Quadre pintat per Gabriel Ferrater al Mas Picarany

Sobre els llibres i els autors:

Pilar Prim, Narcís Oller
http://www.xtec.cat/~jpallas/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Pilar-Prim-un-classic-catala-de-Narcis-Oller/video/3319431/

Mar i cel
, Àngel Guimerà:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/angel-guimera
http://grup62.cat/lecturanda/mar_i_cel/durant_la_lectura.html

Supervivent d'un cant remot, Josep Carner:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-carner
http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/pagina.php?id_sec=512

Jardí vora el mar, Mercè Rodoreda:
http://www.elmati.cat/article/3776/jardi-vora-el-mar
http://lletra.uoc.edu/ca/autora/merce-rodoreda/detall
http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/
http://www.mercerodoreda.cat/index.php

Antígona, de Salvador Espriu:

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=733

"El temps de les paraules" (reportatge): http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=652&p_ex=salvador%20espriu

"Retalls TV3" (vida i obra): http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/3alacarta/video/2725310/

reportatge exposició "He mirat aquesta terra" (2013-2014):
http://www.cccb.org/ca/video-exposici_reportatge_espriu_he_mirat_aquesta_terra-44961

Tempestat de flama, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

https://josepbargallo.wordpress.com/2013/01/25/el-sonet-a-lobra-de-rossello-porcel/

http://es.slideshare.net/laiarivelles/bartomeu-rossello-porcel

http://es.slideshare.net/monicaherruz/bartomeu-rossell-prcel?related=1

Maria del Mar Bonet canta Rosselló-Pòrcel (youtube):

http://www.escriptors.cat/autors/rosselloporcelb/vincles.php


Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/pere-calders

http://www.iec.cat/perecalders/

http://lletra.uoc.edu/ca/pere-caldersmulti#multimedia19492


diumenge, 26 d’octubre del 2014

MAR I CEL: ESCENA XII
SAÏD: (canviant sa desesperació en tendresa): 

                                                                   Ah! Blanca,
                   si sóc l'esclau, humil com la coloma!
                   Voleu que besi els peus de vostre pare,
                   i que besi la terra que trepitja!
BLANCA:  Mes jo el vull, oh mon Déu!... jo el vull; salveu-lo!
SAÏD:         Tot és en va: vós sou el cel; jo l'aigua;
                   mai s'ajunten ací; mireu: s'ajunten
                   només en l'horitzó! Es en va!



Aquest fragment ens condueix cap al final de l'obra, es pot veure com Saïd accepta que són tan diferents que vius mai no podran estar junts. Blanca expressa la seva voluntat d'estar amb Saïd, passi el que passi. 
M'ha criat l'atenció aquest fragmet per la referència clara que fa al títol del llibre, ell és el mar i ella el cel, només s'ajunten a l'horitzó, i per la lírica que utilitza Guimerà, sobretot l'al·legoria final.




Marta Redondo Sugrañes
2n BAT C

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Mar i cel - Àngel Guimerà // Acte 3 - Escena X

Ferran: Mes tot està a punt. Saïd: encara
             tinc gent que em creu: d'aquesta nau a popa
             una barca hem baixat. És nit; los núvols
             cobreixen tot lo cel. De dalt vigilo
             jo a l'oncle que no torni, i vós de pressa
             per aquí us arrieu. (Per la finestra.)
                                           Entreu en l'aigua;
             a la barca ja sou; desfeu la corda;
             moveu los rems... i a Alger abans de dia!
             Jo us guardaré de dalt Blanca: de pressa!
             Ell, que t'estima, tonarà a trobar-te.
Blanca: Mes...
Ferran:            Que estan per venir! Va, doncs! Tu prega
             que no surti la lluna. Sort!

                               


He escollit aquest fragment perquè m’ha sorprès la manera en la que Àngel Guimerà mostra al personatge de Ferran.
Ens el presenta com una persona comprensible i no tant tancada a la religió com el Carles, el pare de la Blanca. Ha decidit ajudar a Saïd a fugir a l’Alger perquè no li matin i, així, pugui tornar a buscar a la Blanca i compleixin el seu amor junts.
Aquí, Ferran també demostra que estima a la Blanca i que faria qualsevol cosa per ella i perquè sigui feliç, encara que no sigui amb ell.

