Els ocells de la llum se'n van a jóc
i ens deixen a les branques un subtil
tremolor de petites veritats.
Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
sentiment transitori s'ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
retrobar a temps qui som i què volem,
anem tornant ben poc a poc. La tarda,
la brasa imatge nostra, nerviosa
però abnegada mare de la cendra,
s'apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara ens estrenyem als colls d'embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l'imprecís
record d'uns camps trencats, al.luvials
deixes de camions, d'uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s'han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
llança un plor viperí. Tots ens mirem
i riem satisfets. Cap de nosaltres
no és gaire amunt en l'escala dels éssers.
Eduard Juanpere Ciurana 2n BAT D
