"Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s'entén. La de l'esclau serà ràpida, de segur: pel camí els guardes s'entretindran, com diuen que és costum, a estossinar-lo o a lapidar-lo. Ningú no contemplarà la d'Antígona, quan a la fosca les hores la vagin despullant a poc a poc de la força del seu determini i n'esborrin a la consciència els complexos motius, El seu suplici és, per massa llarg, molt impolític, i convindria a Creont de decretar un notori mitjà d'abreujar-lo, encara que sovint les pitjor crueltats no alteren la nostra indiferècia i ens transbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El que és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu. Qui sap si els plors dels homes únicament serveixen per mantenir sense mudança l'impassible somriure dels déus. Tot retorna i llisca de seguida i no deixa solc, i què hi ha rera les brillants paraules sinó una cadena de fets buits sense sentit?"

Antígona, Salvador Espriu (1967)

En aquest fragment de l'obra Antígona de Salvador Espriu representa un monòleg d'un personatge anomenat lúcid conseller, introduït en la versió definitiva de l'obra dramatúrgica l'any 1967.

Aquest personatge que actua com a conseller del rei Creont, es caracteritza per ser, com bé indica el seu nom, molt lúcid. En el seus parlaments, amb molt de seny i enteniment, expressa el seu punt de vista relativista i distanciat dels fets que han succeït en la obra. Actua com un mitjà per a narrar l'angoixa de la mort d'Antígona que, al capdavall, no haurà tingut cap sentit, i reflexiona per arribar a la conclusió de que els homes només són víctimes d'un destí que els condiciona, en un món ple de persones que resten impassibles davant les injustícies i on la mor d'una persona no trasbalsa el més mínim el transcurs de les seves vides. El lúcid conseller ofereix una visió pessimista d'aquesta situació que, en realitat, és una metàfora de la duresa del règim dictatorial en l'època de Franco, però que alhora, hi manté una espurna d'esperança, reflectint així, la visió d'Espriu. 

Laia Arnau Bas