Laura Sánchez Hidalgo
2 bat C

MAR I CEL -ACTE I, ESCENA XV-




Saïd: (...) I la mare em va dir: los que mataren 
a ton pare, traïdors, fill de ma vida,
 també a mi em mataran; de la moresca
raça que els ha enriquit, ni el rastre en volen.
Sens los taurons com salten i capbussen, 
farts, boteruts, jugant amb los cadavres?
si ets salvessis, mon fill,oh, venja'ns!venja'ns!
Mes, ah! De cop nos revoltà la xusma
de marines cristians; i un crit la mare
llençà de mort; volgué fugir;los monstres 
pels cabells l'arraparen . La sang seva 
(Blanca, sense donar-se compte, s'enterneix 
i acaba per plorar)
            aquí em salta.(A son rostre.)



En aquest fragment, en Saïd ens mostra la seva part més emotiva, ja que ens explica com ell i la seva mare van ser capturats per un grup de crsitians i com van assassinar aquests a la seva mare, també cristina.
És la part de la seva vida més traumàtica perquè li esquitxa la sang de la seva mare a la cara just abans de que aquesta fos llençada als taruons i es queda sol a Alger amb sis anys. Blanca, al sentir la conmovedora història de com Saïd va perdre a la seva mare per la sang freda dels cristians, no pot evitar contenir les llàgrimes que li començen a brotar dels ulls sense adonarse'n, mostrant així els seus primers sentiments d'afinitat cap a Saïd.

Yeray Pedrol Santiago 2n BAT D

dimarts, 21 d’octubre del 2014

MAR I CEL. ESCENA XI, ACTE III

ESCENA XI

SAÏD (amb desesperació):
                                                L'abandoneu? La prenc! És meva!
                     Morim plegats, ma esposa, Abraça'm!
CARLES (arribant al mig de l'escena seguit de tothom):
                                                                                         Filla!
SAÏD:            Al mar!
BLANCA:                  Al cel!
                                 (Se llencen al mar abraçats. Carles ha caigut al
                                  mig de l'escena de genolls.)
CARLES:                               Oh Déu!
FERRAN (corrent per la finestra):
                                                                 A fons!
(Tornant al mig de l'escena.)
                                                                             Ni rastre!

TELÓ RÀPID


SÍNTESI DE COMENTARI
La sublimació de l'amor és el tret autobiogràfic de Guimerà que es reflecteix en aquest fragment de l'obra, on els protagonistes han d'aconseguir estar junts per sempre , i així ho fan quan Saïd fa ed Blanca "sa esposa". Aquest amor ha de superar molts obstacles, en aquest cas és Carles qui simbolitza el personatge antagonista, amb el seu caràcter egoista i intransigent, que, cec de fúria, el porta a matar involuntàriament la filla de la que ha renegat. 
L'autor al·ludeix al títol de l'obra, que representa una metàfora de la parella: el mar, la mort, on es llancen físicament per acabar amb les seves vides; i al cel, on es dirigeixen les seves ànimes per poder gaudir lliurement d'un amor que no n'entén de races ni de religions. 

Laia Arnau Bas













Mar i cel, Àngel Guimerà.- Acte III, escena X

Ferran:     mes tot està a punt. Saïd: encara
           tinc gent que em creu: d'aquesta nau a popa
           una barca hem baixat. És nit; los núvols
           cobreixen tot lo cel. De dalt vigilo
           jo a l'oncle que no torni, i vós de pressa
           per aquí us arrieu. (Per la finestra.)
                                      Entreu en l'aigua;
           a la barca ja sou; desfeu la corda;
           moveu los rems... i a Alger abans de dia!
           jo us guardaré de dalt Blanca: de pressa! (A
                                                                       Blanca.)
           Ell, que t'estima, tornarà a trobar-te.


           
En aquest fragment, en Ferran els explica a Saïd i a la Blanca, que ell i els seus soldats li han preparat una barca perquè en Saïd pugui fugir del vaixell i salvar la seva vida, i més endavant que els enamorats puguin retrobar-se, però el destí mitjançant l'aparició sobtada de la lluna, fa que aquest pla sigui descobert pel Carles i arribi la tragèdia.
Aquest fragment ens fa veure que el Ferran entén que el Saïd està realment enamorat de la Blanca i el vol ajudar encara que siguin de diferents religions.

