Quadre pintat per Gabriel Ferrater al Mas Picarany

Sobre els llibres i els autors:

Pilar Prim, Narcís Oller
http://www.xtec.cat/~jpallas/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Pilar-Prim-un-classic-catala-de-Narcis-Oller/video/3319431/

Mar i cel
, Àngel Guimerà:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/angel-guimera
http://grup62.cat/lecturanda/mar_i_cel/durant_la_lectura.html

Supervivent d'un cant remot, Josep Carner:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-carner
http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/pagina.php?id_sec=512

Jardí vora el mar, Mercè Rodoreda:
http://www.elmati.cat/article/3776/jardi-vora-el-mar
http://lletra.uoc.edu/ca/autora/merce-rodoreda/detall
http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/
http://www.mercerodoreda.cat/index.php

Antígona, de Salvador Espriu:

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=733

"El temps de les paraules" (reportatge): http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=652&p_ex=salvador%20espriu

"Retalls TV3" (vida i obra): http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/3alacarta/video/2725310/

reportatge exposició "He mirat aquesta terra" (2013-2014):
http://www.cccb.org/ca/video-exposici_reportatge_espriu_he_mirat_aquesta_terra-44961

Tempestat de flama, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

https://josepbargallo.wordpress.com/2013/01/25/el-sonet-a-lobra-de-rossello-porcel/

http://es.slideshare.net/laiarivelles/bartomeu-rossello-porcel

http://es.slideshare.net/monicaherruz/bartomeu-rossell-prcel?related=1

Maria del Mar Bonet canta Rosselló-Pòrcel (youtube):

http://www.escriptors.cat/autors/rosselloporcelb/vincles.php


Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/pere-calders

http://www.iec.cat/perecalders/

http://lletra.uoc.edu/ca/pere-caldersmulti#multimedia19492


dimecres, 25 de febrer del 2015

Creont
    Prou sabies que et destinava al meu fill, i m'obligues, en canvi, a lliurar-te a la mort. Amb quin dolor, si ho volies comprendre, amb quin punyent i profundíssim dolor! Però aquesta ha estat la teva estranya tria: sigui.
Aquest parlament de Creont m'ha impactat molt! Que el teu propi tiet no faig res per a parar la sentència, l'únic que fa es donar la culpa a Antígona, es ella qui l'obliga "..., i m'obligues...", amb això demostra que vol el poder, pero que sembli que també l'importa Antígona. Un altre fet es que ell li parla de totes les coses bones que tenia per ella: "...et destinava al meu fill... Això hi utilitza per a demostrar el seu amor, fins a tal punt de casar-la amb el seu fill. Antígona és la que tria morir, se segueix exculpant, però per aquest fet jo li donaria la raó, ella ja savia el que l' esperava...Finalment, en aque fragment es veu com Creont s'aferra com sigui al poder, és capaç de qualsevol cosa.


Sabah TALIDI ZERROUK
2Bat D

dimarts, 17 de febrer del 2015

ANTIGONA, SALVADOR ESPRIU

Antígona 
Oh, la maledicció del nostre pare! Un germà lluitant contra l'altre!

Creont
Fes-me cas. que ningú no digui: <<Creont aconsellà la impietat>> Et sentiràs cridar: << Covard!>> T'assenyalaran amb el dit i et cridaran <<covard>> pels carrers. Però jo sé que no ets un covard, tothom sap que no ho ets. Lluitaries amb el teu germà, si no fos pel meu consell. No combatis contra la teva sang.


Aquest fragment pertany a l'obra Antígona de Salvador espriu, concretament de la primera escena de l'obra. aqui es pot observar com Antigona es lamenta pel que vol dur a terme el seu germà, i sap que si els dos s'enfronten ningú sobreviurà perquè així és com ho volen els Deus.
A més a més, també veiem aquesta actitud de Creont de intentar fer entrar en raó a Eteòcles, més endevant però, veurem com només és una estratègia per poder governar sense problemes ja que sap que encara que tothom li digui a Etèocles que no lluiti amb Polinices, ell ho farà igualment.
He escollit aquest fragment perquè és el moment en que Creont intenta fer entrar en raó a Etèocles i on es pot observar per primera vegada les intencions de Creont.


