, el més estimat de tots els joves de Tebes, on és el teu coratge , causant de baralles , mal aconsellat? Sí no purificat per les flames , que almenys la terra t´ aculli , mentre el guien per la foscor els ulls de Iocasta.   

Aquest fragment del llibre Antígona de Salvador Espriu pertany a Antígona , es troba al final de la segona part de la tragèdia.
En aquest fragment Antígona està enterrant Polínices , desobeint les lleis de Creont, una llei considerada injusta per ella. Mentres es troba enterrant al seu germà , recordà amb enyorança els moments que van passar junts a la infantesa.

Antígona incompleix la llei de Creont perquè pensa  que Polínices no es cap traïdor i també pensa que Eteòcles com Polínices tenen la seva part de culpa.
Per altra part també vol enterrar al seu germà per                                                                                     a que aixì el seu germà descansi en pau.

                                                                                                                               ADRIÁN CRUZ
                                                                                                                               2BAT-D

Antígona - Eva Fernàndez

EUMOLP
Què endevines enllà del temps?

TIRÈSIAS
Ai, aquesta sang! Qui pot penetrar les intencions dels déus? Polinices va ser culpable, es cert, però és també un crim als ulls divins no perdonar els vençuts, desprès de la mort. I una inviolable llei defensa aquest crim. Aquesta sang perdrà Tebes.

EUMOLP
La visió em commou.

TIRÈSIAS
Els sofriments de Tebes no acabaran, perquè és avorrible no haver enterrat aquest cos. Però la llei ho interdiu i s'ha d'acomplir. Apartem-nos ja dels llamps i dels ocells fatídics.

Pàgina 81

Aquest fragment pertany a la segona part de l'obraAntígona de Salvador Espriu. L'he triat degut a que és el moment quan Eumolp, que coneix les intencions d'Antígona de desobeïr l'ordre de Creont, duu Tirèsias cap al pla on es troba el cos de Polinices per a saber què n'opina ell i si pot dissuadir Antígona de desobeïr la llei.
Tirèsias sap que no està bé la decisió que ha pres Creont, tot i així, creu que la llei s'ha de respectar, per molt dura que sigui. 

Aquest és el debat moral que planteja Espriu en aquesta segona part de l'obra: Fins a quin punt poden arribar les lleis per tal de mantenir l'ordre ila justícia, però sense sobrepassar l'ètica dels homes?
Antígona decideix que prefereix morir lenta i agònicament abans que viure amb el pes sobre la conciència d'haver permès que es tractés indignament del cos i l'honor del seu germà. 


Eva Fernández
2n bat C

Antígona

Antígona: Pobre petit germà, rei de Tebes.

Etèocles: Sí, sóc rei, l'únic rei de Tebes. I no vull que em diguis “petit germà”, amb llàstima. (transició.) Que estic cansat!

Antígona: Petit germà (s'atansa somrient i li passa una mà pell cabell.) Recordes?... Et portava a banyar al riu, jo, la germana gran, i sempre temia que, jugant, t'ofeguessis. Ja et barallaves amb Polinices.

Etèocles: Ell en tenia la culpa. Tu, però, l'estimaves més.


Aquest fragment pertany a l'obra Antígona, escrita per Salvador Espriu. Es troba al final de la primera part de l'obra. Es una parlament entre Antígona i el seu germà Etèocles.


He escollit aquest fragment perquè ens mostra que Antígona intenta fer creure a Etèocles que també l'estima, explicant-li records de quan els dos jugaven de petits, però Etèocles només pensa que ella solament estima a Polinices, que ara és el seu enemic.

HICHAM ZARIOUHI
2 BAT D

dilluns, 16 de febrer del 2015

"Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s'entén. La de l'esclau serà ràpida, de segur: pel camí els guardes s'entretindran, com diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo. Ningú no contemplarà la d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius, El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d'abreujar-lo, encara que sovint les pitjor crueltats no alteren la nostra indiferècia i ens transbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El que és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l'impassible somriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rera les brillants paraules sinó una cadena de fets buits sense sentit?"