                                                                          Hicham Zariouhi
2 BAT D

Mar i Cel, Àngel Guimerà. - Acte III, escena XI -


                                BLANCA:                          Saïd!
                                SAÏD:         (Besant-la.
                                                                                      La que volia
                                                   matar-me i m'ha salvat!
                                BLANCA:                                     És vostra, vostra!
                                SAÏD:         Llanceu al mar aqueix punyal: m'esglaia 
                                                  tenint-lo vós.
                                BLANCA:         (El llança per la finestra.
                                                                                 Ja està. Fugiu!
                                SAÏD:                                                           M'arrenca 
                                                          la vida!
                                BLANCA:                    Tornareu?...
                                SAÏD:                                               Sí: jo us ho juro!
                                                          Fins vindrà, si morís, lo meu cadavre!

Aquest fragment és el més important de l'obra si fem referència al simbolisme d'un element que ens ha acompanyat en el seu decurs. En aquest cas la peça més simbòlica de Mar i Cel és el punyal amb el qual la Blanca ha intentat atemptar contra en Saïd i ha amenaçat de treure's la vida en comptades ocasions. Fins aquesta escena, on en Saïd li demana que llenci el punyal al mar, la Blanca mai l'ha deixat anar, desitjosa de trobar la protecció de les seves vides i amor en aquest objecte. I de fet, és aquest punt del desenllaç quan queden els dos enamorats exposats a l'atac de Carles, un dels moments amb més tensió de tota la historia, ja que creient estar salvats renuncien a l'únic que els protegia davant de la mort; un objecte més punxant i llastimós que la seva pròpia història d'amor.











Sarai Arenas
2n Batx D

MAR I CEL, ÀNGEL GUIMERÀ: Escena II, Acte III

Blanca, somniant:            
                                                  Pare!
       Oh, no; no! Tots enrere!...A fora!
       No, vils! Oh, no el toqueu!
  (Despertant.)
                                           Ah, quina angúnia!
  (Mirant pertot)
       Res. Doncs me creia que altre cop venien.
       Sola estic. Quina repòs! I com no tornen!
       Perquè ells volen sa vida. Mes jo, dona,
       son cos defensaré mentres respiri!
   (En veu baixa.)
      Que jo no vull que mori, que en ell trobo
      no sé pas què!...Dins mon cervell, perdudes,
      rebroten, al mirar-lo, de les nines
      lo grat record, los besos de la mare,
      los ulls de Déu amorosits!...I a l'una
      lo desig d'abraçar-lo m'esperona
      i de dar-li la vida unint los llavis!...
      Que ell per mi s'ha perdut!...


En aquest fragment veiem com Blanca mostra el amor per Saïd, en el moment en que decideix defensar-lo perquè els cristians no el matin. Per això l'he escollit, ja que en ell veiem un gran exemple d'un dels trets biogràfics de Guimerà. Que és la sublimació de l'amor, és a dir, és quan Blanca posa per damunt de qualsevol cosa l'amor que sent per Saïd.













                                                                                                 
    Denisa Claudia Istrate
    2 BAT D
                                                                                                           

Mar i cel, acte III

Ferran: Oncle: mireu-la: l'heu cregut ben vostra
              perquè a un claustre l'heu dut!... Quanta follia!
              L'aigua li heu pres; mes no la set: sos llavis
              senten la font i s'obren. Si és la vida!

Carles: Què! Què dius! No et comprenc.
Ferran:                                                 Que no va nàixer 
              esta ànima pel claustre.
Carles:                                     Oh!
Ferran:                                           No; i ve un dia
            que la poncella és flor, i rep sa aroma
             la llum primera que ha tocat ses fulles(per 
                                                                        [Blanca.)
             Si en tot ho diu: no ho coneixeu encara?
                      (Per son cor sens que Blanca el senti.)
             Jo ho veig i amb estos ulls que no manteixen:
             per Saïd sent amor la vostra filla!