Marta Redondo
2n BAT C

Antígona, Salvador Espriu.

"ISMENE: -Sí, m'espanta aquesta nit plena de terrors, però no vull quedar l'última del nostre llinatge. Si hem de morir, morirem juntes.
ANTÍGONA: -Mira el que fas. Que després no te'n penedeixis.
ISMENE:-Ai, les ales dels ocells em freguen la cara! No reconec Polinicles en aquest cos podrit. No puc suportar aquesta visió.
ANTÍGONA: -Per què no te'n tornes? No t'ho priva ningú.
ISMENE: -Per què no reflexiones de nou el que vas fer? Escolta una vegada més el meu prec, Antígona. És més terrible el sacrilegi contra la ciutat.
ANTÍGONA: -Ara vacil·les, abans semblaves decidida.
ISMENE: -Defalleixo davant la tempesta i la nit, la repugnant olor d'aquest cos, aquests ocells.
ANTÍGONA: -Retorna al palau, amb Euriganeia."

Aquest fragment pertany al drama Antígona, escrita per Salvador Espriu a l'any 1939. Inclòs en el segon acte.
Es situa després de la mort dels dos germans, Etèocles i Polinices,  fet que comporta que Creont passi a ser el nou rei de Tebes. Creont decideix enterrar a Etèocles dins les seves terres però, a diferència, prohibeix que Polinices sigui enterrat al regne. Pren aquesta decisió ja que Polinices és considerat un traïdor.
Les protagonistes  d'aquest tros són Ismene i Antígona, les dues germanes dels ja mencionats. Antígona està en contra de no poder enterrar als seus dos germans per igual. 
Davant aquest fet, Creont imposa una pena molt dura per aquells que enterrin a Polinices, Antígona està disposada a córrer el risc, però Ismene no està del tot convençuda  i finalment s'acaba tirant cap enrere.
 En aquest fragment és clara la por que té Ismene, els seus arguments contradictoris  fan que es vegi  una persona molt feble davant aquesta situació. En canvi, Antígona està disposada a morir defensant els seus principis. Se'ns mostra una persona lluitadora, sense por, capaç d'anar en contra de tothom sense importar-li les conseqüències dels seus actes.
  
                                                                                     Antonella Maretto, 2n Bat.D

Antígona - Salvador Espriu



Ismene.—Si! La nit m'espanta, aquesta nit del tro, plena de terrors. No vull quedar, però, l'última del nostre llinatge. Si hem de morir, morirem juntes.


Antígona.—Mira el que fas. No te'n penedeixis, després.

Ismene. — Ai, germana! Les ales dels voltors freguen el meu rostre! No reconec Polinices, en aquest cos podrit. No puc suportar aquesta visió.

Antígona.—Per què no te'n tornes? Ningú no t'ho priva.

Ismene.—Per què no reflexiones de nou el que vas a fer?

Antígona.—Tot està pensat.

Ismene.—Escolta el meu prec, Antígona. Escolta, una vegada més, el meu prec. És terrible fer-se culpable de sacrilegi contra la ciutat.

Antígona.—Vacil·les ara. Semblaves decidida...

Ismene.—Defalleixo davant la tempesta i la nit, davant l'olor repugnant d'aquest cos, davant aquests ocells carnissers...



Aquest fragment pertany a la primera part de l'obra Antígona de Salvador Espriu. En ell podem observar el diàleg entre Ismene i Antígona, dos germanes que encara que comparteixin la mateixa sang protagonitzen dos rols molt diferents a l'hora de lluitar contra la llei injusta de Creont.


He escollit aquesta part perquè és on es veu com difereixen les germanes davant d'una mateixa situació. Al començament, Ismene es mostra afí a les decisions d'Antígona i arriba a dir que donaria la vida si la seva germana la donés també, però de manera contradictòria trobem que quan veu la petita possibilitat de fugir de l'embolic on s'ha endinsat deixa de ser fidel a les seves paraules i es fa enrere deixant sola a Antígona davant el perill.