Antígona, Salvador Espriu (1967)

En aquest fragment de l'obra Antígona de Salvador Espriu representa un monòleg d'un personatge anomenat lúcid conseller, introduït en la versió definitiva de l'obra dramatúrgica l'any 1967.

Aquest personatge que actua com a conseller del rei Creont, es caracteritza per ser, com bé indica el seu nom, molt lúcid. En el seus parlaments, amb molt de seny i enteniment, expressa el seu punt de vista relativista i distanciat dels fets que han succeït en la obra. Actua com un mitjà per a narrar l'angoixa de la mort d'Antígona que, al capdavall, no haurà tingut cap sentit, i reflexiona per arribar a la conclusió de que els homes només són víctimes d'un destí que els condiciona, en un món ple de persones que resten impassibles davant les injustícies i on la mor d'una persona no trasbalsa el més mínim el transcurs de les seves vides. El lúcid conseller ofereix una visió pessimista d'aquesta situació que, en realitat, és una metàfora de la duresa del règim dictatorial en l'època de Franco, però que alhora, hi manté una espurna d'esperança, reflectint així, la visió d'Espriu. 



Laia Arnau Bas

Antígona- Salvador Espriu

Antígona: El vent allunya la pluja, les estrelles miren tota la nit. Semblen els ulls de Iocasta, multiplicats innombrables i potents, que esperen des de el misteri. Ella preferiria Etèocles, però aquest cos és, tanmateix, el del seu altre fill. Jo el vestia i el despullava, de petit, i el bressolava perquè s'adormís. M'agafa les trenes i em feia mal... Allunya els ocells! La nit passa de pressa, aviat Tebes es despertarà. Ulls, ara no mireu. Que la terra colgui aquests trossos. On és la teva força, Polinices,el més estimat de tots els joves de Tebes, on és el teu coratge, causant de baralles, mal aconsellat? Si no purificat per flames, que almenys la terra t'aculli, mentre et guien per la foscor els ulls de Iocasta.

L'obra Antígona, va ser escrita per Salvador Espriu l'any 1939 però aquest fragment forma part de la segona publicació de l'any 1967. En el parlament, Antígona ens fa entendre que està enterrant al seu germà Polinices, tot i que aquest acte impliqui que pot ser castigada en un futur per saltar-se la llei creada per Creont. A la vegada que mostra una actitud transgressora davant d'una llei injusta, demostra també l'amor cap al dos germans ja que els valora per igual i desitja la mateixa sepultura d'Eteócles que de Polinices. En el fragment podem observar un conjunt de metàfores, les quals ens permeten entendre que els déus han contemplat l'enterrament que li ha fet Antígona al seu germà i hi estan d'acord.
Aquesta actitud valenta i decidi
da, fa que la protagonista al final de l'obra destaqui per la seva dignitat i sigui respectada per la seva actuació.


Júlia Violeta Infantes Gombau,
2n BAT C

diumenge, 15 de febrer del 2015

Antígona, Salvador Espriu

MISSATGER

El poble ha sabut de seguida la nova i acompanya els presos. Una callada multitud volta amb torxes el palau.


EL LÚCID CONSELLER

(Al seu amic.) No hi haurà cap alçament, fóra prematur. Ningú no mourà ni un dit per emparar Antígona. Però Creont començarà a experimentar des d'avui la repulsió que l'acompliment executiu de les lleis inspira sempre als súbdits contra el legislador.



Aquest fragment pertany al final del nus. Observem que el Lúcid Conseller i el Missatger arriben a la conclusió que potser Creont no és com la gent pensa que és. Creont és una persona disposat a fer qualsevol cosa per seguir al poder, però no son conscients que és capaç de fer certes coses. Creont ha de castigar Antígona per haver enterrat el seu germà.
Al llarg de l'obra podem veure que el Lúcid Conseller veu les verdaderes intencions de Creont.