El fragment escollit és el que confirma el que durant l'obra es mostra de manera evident, Blanca estima a Saïd i no l'importa demostrar-ho davant del seu pare. El reconeixement de la estima de Blanca envers Saïd es porta a terme a través de Ferran, que s'adona dels sentiments de Blanca i gracies a això pot entendre el perquè de la seva actitud. S'explica també que el fet d'haver-la orientat a ser monja només perquè els seus pares hagin decidit tancar-la al claustre, no la converteix en creient. Carles es mostra impressionat del que Ferran li està explicant. A través de la metonímia  del setè vers "Que no va nàixer esta ànima pel claustre" se'ns demostra que Blanca no estava destinada a ser monja. L'última intervenció de Ferran ens confirma que l'opressió de llibertat soferta per Blanca durant la seva infantesa, l'ha portat a voler el nou món descobert a través de Saïd. 



Amauriz López Ramírez 2Bat-D

dilluns, 20 d’octubre del 2014

MAR I CEL, ACTE III


Saïd: Deixeu-me amb mon destí! Ves qui defensa a un capità de lladres que els hi enfonsa la nau al              mar: que els roba; que els portava a vendre a Alger! Lo criminal!... Per fer-se amb or! I vós, senyora, vostra vida per ell voleu donar? Quan allà a Espanya sabran això, oh senyora! Ell que renega fins de vostre Jesús! Com a aquest monstre, com tenir-li pietat! Ni una mirada meresc de compassió. Jo só una vibra: jo us avorresc a tots; jo a vós, senyora, vos vendria al basar si fósseu meva.

Aquest vers penso que és el més important, perquè primerament mostra la desesperació de Saïd quan veu que ja no hi ha res a fer, i ell serà executat. Aleshores, com que Blanca està defensant-lo a ultrança, ell decideix intentar que Blanca s'enfadi amb ell dient moltes barbaritats que no tenien sentit en aquest moment de l'obra, on ja s'ha pogut veure clarament que Saïd i Blanca estan enamorats. L'objectiu de Saïd és trencar el cor a Blanca i així que ella pugui salvar la vida. Aqui es veu el caràcter de Saïd, quan Ferran s'adona i diu que Saïd té bon cor.




Guillem Rodríguez Trilla
2n BAT D


ACTE III ESCENA III
Joanot:                                               Doncs escolteu-me.
Quan siga fosc jo vinc, a vostre pare
aquí escric una carta; en ella conto
que a Saïd jo l'he mort, que en ell me venjo,
i em llenço al mar afatigat de viure.
Mes jo no ho faré pas: les vestidures
canviaré amb en Saïd, i a sobre el rostre
un tir m'aviaré que m'estrafaci,
i ell estarà salvat. Llavors, qui el cerca!
Creuran tenir son cos, i mon cadavre
jaient al fons del mar. En tant en l'ombra
ell viurà en eixa cambra; al ser en terra
que fugi!


En aquest fragment, Guimerà ens mostra l'esperit de sacrifici d'en Joanot, ja que estima tant el Saïd que es vol sacrificar per salvar la parella.
He triat aquest fragment ja que trobo que és una part de l'obra on pot haver un possible desenllaç feliç, encara que veurem que els personatges no poden escapar del destí. Per tant, l'actitud d'en Joanot es pot justificar, tot i que sigui un renegat (per motius de la justícia), sempre ha sentit amor cap als cristians. 
També trobem algunes exclamacions per mostrar interès sobre la idea que ha pensat el Joanot per intentar salvar l'amor entre la Blanca i el Saïd. 