En aquest fragment es perfilen els caràcters dels dos personatges. Per una banda trobem a Antígona mantenint les seves idees i paraula, però sobretot la seva decisió de fer la llei justa encara que s'hagi de quedar sola per complir-la, fet que ens desvetlla les característiques més notòries del personatge: la lleialtat i fidelitat a ella mateixa i a les lleis que considera justes, la seva força i sobretot la seva valentia. Però per un altra banda trobem a Ismene, que es comporta de manera contraria a Antígona. Ella és una dona feble i indecisa, sembla fins i tot buida interiorment ja que no es capaç de prendre decisions per ella mateixa, necessita d'algú que li digui que fer, i això ho veiem reflectit en moments de l'anterior fragment. Al començament la trobem decidia a seguir Antígona, és a dir fa el que fa la seva germana, però quan Antígona li obre una petita porta per fugir dient-li que es repensi les coses ella escapa d'aquella situació en la que s'ha vist endinsada precisament perquè no és el que ella es veia capaç de fer, només estava seguint a la seva germana.


Sarai Arenas Cruz
2 BATX D

Antígona , Salvador Espriu

Antígona : El vent allunya la pluja, les estrelles miren tota la nit. Semblen els ulls de Iocasta , multiplicats innombrables i potents , que esperen des del misteri. Ella preferia Eteòcles , però aquest cos és , tanmateix, el seu altre fill. Jo el vestia i el despullava , de petit , i el bressolava perquè s’adormís. M’agafava les trenes i em feia mal... Allunya els ocells! La nit passa de pressa , aviat Tebes es despertarà. Ulls , ara no mireu. Que la terra colgui aquests trossos. On és la teva força. Polínices, el més estimat de tots els joves de Tebes, on és el teu coratge , causant de baralles , mal aconsellat? Sí no purificat per les flames , que almenys la terra t´ aculli , mentre el guien per la foscor els ulls de Iocasta.   

Aquest fragment del llibre Antígona de Salvador Espriu pertany a Antígona , es troba al final de la segona part de la tragèdia.
En aquest fragment Antígona està enterrant Polínices , desobeint les lleis de Creont, una llei considerada injusta per ella. Mentres es troba enterrant al seu germà , recordà amb enyorança els moments que van passar junts a la infantesa.

Antígona incompleix la llei de Creont perquè pensa  que Polínices no es cap traïdor i també pensa que Eteòcles com Polínices tenen la seva part de culpa.
Per altra part també vol enterrar al seu germà per                                                                                     a que aixì el seu germà descansi en pau.

                                                                                                                               ADRIÁN CRUZ
                                                                                                                               2BAT-D

Antígona - Eva Fernàndez

EUMOLP
Què endevines enllà del temps?

TIRÈSIAS
Ai, aquesta sang! Qui pot penetrar les intencions dels déus? Polinices va ser culpable, es cert, però és també un crim als ulls divins no perdonar els vençuts, desprès de la mort. I una inviolable llei defensa aquest crim. Aquesta sang perdrà Tebes.

EUMOLP
La visió em commou.

TIRÈSIAS
Els sofriments de Tebes no acabaran, perquè és avorrible no haver enterrat aquest cos. Però la llei ho interdiu i s'ha d'acomplir. Apartem-nos ja dels llamps i dels ocells fatídics.

Pàgina 81

Aquest fragment pertany a la segona part de l'obraAntígona de Salvador Espriu. L'he triat degut a que és el moment quan Eumolp, que coneix les intencions d'Antígona de desobeïr l'ordre de Creont, duu Tirèsias cap al pla on es troba el cos de Polinices per a saber què n'opina ell i si pot dissuadir Antígona de desobeïr la llei.
Tirèsias sap que no està bé la decisió que ha pres Creont, tot i així, creu que la llei s'ha de respectar, per molt dura que sigui. 

Aquest és el debat moral que planteja Espriu en aquesta segona part de l'obra: Fins a quin punt poden arribar les lleis per tal de mantenir l'ordre ila justícia, però sense sobrepassar l'ètica dels homes?
Antígona decideix que prefereix morir lenta i agònicament abans que viure amb el pes sobre la conciència d'haver permès que es tractés indignament del cos i l'honor del seu germà. 


Eva Fernández
2n bat C

Antígona

Antígona: Pobre petit germà, rei de Tebes.

Etèocles: Sí, sóc rei, l'únic rei de Tebes. I no vull que em diguis “petit germà”, amb llàstima. (transició.) Que estic cansat!