Rose Bozon-Vialle
2n BAT C
Literatura Catalana

Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

"[...] Vaig veure venir una ombra molt lleugera que caminava sense que se la sentís. Baixava pels til·lers, descalça. Quan va ser al mirador es va aturar un moment, va deixar una tovallola blanca damunt de la barana i va baixar a la platja. Vaig córrer a veure què feia. Estava dreta de cara el mar, tan quieta que no semblava de carn. Els núvols s'havien aprimat i deixaven passar una mica la lluna. Va girar-se i jo com aquella nit del senyoret Francesc i la Miranda, em vaig amagar darrera d'un test. Plovia. I ella damunt de la sorra com si l'haguessin feta de sal. Quan començava a cansar-me, es va ficar a poc a poc a l'aigua i es va posar a nedar. Si va anar lluny, si es va quedar per la vora, no ho se, perquè tot tornava a ser fosc i no es veia res: només l'estesa de color de tinta, amb l'anar i venir de les onades. Apa, apa, apa... ara venim, ara tornem... I vaig tenir un pensament estrany: que anava a trobar l'Eugeni pels voltants d'on s'havia deixat morir; a dir-li adéu, com si diguéssim. [...]"        

                                                                                                                                                   pàgina 208


He escollit aquest fragment de l'obra perquè dóna una petita explicacó del títol de l'obra, i també perquè és una de les poques relacions que l'autora tanca, és a dir, al final de l'obra deixa moltes coses obertes, com per exemple si la Maribel està embarassada o no, si els senyorets aconsegueixen vendre la casa o no, si el jardiner ha de marxar de la casa o no, pero la relació entre la Rosamaria i l'Eugèni la tanca. La Rosamaria va a nedar al mar per acomiadar-se de l'Eugeni, ja que com va morir al mar, representa que d'alguna manera és allà. 
També he escollit aquest fragment perquè hi representa algunes de les característiques que s'han pogut anar veient en l'obra, el cromatisme, quan parla del mar que diu "l'estesa de color de tinta", també observem comparacions quan diu "com si l'haguessin feta de sal" i també el fet que el jardiner veu el que fan els senyorets fora de la casa i no pas el que fan a dins. 

                                                                                                                   Miriam Forcadell Estrem
2n BAT C

divendres, 13 de febrer del 2015

ANTÍGONA - SALVADOR ESPRIU

"EL LÚCID CONSELLER: (Al seu amic.) Excel·lents mots, molt dintre la línia de conducta que s'ha traçat Creont. Un argument ètic sempre és ben acollit per les orelles dels estults honestos: observa la reacció aprovatòria dels nostres més respectables col·legues. Altrament, ningú no sap si hi ha déus o no n'hi ha o quins són els capricis i les predileccions dels déus, si és que existeixen. En canvi,és segur que encara hi ha qui plora Etèocles, i Creont es decanta amb seny a apuntalar en part el seu poder en aquest sentiment. Mentre duri, perquè aviat s'esbravarà."


Aquest fragment és un parlament del Lúcid Conseller, que és un personatge introduït a l'obra d'Antígona, de Salvador Espriu, a la segona revisió. És la veu de l'autor que es serveix del seu amic per dir unes paraules dirigides al públic, paraules que els altres personatges no escolten.
En aquest cas ens està dient que la decisió de Creont és la correcta ja que ningú sap del cert si els déus existeixen, però, en canvi, els seguidors de Etèocles i fidels a Tebes si que existeixen i els ha de acontentar.
Per Creont, actuar així, es una manera de quedar-se el seu poder sense ser ell l'absolut responsable del succeït.



Laura Sánchez Hidalgo
2 bat C

ANTÍGONA, Salvador Espriu



"EUMOLP
Els guardes s'han desvetllat i ens volten. Escapa't, Antígona.
ANTÍGONA
Tant se val. Ja és tard. És inevitable que ens deturin.
EUMOLP
Corre, et conduiré. ni l'indret ni la nit tenen secret per a mi. Salva't.
ANTÍGONA
No ho desitjo. D'altra banda, qui defugiria la vigilància del rei? Apressem-nos a comparèixer davant Creont.