Ramon Aymamí 
2 BAT-C
Literatura Catalana

dissabte, 18 d’octubre del 2014

MAR I CEL : ACTE III, ESCENA II

ESCENA II

BLANCA: ...Dins mon cervell, perdudes,
rebroten, al mirar-lo, de les nines
lo grat record, los besos de la mare,
los ulls de Déu amorosits!...I a l'una
lo desig d'abraçar-lo m'esperona
i de dar-li vida unint los llavis!...
Que ell per mi s'ha perdut!... (Horroritzada de si mateixa)
                        Mes estic folla!
Ni per Déu en lo claustre em consumia
aquest afany que em crema. Qui! Qui baixa!
En aquesta escena podem veure un tret autobiogràfic de Guimerà: la sublimació de l'amor. Blanca fa referència a l'amor que sent cap a Saïd, l'exalta i el posa per sobre de qualsevol altra cosa. Aquesta s'adona d'un món nou per a ella, fora del convent, on l'estricta educació cristiana que ha rebut ha quedat en segon pla, i ara Blanca es guia per l'apasionat sentiment que l'ha colpit i que ha sigut Saïd qui l'ha fet avivar. Aquest amor li recorda  a la devoció cap a Déu que li havia estat inculcada, al bressol de la mare i a la seva infancia feliç i innocent. Tots aquests sentiments atenuats revifen, terroritzant-la i fent-la embogir. 


Júlia Infantes

Mar i Cel: Acte II, escena XI

SAÏD:                                    Sos llavis 
               (Per la mà de Ferran.)
     d'aquí têls rentaran taurons! Vull veure't
     per esquê a un ham clavat, del mar a sobre
     com remous eixa mà dins l'agonia!
     Mes fes-li un altre adéu; cau en sos braços;
     cor sobre cor, i boca sobre boca!
     Sospir contra sospir! Que vull mirar-vos!
     Que vull gosar!... Que tinc afany de riute!
              (Riu estrepitosament com boig.)

En aquest fragment veim com el Saïd, que fins ara havia actuat amb el cap, ho fa amb el cor. És el primer en mostrar clarament el seu amor per Blanca, expressant la gelosia que sent després del petó que li fa Ferran, amb la qual cosa interpreta erròniament que s'estimen. 
Ens trobem en el nus de la història. Crec que és una de les parts més representatives de tota l'obra perquè és el fet que ho desencadenarà tot posteriorment,el que anomenem com el clímax.




Laura Aguilar Gallego
2 BAT C

divendres, 17 d’octubre del 2014

Mar i Cel - Acte III - Escena IX- ÀNGEL GUIMERÀ

Saïd: Al veure-us, al sentir-vos!... Sols amb l'aire
         que moveu al passar, tota ma vida
         tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,
         i sent, vibrant, que mort i viu alhora!
         I amb goig i penes, i amb desig i angúnies
         l'alè que heu respirat cerco i aspiro,
         i en ell m'ofego i m'hi rebolco l'ànima!
         I una onada potent, com la que arrenca
        del fons del mar les roques per llençar-les
        contra del sol, la lluna i les estrelles,
        una onada de sang, sospirs i besos,
        i bramuls de salvatge i clams de joia,
        i llàgrimes i queixes i harmonies,
        esqueixant-me al pujar trossos d'entranyes,
        a mos llavis acut, i en ells rebenta
        per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo
        més que s'estima vostre Déu als àngels,
        més que estima als seus hurís Mahoma,
        més que s'estimen tots los sers que alenen,
        que tots los que han viscut i els que han de viure,
        esperits i mortals en cels i terres!

He escollit aquest fragment perquè l'autor, Àngel Guimerà, expressa sentiments profunds en el personatge de Saïd, a més abunden figures retòriques: hi ha molts polisíndetons, això fa que demostri l'exaltació dels personatges al que s'està dient, personificació al vers 12, comparacions als últims versos, antítesis en el vers 10, etc. També m'ha cridat l'atenció quan Saïd li demostra a Blanca, de manera dolça, que el seu amor està per sobre de totes les coses i que l'estima més que es pot estimar a una persona, és un amor per sobre de qualsevol religió.



Minerva Monné Jiménez
2 BAT C

MAR I CEL, Àngel Guimerà : Acte III escena IX.

BLANCA: (esglaida de la ràbia de Saïd) 
                                                                    Saïd!
SAÏD: (canviant sa desesperació en tendresa): 
                                                                   Ah! Blanca,
                   si sóc l'esclau, humil com la coloma!
                   Voleu que besi els peus de vostre pare,
                   i que besi la terra que trepitja!
BLANCA:  Mes jo el vull, oh mon Déu!... jo el vull; salveu-lo!
SAÏD:         Tot és en va: vós sou el cel; jo l'aigua;
                   mai s'ajunten ací; mireu: s'ajunten
                   només en l'horitzó! Es en va!