Antígona: Petit germà (s'atansa somrient i li passa una mà pell cabell.) Recordes?... Et portava a banyar al riu, jo, la germana gran, i sempre temia que, jugant, t'ofeguessis. Ja et barallaves amb Polinices.

Etèocles: Ell en tenia la culpa. Tu, però, l'estimaves més.


Aquest fragment pertany a l'obra Antígona, escrita per Salvador Espriu. Es troba al final de la primera part de l'obra. Es una parlament entre Antígona i el seu germà Etèocles.


He escollit aquest fragment perquè ens mostra que Antígona intenta fer creure a Etèocles que també l'estima, explicant-li records de quan els dos jugaven de petits, però Etèocles només pensa que ella solament estima a Polinices, que ara és el seu enemic.

HICHAM ZARIOUHI
2 BAT D

dilluns, 16 de febrer del 2015

"Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s'entén. La de l'esclau serà ràpida, de segur: pel camí els guardes s'entretindran, com diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo. Ningú no contemplarà la d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius, El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d'abreujar-lo, encara que sovint les pitjor crueltats no alteren la nostra indiferècia i ens transbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El que és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l'impassible somriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rera les brillants paraules sinó una cadena de fets buits sense sentit?"

Antígona, Salvador Espriu (1967)

En aquest fragment de l'obra Antígona de Salvador Espriu representa un monòleg d'un personatge anomenat lúcid conseller, introduït en la versió definitiva de l'obra dramatúrgica l'any 1967.

Aquest personatge que actua com a conseller del rei Creont, es caracteritza per ser, com bé indica el seu nom, molt lúcid. En el seus parlaments, amb molt de seny i enteniment, expressa el seu punt de vista relativista i distanciat dels fets que han succeït en la obra. Actua com un mitjà per a narrar l'angoixa de la mort d'Antígona que, al capdavall, no haurà tingut cap sentit, i reflexiona per arribar a la conclusió de que els homes només són víctimes d'un destí que els condiciona, en un món ple de persones que resten impassibles davant les injustícies i on la mor d'una persona no trasbalsa el més mínim el transcurs de les seves vides. El lúcid conseller ofereix una visió pessimista d'aquesta situació que, en realitat, és una metàfora de la duresa del règim dictatorial en l'època de Franco, però que alhora, hi manté una espurna d'esperança, reflectint així, la visió d'Espriu. 



Laia Arnau Bas

Antígona- Salvador Espriu

Antígona: El vent allunya la pluja, les estrelles miren tota la nit. Semblen els ulls de Iocasta, multiplicats innombrables i potents, que esperen des de el misteri. Ella preferiria Etèocles, però aquest cos és, tanmateix, el del seu altre fill. Jo el vestia i el despullava, de petit, i el bressolava perquè s'adormís. M'agafa les trenes i em feia mal... Allunya els ocells! La nit passa de pressa, aviat Tebes es despertarà. Ulls, ara no mireu. Que la terra colgui aquests trossos. On és la teva força, Polinices,el més estimat de tots els joves de Tebes, on és el teu coratge, causant de baralles, mal aconsellat? Si no purificat per flames, que almenys la terra t'aculli, mentre et guien per la foscor els ulls de Iocasta.

L'obra Antígona, va ser escrita per Salvador Espriu l'any 1939 però aquest fragment forma part de la segona publicació de l'any 1967. En el parlament, Antígona ens fa entendre que està enterrant al seu germà Polinices, tot i que aquest acte impliqui que pot ser castigada en un futur per saltar-se la llei creada per Creont. A la vegada que mostra una actitud transgressora davant d'una llei injusta, demostra també l'amor cap al dos germans ja que els valora per igual i desitja la mateixa sepultura d'Eteócles que de Polinices. En el fragment podem observar un conjunt de metàfores, les quals ens permeten entendre que els déus han contemplat l'enterrament que li ha fet Antígona al seu germà i hi estan d'acord.
Aquesta actitud valenta i decidi
da, fa que la protagonista al final de l'obra destaqui per la seva dignitat i sigui respectada per la seva actuació.


