MAR I CEL, Àngel Guimerà : Acte III escena IX.

BLANCA: (esglaida de la ràbia de Saïd) 
                                                                    Saïd!
SAÏD: (canviant sa desesperació en tendresa): 
                                                                   Ah! Blanca,
                   si sóc l'esclau, humil com la coloma!
                   Voleu que besi els peus de vostre pare,
                   i que besi la terra que trepitja!
BLANCA:  Mes jo el vull, oh mon Déu!... jo el vull; salveu-lo!
SAÏD:         Tot és en va: vós sou el cel; jo l'aigua;
                   mai s'ajunten ací; mireu: s'ajunten
                   només en l'horitzó! Es en va!

  Aquest fragment és l'últim diàleg entre Saïd i Blanca a l'escena IX. Està localitzat en l'escena més lírica i més poètica que escriu Guimerà. Es capaç de fer-ho pel seu passat com a escriptor de poesia.
Aquest fragment ja ens encamina cap al tràgic final que patiran els protagonistes.    
Sabem que Mar i cel és una tragèdia per això intuïm que el final no serà feliç.

En Saïd li diu a la Blanca que el seu amor és impossible ja que tots dos representen dos aspectes diferents, impossibles, d'unir en vida. Guimerà aquí fa una al·lusió al títol esmentant el mar i el cel com a aspectes infinits que només es poden trobar en l'horitzó. Però l'horitzó és tan infinit que mai     s´hi pot arribar. Per això en Saïd està convençut que tot el seu amor és en va en aquest món.

Vanesa Hernández 2 BAT D