  Aquest fragment és l'últim diàleg entre Saïd i Blanca a l'escena IX. Està localitzat en l'escena més lírica i més poètica que escriu Guimerà. Es capaç de fer-ho pel seu passat com a escriptor de poesia.
Aquest fragment ja ens encamina cap al tràgic final que patiran els protagonistes.    
Sabem que Mar i cel és una tragèdia per això intuïm que el final no serà feliç.

En Saïd li diu a la Blanca que el seu amor és impossible ja que tots dos representen dos aspectes diferents, impossibles, d'unir en vida. Guimerà aquí fa una al·lusió al títol esmentant el mar i el cel com a aspectes infinits que només es poden trobar en l'horitzó. Però l'horitzó és tan infinit que mai     s´hi pot arribar. Per això en Saïd està convençut que tot el seu amor és en va en aquest món.



Vanesa Hernández 2 BAT D




Mar i Cel, Àngel Guimerà Acte III - Escena IX

SAÏD (a part): En mos llavis acut, i en ells rebenta
per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo
més que s'estima vostre Déu als àngels,
més que estima a ses hurís Mahoma,
més que s'estimen tots los sers que alenen,
que tots los que han viscut i els que han de viure,
esperits i mortals en cels i terres!
Aquest fragment destaca pel lirisme dels versos, molt més notable que en la resta de l'obra. L'autor és capaç de crear-los ja que abans d'escriure textos dramatúrgics era poeta. Aquest lirisme ajuda a transmetre el sentiment d'amor entre Blanca i Saïd. 
Ens trobem al desenllaç, per tant en aquest punt de l'obra la parella ja no es conté en expressar les seves emocions verdaderes, aquesta sinceritat afegeix molta intensitat en l'escena. Aquests versos representen un dels temes comuns en la majoria d'obres de Guimerà, la sublimació de l'amor. Ja no els importa els impediments que puguin tenir, es veuen amb forces per superar-los.

Irene Rodrigo, 2 BAT C

Mar i Cel, escena IX, acte III

"No, no aparteu els ulls: ara us vull veure
pel temps que no us he vist. Jo, sense saber-ho,
vos enyorava, i éreu en mos somnis
de claustre i soledat. Jo no sabia
com éreu vós llavors, i éreu com ara!
Mes no vull que moriu, que a vostra vida
la meva s'ha arrelat! Què hi fa que ens voltin
en lloc de flors, serpents, si elles nos lligues?"

Aquests fragment el trobem a l'escena IX de l'acte III. És la sisena intervenció de Blanca. En aquests versos s'enuncia el tòpic literari creat per Virgili, anomenat latet anguis in herba.
Normalment l'herba o flors tenen significat positiu, les quals representen les plaers de la vida, mentre que la serp el té negatiu, ja que té un significat pecaminós davant d'aquests plaers. Trobem, però, que en aquest parlament obté un sentit contraposat. Blanca anuncia que no importa que estiguin pecant (serp) davant del plaer, que n'és l'amor (flors), si és just aquest pecat qui els uneix.
És aquest amor penalitzat per ambdues religions la trama de tota l'obra.

Claudia Cobas Arnau
2n D Batx


"Vós sou d'altres espais, d'on s'engendraven
los somnis endolcits de ma infantesa.
Al veure-us, al sentir-vos!... Sols amb l'aire
que moveu el passar, tota ma vida
tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,
i sent, vibrant, que mor i viu alhora!"

He escollit aquest fragment de l'escena IX, de l'acte III, perquè és quan en Saïd mostra sense cap mirament el que sent per la Blanca. Ho fa de la manera més lírica possible. En aquest fragment es reflexa la finalitat que l'autor vol per l'obra: l'intens i boig enamorament de la Blanca i el Saïd, que sobrepassa qualsevol frontera religiosa, cultural i ideològica, el qual es troba a l'horitzó.

Antonella Maretto Ponsi
2n D Batx


MAR I CEL -ACTE TERCER, ESCENA IX-




Saïd: Ah, Blanca,
si soc l'esclau, humil com la coloma! 
Voleu que besi els peus de vostre pare,
i que besi la terra que trepitja!
Blanca: Mes jo el vull, oh mon Déu!... jo el vull, salveu-lo!
Saïd: Tot és en va:  vós sou el cel; jo l'aigua;
 mai s'ajunten ací; mireu: s'ajunten
només a l'horitzó! És en va!