Júlia Violeta Infantes Gombau,
2n BAT C

diumenge, 15 de febrer del 2015

Antígona, Salvador Espriu

MISSATGER

El poble ha sabut de seguida la nova i acompanya els presos. Una callada multitud volta amb torxes el palau.


EL LÚCID CONSELLER

(Al seu amic.) No hi haurà cap alçament, fóra prematur. Ningú no mourà ni un dit per emparar Antígona. Però Creont començarà a experimentar des d'avui la repulsió que l'acompliment executiu de les lleis inspira sempre als súbdits contra el legislador.



Aquest fragment pertany al final del nus. Observem que el Lúcid Conseller i el Missatger arriben a la conclusió que potser Creont no és com la gent pensa que és. Creont és una persona disposat a fer qualsevol cosa per seguir al poder, però no son conscients que és capaç de fer certes coses. Creont ha de castigar Antígona per haver enterrat el seu germà.
Al llarg de l'obra podem veure que el Lúcid Conseller veu les verdaderes intencions de Creont.



Rose Bozon-Vialle
2n BAT C
Literatura Catalana

Mercè Rodoreda - Jardí vora el mar

"[...] Vaig veure venir una ombra molt lleugera que caminava sense que se la sentís. Baixava pels til·lers, descalça. Quan va ser al mirador es va aturar un moment, va deixar una tovallola blanca damunt de la barana i va baixar a la platja. Vaig córrer a veure què feia. Estava dreta de cara el mar, tan quieta que no semblava de carn. Els núvols s'havien aprimat i deixaven passar una mica la lluna. Va girar-se i jo com aquella nit del senyoret Francesc i la Miranda, em vaig amagar darrera d'un test. Plovia. I ella damunt de la sorra com si l'haguessin feta de sal. Quan començava a cansar-me, es va ficar a poc a poc a l'aigua i es va posar a nedar. Si va anar lluny, si es va quedar per la vora, no ho se, perquè tot tornava a ser fosc i no es veia res: només l'estesa de color de tinta, amb l'anar i venir de les onades. Apa, apa, apa... ara venim, ara tornem... I vaig tenir un pensament estrany: que anava a trobar l'Eugeni pels voltants d'on s'havia deixat morir; a dir-li adéu, com si diguéssim. [...]"        

                                                                                                                                                   pàgina 208


He escollit aquest fragment de l'obra perquè dóna una petita explicacó del títol de l'obra, i també perquè és una de les poques relacions que l'autora tanca, és a dir, al final de l'obra deixa moltes coses obertes, com per exemple si la Maribel està embarassada o no, si els senyorets aconsegueixen vendre la casa o no, si el jardiner ha de marxar de la casa o no, pero la relació entre la Rosamaria i l'Eugèni la tanca. La Rosamaria va a nedar al mar per acomiadar-se de l'Eugeni, ja que com va morir al mar, representa que d'alguna manera és allà. 
També he escollit aquest fragment perquè hi representa algunes de les característiques que s'han pogut anar veient en l'obra, el cromatisme, quan parla del mar que diu "l'estesa de color de tinta", també observem comparacions quan diu "com si l'haguessin feta de sal" i també el fet que el jardiner veu el que fan els senyorets fora de la casa i no pas el que fan a dins. 

                                                                                                                   Miriam Forcadell Estrem
2n BAT C

divendres, 13 de febrer del 2015

ANTÍGONA - SALVADOR ESPRIU

"EL LÚCID CONSELLER: (Al seu amic.) Excel·lents mots, molt dintre la línia de conducta que s'ha traçat Creont. Un argument ètic sempre és ben acollit per les orelles dels estults honestos: observa la reacció aprovatòria dels nostres més respectables col·legues. Altrament, ningú no sap si hi ha déus o no n'hi ha o quins són els capricis i les predileccions dels déus, si és que existeixen. En canvi,és segur que encara hi ha qui plora Etèocles, i Creont es decanta amb seny a apuntalar en part el seu poder en aquest sentiment. Mentre duri, perquè aviat s'esbravarà."


