MAR I CEL ACTE III ESCENA VIII

SAÏD (eixugant-se els ulls d'una revolada, sabent-li greu sa pròpia
                         debilitat):
                                                                          Traïdores!
BLANCA (amb energia):
                       No us trenca el cor? (Per Saïd.) No; no
                                                                               [amagueu la cara;
                       Vull ablanir a aqueixos homes! Mira'l,
                       Ferran; mireu-lo tots. Passà la lluita;
                       amb los caiguts s'esbraven sols les feres!
                       Què! Hi ha tigres aquí?...
FERRAN (contenint-lo):
                                                             Oncle!
CARLES (com boig):                                       Justícia
                      sobre dels dos, soldats!

Crec que aquest acte és el que millor representa l'essència de l'obra, ja que és en el que es veu com Saïd, totalment enamorat de Blanca s'entrega als cristians, on en Ferran s'adona de la bondat d'en Saïd, i on en Carles mostra la seva arrogància i pretensió al voler matar, fins i tot, la seva pròpia filla, només per defensar el seu prestigi.

Exceptuant un parell de parlaments d'en Saïd on provoca en Carles per a que el mati, els diàlegs són ràpids i breus.

És una escena plena d'acotacions, degut a la l'agilitat dels fets que hi ocorren; n'hi ha que expressen la intencionalitat del diàleg, a qui va dirigit, i de moviment.

Hi ha una gran varietat de signes de puntuació, que emfatitzen els parlaments; signes d'exclamació i d'interrogació, dobles punts, punts i comes i punts suspensius.

Degut a que és una escena molt emotiva, hi ha moltes figures retòriques: Hipèrboles, metàfores i imatges, són les que més abunden.

Eva Fernández

2n Bat C