En aquesta escena, els únics dos personatges que hi apareixen són Saïd i Blanca, que fan referència al títol de l'obra, personificant-se l'un amb el cel i l'altre amb el mar, i en l'horitzó on tots dos s'ajunten però mai s'acaben de tocar.
El títol de l'obra té un sentit metafòric, sembla que el mar i el cel es toquin però mai arriba a passar i això és paral·lelament lo que els hi està passant a Saïd i Blanca, que volen estar junts però que per raons religioses i culturals el seu amor és impossible.
També és una clara demostració de que l'amor ho pot tot, fet que es va intensificant al llarg de l'obra. 

Carla Montañez Peirot

dijous, 16 d’octubre del 2014

Mar i Cel, acte III, escena III.

Joanot:                                                   Doncs escolteu-me.
                      Quan ja siga fosc jo vinc: a vostre pare
                      aquí escric una carta; en ella conto
                      que a Saïd jo l'he mort, que en ell em venjo,
                      i em llenço al mar afatigat de viure.
                      Mes jo no ho faré pas: les vestidures
                      canviaré amb en Saïd, i a sobre el rostre
                      un tir m'aviaré que m'estrafaci,
                      i ell estarà salvat. Llavors, qui el cerca!
                      Creuran tenir son cos, i mon cadavre
                      jaient al fons del mar.


Aquest fragment és un dels més important ja que qui ho diu és Joanot un dels personatges secundaris de l'obra. En aquest fragment Joanot intenta ajudar a Saïd, farà creure que l'ha matat i seguidament es suïcidarà pel sentiment de culpa, tot això ho escriurà en una carta i aquesta carta li deixarà Joanot al pare de la Blanca. Joanot és un personatge no gaire estimat en l'obra, ja que el consideren un renegat per fugir de la seva antiga religió el Cristianisme i en la seva nova religió no confien en ell perquè diuen que és un traïdor i no poden confiar en ell. Amb aquest acte, Joanot intenta redimir-se del seu passat fent un bon acte i amb aquest acte guanyar-se el perdó.

Roger Roca Navarro
2 BAT C 

MAR I CEL ACTE III ESCENA VIII


SAÏD (eixugant-se els ulls d'una revolada, sabent-li greu sa pròpia
                         debilitat):
                                                                          Traïdores!
BLANCA (amb energia):
                       No us trenca el cor? (Per Saïd.) No; no
                                                                               [amagueu la cara;
                       Vull ablanir a aqueixos homes! Mira'l,
                       Ferran; mireu-lo tots. Passà la lluita;
                       amb los caiguts s'esbraven sols les feres!
                       Què! Hi ha tigres aquí?...
FERRAN (contenint-lo):
                                                             Oncle!
CARLES (com boig):                                       Justícia
                      sobre dels dos, soldats!

Crec que aquest acte és el que millor representa l'essència de l'obra, ja que és en el que es veu com Saïd, totalment enamorat de Blanca s'entrega als cristians, on en Ferran s'adona de la bondat d'en Saïd, i on en Carles mostra la seva arrogància i pretensió al voler matar, fins i tot, la seva pròpia filla, només per defensar el seu prestigi.
Exceptuant un parell de parlaments d'en Saïd on provoca en Carles per a que el mati, els diàlegs són ràpids i breus.
És una escena plena d'acotacions, degut a la l'agilitat dels fets que hi ocorren; n'hi ha que expressen la intencionalitat del diàleg, a qui va dirigit, i de moviment.
Hi ha una gran varietat de signes de puntuació, que emfatitzen els parlaments; signes d'exclamació i d'interrogació, dobles punts, punts i comes i punts suspensius.
Degut a que és una escena molt emotiva, hi ha moltes figures retòriques: Hipèrboles, metàfores i imatges, són les que més abunden.