Aquest fragment és un parlament del Lúcid Conseller, que és un personatge introduït a l'obra d'Antígona, de Salvador Espriu, a la segona revisió. És la veu de l'autor que es serveix del seu amic per dir unes paraules dirigides al públic, paraules que els altres personatges no escolten.
En aquest cas ens està dient que la decisió de Creont és la correcta ja que ningú sap del cert si els déus existeixen, però, en canvi, els seguidors de Etèocles i fidels a Tebes si que existeixen i els ha de acontentar.
Per Creont, actuar així, es una manera de quedar-se el seu poder sense ser ell l'absolut responsable del succeït.



Laura Sánchez Hidalgo
2 bat C

ANTÍGONA, Salvador Espriu



"EUMOLP
Els guardes s'han desvetllat i ens volten. Escapa't, Antígona.
ANTÍGONA
Tant se val. Ja és tard. És inevitable que ens deturin.
EUMOLP
Corre, et conduiré. ni l'indret ni la nit tenen secret per a mi. Salva't.
ANTÍGONA
No ho desitjo. D'altra banda, qui defugiria la vigilància del rei? Apressem-nos a comparèixer davant Creont.

(ANTÍGONA  i EUMOLP van a l'encontre dels guardes, mentre cau a poc a poc el teló)"

En aquest fragment observem que Antígona, acompanyada d'Eumolp, ja ha enterrat el cos del seu germà Polinices. No obstant, la llei de Creont impedeix donar sepultura a aquells que han anat en contra la voluntat de Tebes. Llavors, Eumolp li ofereix a Antígona escapar-se dels guardes per evitar les conseqüències, però ella no vol 'esquivar' el seu destí i prefereix anar a l'encontre dels guardes. Eumolp no vol deixar-la sola i l'acompanya fins al final, ja que considera que Antígona ha estat de les poques persones que li ha tingut respecte.
Vull destacar aquesta ocasió d'escapar-se que han tingut els personatges, tot i que Antígona vol lliurar-se als guardes ja que és el seu destí. Ella mostra una actitud transgressora, ja que desobeeix la llei injusta de Creont per poder enterrar el seu germà.

Ramon Aymamí
2n BAT
Literatura Catalana



Antígona, Salvador Espriu.

"Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s'entén. La de l'esclau serà ràpida, de segur: pel camí els guardes s'entretindran, com diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo. Ningú no contemplarà la d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius."

Aquest fragment pertany a l'obra d'Antígona, escrita per Salvador Espriu l'any 1939. És un tros de l'últim parlament de l'obra, en boca del Lúcid Conseller.

Aquest personatge es va afegir un cop ja acabada l'obra, i és la plena veu de l'escriptor. En ell ens mostra una petita pinzellada de la seva pròpia opinió, que sembla ser realista i crua.
Després de que Antígona sigui castigada a sentència de mort, l'obra acaba amb la idea de valentia per la seva part, amb una idea d'esperança que omple els carrers de Tebes. No obstant, Espriu, camuflat en un parlament del Lúcid Conseller, ens mostra com acabarà realment tot l'assumpte, i és del que tracta aquest fragment. En ell resumeix la idea o més aviat la pregunta de: ¿Calia que morís Antígona?, ¿Ha servit d'alguna cosa? Ell creu que no. Creu que un petit acte d'una petita heroïna no porta enlloc, no te repercussió. La població, aviat o tard, s'acostuma a les lleis injustes. 
S'ha d'afegir que Espriu, abans del parlament, ens dóna la possibilitat de no llegir-lo.

Òbviament entre línies està escrita la història d’Espanya i el seu dictador Francisco Franco.

En la meva opinió, aquest fragment no cal dins de l'obra literària, és a dir, jo no volia saber tan fredament com Antígona o Eumolp moren. Volia quedar-me amb la idea de valor i valentia. Tot i així, és un fragment que ens serveix molt per contextualitzar l'obra i per veure l'actitud social del temps.



Claudia Cobas, 2n BAT


La funesta batalla

ISMENE
–Dos guerrers, coberts de ferides, lluitaven sense repòs. La sang impedia que els reconeguéssim: ningú no sabia ni endevinava qui eren. A la fi, els ha engolits un mateix bassalot de sang. 

ANTÍGONA
-Has vist com morien els nostres germans. 

ISMENE
–Ai, els meus ulls, els meus ulls, i la boca que ho ha contat! 