(ANTÍGONA  i EUMOLP van a l'encontre dels guardes, mentre cau a poc a poc el teló)"

En aquest fragment observem que Antígona, acompanyada d'Eumolp, ja ha enterrat el cos del seu germà Polinices. No obstant, la llei de Creont impedeix donar sepultura a aquells que han anat en contra la voluntat de Tebes. Llavors, Eumolp li ofereix a Antígona escapar-se dels guardes per evitar les conseqüències, però ella no vol 'esquivar' el seu destí i prefereix anar a l'encontre dels guardes. Eumolp no vol deixar-la sola i l'acompanya fins al final, ja que considera que Antígona ha estat de les poques persones que li ha tingut respecte.
Vull destacar aquesta ocasió d'escapar-se que han tingut els personatges, tot i que Antígona vol lliurar-se als guardes ja que és el seu destí. Ella mostra una actitud transgressora, ja que desobeeix la llei injusta de Creont per poder enterrar el seu germà.

Ramon Aymamí
2n BAT
Literatura Catalana



Antígona, Salvador Espriu.

"Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s'entén. La de l'esclau serà ràpida, de segur: pel camí els guardes s'entretindran, com diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo. Ningú no contemplarà la d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius."

Aquest fragment pertany a l'obra d'Antígona, escrita per Salvador Espriu l'any 1939. És un tros de l'últim parlament de l'obra, en boca del Lúcid Conseller.

Aquest personatge es va afegir un cop ja acabada l'obra, i és la plena veu de l'escriptor. En ell ens mostra una petita pinzellada de la seva pròpia opinió, que sembla ser realista i crua.
Després de que Antígona sigui castigada a sentència de mort, l'obra acaba amb la idea de valentia per la seva part, amb una idea d'esperança que omple els carrers de Tebes. No obstant, Espriu, camuflat en un parlament del Lúcid Conseller, ens mostra com acabarà realment tot l'assumpte, i és del que tracta aquest fragment. En ell resumeix la idea o més aviat la pregunta de: ¿Calia que morís Antígona?, ¿Ha servit d'alguna cosa? Ell creu que no. Creu que un petit acte d'una petita heroïna no porta enlloc, no te repercussió. La població, aviat o tard, s'acostuma a les lleis injustes. 
S'ha d'afegir que Espriu, abans del parlament, ens dóna la possibilitat de no llegir-lo.

Òbviament entre línies està escrita la història d’Espanya i el seu dictador Francisco Franco.

En la meva opinió, aquest fragment no cal dins de l'obra literària, és a dir, jo no volia saber tan fredament com Antígona o Eumolp moren. Volia quedar-me amb la idea de valor i valentia. Tot i així, és un fragment que ens serveix molt per contextualitzar l'obra i per veure l'actitud social del temps.



Claudia Cobas, 2n BAT


La funesta batalla

ISMENE
–Dos guerrers, coberts de ferides, lluitaven sense repòs. La sang impedia que els reconeguéssim: ningú no sabia ni endevinava qui eren. A la fi, els ha engolits un mateix bassalot de sang. 

ANTÍGONA
-Has vist com morien els nostres germans. 

ISMENE
–Ai, els meus ulls, els meus ulls, i la boca que ho ha contat! 

EURIDICE
–Que ens arribés aquest dia, que aquesta sang es vessés sota la indiferència del sol!

El fragment escollit pertany al final del primer acte, és un dels fragments més sanguinaris de l'obra. El motiu pel qual he volgut destacar aquest diàleg és per la destresa de Salvador Espriu per crear aquest ambient de desolació i devastació que aconsegueix reflectir el sentiment d'angoixa que es pot percebre en un camp de batalla. 

M'agradaria també ressaltar el patiment que ens aconsegueix transmetre a través de les dues germanes, per una banda Ismene que ha vist la mort dels seus germans i per l'altra Antígona que ha rebut les notícies per part de la seva germana petita. 

Per últim seria convenient destacar que en aquest fragment podem notar com Antígona tot i que acaben de morir els seus germans es mostra racional i no deixa veure el seu gran dol, el qual podem deduir que porta dins seu. 

L'elecció del passatge és deguda a que és la part de l'obra que més m'ha impactat pel seu caràcter bel·licista i per la forta imatge que ha aconseguit generar-me Espriu, mitjançant una elecció amb molta cura dels mots utilitzats.   

Amauriz López Ramírez 2n de batxillerat D