Eva Fernández
2n Bat C

Mar i Cel, Àngel Guimerà Acte III - Escena II

Blanca (somniant): Pare!
                  Oh, no; no! Tots enrere!... A fora!
                  No, vils! Oh, no el toqueu! (Despertant.)
                                                                    Ah, quina angúnia!
                           (Mirant pertot.)
                   Res. Doncs me creia que altre cop venien.
                   Sola estic. Quin repòs! I com no tornen!
                   Perquè ells volen sa vida. Mes jo, dona,
                   son cos defensaré mentres respiri! (En veu baixa.)
                   Que jo no vull que mori, que en ell trobo
                   quelcom que no hi ha enlloc, i an ell me llença
                   no sé pas què!... Dins mon cervell, perdudes,
                   rebroten, al mirar-lo, de les nines
                   lo grat record, los besos de la mare,
                   los ulls de Déu amorosits!... I a l'una
                   lo desig d'abraçar-lo m'esperona
                   i de dar-li la vida unint los llavis!...
                   Que ell per mi s'ha perdut!...
                             (Horroritzada de si mateixa)
                                                                      Mes estic folla!
                  Ni per Déu en lo claustre em consumia
                  aquest afany que em crema. Qui! Qui baixa!

En aquest fragment la Blanca es desperta d'un somni mentre protegeix el camarot on es troba el Saïd, pensant que vénen a matar-lo. En aquest monòleg la Blanca explica que no vol que Saïd mori i que si es necessari donar la seva vida per salvar-lo està disposada a fer-ho. Transmet el que Saïd li fa sentir i què li fa recordar. S'adona que ni quan es trobava al convent sentia cap a Déu les coses que sent per Saïd.

Aquest fragment és una mostra de l'amor de Blanca per Saïd, és capaç de morir per ell, d'enfrontar-se a son pare. En ell troba alguna cosa que mai havia sentit, ni tan sols per Déu.



Natalia Muñoz

Mar i cel: Acte II Escena XIII


SAÏD: Per què m'has enganyat? Per què? Respon-me
                                         Tu ets traïdora i ets vil; tu ets falsia!
                                         Lo primer cop que et vaig mirar ploraves,
                                         tu, de raça dels botxins, per ella
                                         la mare de mon cor! Després tu, dona,
                                         no amb llavis amorosos, amb la punta
                                         d'una arma de ton poble beneïda,
                                         trucares a mon pit, i ell va respondre't!
                                         Lo punyal te caigué; mes tu em matares:
                                        que en mi d'aquell Saïd no hi ha ni l'ombra!
       




Aquest és un fragment representatiu de l'obra, ja que és el moment en què Saïd diu el que sent per Blanca, tot i ser en un moment ple de gelosia,
Això fa que es vegi i es representi la barreja de cultures (amb rerefons religiós) i també el de l'amor per sobre de tot, que són dos dels trets autobiogràfics que caracteritzaven Guimerà. També s'hi observen alguns recursos literaris, com per exemple la hipèrbole en tot el fragment, fet que demostra la gran habilitat de Guimerà en la lírica.

Miriam Forcadell Estrem
2n BAT C

Mar i Cel, Àngel Guimerà Escena XIX Acte I

 SAÏD:              Doncs tant m'avorreixes, tant m'odies
                que vols ma sang? Respon: per què tremoles?
                Ah, pobra! Com t'enganyes! Què somniares
               que és, doncs, ma vida? Desditxada! Prendre'm
                has cregut, amb l'alè, l'amor, la glòria...
               quan aquí no hi ha res; quan só un sepulcre
               que sura sobre el mar, dut per les ones!
                           (Amb agraïment)
               Me creus irat, potser? Amb tu, que humida
               tens encara la galta!... Aixeca el ferro: (Carinyós)
               no tremolis! Va, doncs! Aquí.
                     (Obrint-se el vestit del pit)
                                                            Aquí dintre
               tinc això que es diu cor! Fereix, té clava'l
               com una escorpra en terra!




  He escollit el fragment on parla el Saïd al final de l'escena, que és l'última de l'acte I. Blanca està a punt de matar el Saïd amb el punyal. Ell no entén el perquè vol fer això però acaba dient-li que el mati, que fereixi el seu cor. Blanca sap que comença a sentir alguna cosa per ell i no vol que aquest sentiment es faci cada vegada més gran, i creu que la solució més fàcil és matar-lo.
Aquest fragment ens mostra les primeres sensacions d'amor que senten l'un per l'altre.


Rose Bozon-Vialle
2n bat C