EURIDICE
–Que ens arribés aquest dia, que aquesta sang es vessés sota la indiferència del sol!

El fragment escollit pertany al final del primer acte, és un dels fragments més sanguinaris de l'obra. El motiu pel qual he volgut destacar aquest diàleg és per la destresa de Salvador Espriu per crear aquest ambient de desolació i devastació que aconsegueix reflectir el sentiment d'angoixa que es pot percebre en un camp de batalla. 

M'agradaria també ressaltar el patiment que ens aconsegueix transmetre a través de les dues germanes, per una banda Ismene que ha vist la mort dels seus germans i per l'altra Antígona que ha rebut les notícies per part de la seva germana petita. 

Per últim seria convenient destacar que en aquest fragment podem notar com Antígona tot i que acaben de morir els seus germans es mostra racional i no deixa veure el seu gran dol, el qual podem deduir que porta dins seu. 

L'elecció del passatge és deguda a que és la part de l'obra que més m'ha impactat pel seu caràcter bel·licista i per la forta imatge que ha aconseguit generar-me Espriu, mitjançant una elecció amb molta cura dels mots utilitzats.   

Amauriz López Ramírez 2n de batxillerat D

dijous, 12 de febrer del 2015

Antígona



El lúcid conseller (al seu amic): No és difícil de conviure a Tebes, és impossible. Creont ho sap com tu i com jo, però no ho dira mai, és clar. Mira-te'l bé: obès, no gens atractiu, amb aquests ulls de mirada fixa i glaçadora, com de serp. Sí, potser arriba a fingir-se que és ben intencionat, t'ho concedeixo, però ho sacrificaria tot a la seva única passió de manar. Mentre visqui, és probable que ens mantinguem quiets, perquè està disposat a esclafar sense miraments el que se li oposi. Però gairebé és un vell, i els seus fills i seguidors no valen res. A Tebes, Creont no pot instituir perpètuament Creont. Què vols que visqui, vint anys més, tal vegada trenta? Si no el colpeix molt abans una mort violenta. I després, què? Eh, digues, després, què?

He escollit aquest fragment ja que és l'únic que ens dóna informació sobre l'aspecte físic de Creont, també ens aporta molta informació sobre la seva personalitat i les seves intencions.

Es deixa clar la difícil situació que està passant Tebes sota el govern de Creont qui té com únic objectiu manar i aconseguir que s'acompleixi la seva voluntat per tots els mitjans, raó per la qual està disposat a fer front a qualsevol que estigui en contra d'ell. Tot i així queda l'esperança de saber que Creont ja és gran, no estarà eternament al poder, a més els seus fills i seguidors no representen cap amenaça. El Lúcid Conseller manifesta aqui la seva animadversió cap a Creont. 

Natalia Muñoz

Antígona - Salvador Espriu

"LÚCID CONSELLER: [...] Sense ni un bri d’imaginació, els nostres col·legues s’entaularan al vespre, com cada dia, i menjaran amb molta gana, com sempre. Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s’entén."
 
He escollit aquest fragment, ja que al capdavall vol expressar que no  li do
naran importància a la mort d’Antígona, que al final, s’oblidaran, i haurà estat una mort sense importància. És una expressió que es pot aplicar en qualsevol moment de la vida, ja que quan una persona mor, quedarà en el record de la família i els amics, però la vida continuarà, i en el fons només serà això: un record.


Aquest fragment pertany a l’últim monòleg que fa el Lúcid Conseller, quan parla amb el seu amic, que en realitat s'adreça el lector. És un fragment que Salvador Espriu va afegir l’any 1967, a la versió definitiva d’Antígona, ja que és quan afegeix el personatge del Lúcid Conseller. Per aquet motiu, podem entendre que Espriu parla des de l’experiència quan diu aquesta expressió, i ve a significar que la mort d’Antígona al final haurà estat en va. 

