Antígona- Salvador Espriu

Antígona: El vent allunya la pluja, les estrelles miren tota la nit. Semblen els ulls de Iocasta, multiplicats innombrables i potents, que esperen des de el misteri. Ella preferiria Etèocles, però aquest cos és, tanmateix, el del seu altre fill. Jo el vestia i el despullava, de petit, i el bressolava perquè s'adormís. M'agafa les trenes i em feia mal... Allunya els ocells! La nit passa de pressa, aviat Tebes es despertarà. Ulls, ara no mireu. Que la terra colgui aquests trossos. On és la teva força, Polinices,el més estimat de tots els joves de Tebes, on és el teu coratge, causant de baralles, mal aconsellat? Si no purificat per flames, que almenys la terra t'aculli, mentre et guien per la foscor els ulls de Iocasta.

L'obra Antígona, va ser escrita per Salvador Espriu l'any 1939 però aquest fragment forma part de la segona publicació de l'any 1967. En el parlament, Antígona ens fa entendre que està enterrant al seu germà Polinices, tot i que aquest acte impliqui que pot ser castigada en un futur per saltar-se la llei creada per Creont. A la vegada que mostra una actitud transgressora davant d'una llei injusta, demostra també l'amor cap al dos germans ja que els valora per igual i desitja la mateixa sepultura d'Eteócles que de Polinices. En el fragment podem observar un conjunt de metàfores, les quals ens permeten entendre que els déus han contemplat l'enterrament que li ha fet Antígona al seu germà i hi estan d'acord.

Aquesta actitud valenta i decidi

da, fa que la protagonista al final de l'obra destaqui per la seva dignitat i sigui respectada per la seva actuació.

Júlia Violeta Infantes Gombau,

2n BAT C