La funesta batalla

ISMENE

–Dos guerrers, coberts de ferides, lluitaven sense repòs. La sang impedia que els reconeguéssim: ningú no sabia ni endevinava qui eren. A la fi, els ha engolits un mateix bassalot de sang. 

ANTÍGONA

-Has vist com morien els nostres germans. 

ISMENE

–Ai, els meus ulls, els meus ulls, i la boca que ho ha contat! 

EURIDICE

–Que ens arribés aquest dia, que aquesta sang es vessés sota la indiferència del sol!

El fragment escollit pertany al final del primer acte, és un dels fragments més sanguinaris de l'obra. El motiu pel qual he volgut destacar aquest diàleg és per la destresa de Salvador Espriu per crear aquest ambient de desolació i devastació que aconsegueix reflectir el sentiment d'angoixa que es pot percebre en un camp de batalla. 

M'agradaria també ressaltar el patiment que ens aconsegueix transmetre a través de les dues germanes, per una banda Ismene que ha vist la mort dels seus germans i per l'altra Antígona que ha rebut les notícies per part de la seva germana petita. 

Per últim seria convenient destacar que en aquest fragment podem notar com Antígona tot i que acaben de morir els seus germans es mostra racional i no deixa veure el seu gran dol, el qual podem deduir que porta dins seu. 

L'elecció del passatge és deguda a que és la part de l'obra que més m'ha impactat pel seu caràcter bel·licista i per la forta imatge que ha aconseguit generar-me Espriu, mitjançant una elecció amb molta cura dels mots utilitzats.   

Amauriz López Ramírez 2n de batxillerat D