Miriam Forcadell Estrem
2n BAT C

Antígona - Salvador Espriu

"Tirèsias llogarà de seguida uns altres ulls experimentats i desvergonyits. Ismene esdevindrà aviat una conca que no tindrà ni nebots. Impedit el desastrós matrimoni, Euridice, després del decent i moderat disgust, respirarà en endavant més tranquil·la. Creont, insegur al clos del seu recel, presidirà potser durant alguns anys una organitzada demagògia, aquesta precària treva: si s'amagreix i no l'assassinen, potser viurà durant una llarguíssima temporadeta. Sense ni un bri d'imaginació, els nostres col·legues s'entaularan al vespre, com cada dia, i menjaran amb molta gana, com sempre. Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres s'entén."
Aquest fragment forma part de l'últim parlament del Lúcid Conseller, estalviable per al lector, segons Espriu. Aquest personatge apareix en la versió definitiva d'Antígona, al 1967, i representa la veu de l'autor. En el seu monòleg final es troba ell sol, fent una reflexió cap el seu suposat amic, que en realitat és el lector. Ens anticipa com serà la vida dels personatges després de la mort d'Antígona. Cada un d'ells seguirà el seu curs, i tot i que els fets que han succeït els hagin marcat en el moment, el temps passarà i tot, d'alguna manera, s'oblidarà. Per tant, per Espriu, la mort d'Antígona no servirà per a res. 
Això ho podem aplicar a qualsevol realitat. Quan una persona mor la vida dels qui l'estimaven canvia, i els afecta, però no s'estanca. El pas del temps fa que els fets es quedin en l'oblit i que una acció que en el seu moment va ser molt important, s'esvaeixi i doni pas a d'altres. 

Laura Aguilar Gallego
2 BAT C

"Antígona" de Salvador Espriu

"encara que sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El qui és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu."

Aquest fragment pertany al parlament final del Lúcid Conseller, on reflexiona sobre un tema universal el qual es pot aplicar tan en l'època grega, la realitat del moment d'Espriu, o l'actualitat: la humanitat i el seu comportament. Assegura que les accions més transcendents i heroiques, com la d'Antígona, són oblidades amb facilitat o fins i tot ignorades, i encara que sigui una visió pessimista, personalment crec que és vertadera. Aquest fet, segons l'autor, es produeix per la manca de persones amb les qualitats necessàries per poder interpretar  i valorar les lleis morals i ètiques.
Irene Rodrigo Cabasés - 2 BAT C

Antígona - Salvador Espriu

ANTÍGONA: ( amb una suprema dignitat) Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent. La meva sang m'ordenava d'arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necesssària. ( A TIRÈSIAS) Que les teves prediccions no s'acompleixin.     (Als consellers,en general) Calmeu al poble i que torni a les cases, que cadascú torni a casa. No sé si moro justament, però moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins el darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s'acabi amb mi i que el poble ,oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i que tan de bo tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i sapigueu servir.

Aquest fragment està extret del tercer acte de la tragèdia Antígona escrita per Salvador Espriu l'any 1939 i publicada l'any 1955. He triat aquest parlament d'Antígona perque és l'acabament de la tragèdia. Antígona, amb suprema dignitat, sap que morirà per desobeir les lleis de Creont però tot i així afirma que morirà alegre ja que ha seguit les seves lleis morals. Té un punt d'esperança i desitja que Tebes continui tal i com ha estat fins ara. Mentres ella pateix el seu càstic mai deixarà de recordar Tebes i desitja que la població vulgui i sapiga servir al rei. 

Vanesa Hernández 2 BAT D 



ANTÍGONA - SALVADOR ESPRIU

Antígona:

"Ja ho sé no ho pretenc. No temo la mort. Sempre he estat voltada de mort, des de sempre he sabut que no envelliria, que no coneixeria l'amor d'un marit i dels fills."

He agafat aquest fragment que pertany a l'obra d' Antígona de Salvador Espriu, ja que Antígona ens mostra que des que va néixer ja sabia el seu futur. Que d'acompanyant sempre ha tingut una cosa: la mort. Suposadament pensava així ja que sabia que la seva família no era que diguéssim la apropiada per donar felicitat; el seu pare era el fill de la seva mare, els seus germans baratllant-se per un poder... Antígona sent que des que va néixer sol ha tingut desgràcies i com tota desgràcia acaba amb un final el qual no es pot dir que sigui feliç. Ella en aquest fragment parla de la mort perquè vol enterrar el seu germà: Polinices com ha fet amb Etèocles, encara que es jugui la seva vida.


Minerva Monné Jiménez
 2 Bat C