Quadre pintat per Gabriel Ferrater al Mas Picarany

Sobre els llibres i els autors:

Pilar Prim, Narcís Oller
http://www.xtec.cat/~jpallas/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Pilar-Prim-un-classic-catala-de-Narcis-Oller/video/3319431/

Mar i cel
, Àngel Guimerà:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/angel-guimera
http://grup62.cat/lecturanda/mar_i_cel/durant_la_lectura.html

Supervivent d'un cant remot, Josep Carner:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-carner
http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/pagina.php?id_sec=512

Jardí vora el mar, Mercè Rodoreda:
http://www.elmati.cat/article/3776/jardi-vora-el-mar
http://lletra.uoc.edu/ca/autora/merce-rodoreda/detall
http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/
http://www.mercerodoreda.cat/index.php

Antígona, de Salvador Espriu:

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=733

"El temps de les paraules" (reportatge): http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=652&p_ex=salvador%20espriu

"Retalls TV3" (vida i obra): http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/3alacarta/video/2725310/

reportatge exposició "He mirat aquesta terra" (2013-2014):
http://www.cccb.org/ca/video-exposici_reportatge_espriu_he_mirat_aquesta_terra-44961

Tempestat de flama, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

https://josepbargallo.wordpress.com/2013/01/25/el-sonet-a-lobra-de-rossello-porcel/

http://es.slideshare.net/laiarivelles/bartomeu-rossello-porcel

http://es.slideshare.net/monicaherruz/bartomeu-rossell-prcel?related=1

Maria del Mar Bonet canta Rosselló-Pòrcel (youtube):

http://www.escriptors.cat/autors/rosselloporcelb/vincles.php


Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/pere-calders

http://www.iec.cat/perecalders/

http://lletra.uoc.edu/ca/pere-caldersmulti#multimedia19492


dilluns, 28 de febrer del 2011

MIRALL TRENCAT.

Els llavis de la Teresa, la boca de la Teresa, el somriure enigmàtic i el somriure feliç. El somriure més trasbalsador del món. Els llavis de la Teresa a l'hora del bes d'amor oberts  i donats i els llavis l'hora del bes amical, lleugerament irònics, lleugerament maternals. La veu de la Teresa, un murmuri d'aigua tranquil·la, i els crits d'amor de la Teresa, una cascada d'emocions. Les mans de la Teresa, amb la carícia sempre inesperada. Els cossos junts, la mà oberta contra la seva galta, amb els ulls en els seus ulls i la boca oberta. La boca de la Teresa, tèbia, sàvia, la saliva com breques. Els pits de la Teresa, ingenus, magnífics totes les magòlies, abandonats... Una mica de vent féu caure gotes de pluja de les fulles de l'heura. Lentes, les primeres estrelles acompanyaven un tall de lluna emboirat per damunt de les onades. ¿Per què havia de somniar somnis? Clavat a sota de l'heura tornaven els anys gloriosos del seu amor.. No es podia decidir a anar-se'n. El cirerer encara floreix, Teresa Goday de Valldaura. Tot es fa present a les acaballes d'un dia de pluja, perquè sí; la felicitat perduda. El cel i l'infern de la consciència lluiten per guanyar. Invisibles, l'àngel i el diable ¿quin és el més bell? proven d'aniquilar-se. Guanyen tots dos; ara un ara l'altre. Trionfants o rendits, es mesuren i s'abalteixen potser un segon, potser anys, fins que es tornen a adreçar i a cops d'ala, en una batalla que ponde saber si és d'amor o si és d'odi, paralitzen un notari vell sota unes branques d'heura.

Llegint mirall trencat m'ha emocionat el gran lirisme amb  que el notari riera descriu les passions viscudes amb la Teresa, l'amor que sent per ella i mostra la seva lluita interna amb la bonica metàfora de la batalla d'un àngel i un dimoni, una batalla inacabable.
No me n'he pogut estar, és un fragment preciós.

Albert Salas

dimarts, 22 de febrer del 2011

Allò que tal vegada s'esdevingué - Joan Oliver

CAÏM: Estigues tranquil·la, mare. Res de dimonis! Només sóc un home que vull entendre les coses que em passen, que vull saber qui sóc i on vaig i que em sento amb forces per lluitar contra qui sigui. ¿D'on em vénen aquestes ganes de respirar fondo, de xuclar la llum i l'aire que m'envolten, de domar les bèsties, de treballar la terra i fer que doni fruits? No t'ho has preguntat mai, tu, això?


Aquest fragment pertany a l'obra Allò que tal vegada s'esdevingué de Joan Oliver que va ser escrita al 1930 però que es va publicar sis anys més tard. El fragment pertany al nus de l'obra i ens demostra que Caïm es l'únic personatge que té la intenció d'avançar i evolucionar, es l'únic que té una sèrie d'inquietuds i de qüestions que el porten a tirar endevant i que no li importa enfrentar-se a ningú per molt poderòs que sigui, d'aquesta manera Joan Oliver qüestiona la jerarquia de la família burgesa, és a dir, l'autoritat mitjaçant la figura del personatge més rebel i inconformista de l'obra, Caïm.

Xavi Hurtado
2n BAT D

Allò que tal vegada s' esdevingué

(pàg 73)

Caïm: Vols que t’ho digui? Ja n’estic fart, d’aquest país. Tot són prohibicions, tot són traves. Veus aquesta fruita? Doncs és de mira’m i no em tocs, Veus aquell jardí? Doncs si hi entres et guanyaràs una atupada. ¿ Veus la teva germana? Doncs passa de llarg i un altre dia, germà. No et pots moure que no t’entrebanquin. Qualsevol dia agafo el sarró i el gaiato i no em veieu més el pèl. Ten-ho per dit.

Querub: Bé, ja t’has desfogat? Ara podrem parlar serenament.

Caïm: Sí, àngel, sí- Tan serenament com et plagui. Al capdavall en fas el que vols, de mi.

Querub: I tant! No pares de desobeir-me!

Caïm: No exageris, àngel...

El fragment pertany a l'obra teatral de Allò que tal vegada s' esdevingué i pertany al nus de la historia.




El moment del fragment és després de que Caïm robi la pera (fotografia) de l' Arbre de la Vida del paradís, un pecat imperdonable (sobretot per Adam). Querub fa marxar a Eva i Adam per poder parlar amb Caïm a soles i que l' hi expliqui el que ha fet. Caïm no està d'acord amb les prohibicions, lleis i normes de Jahvé i n'està fart. He triat aquest fragment perquè trobo divertit quant Caïm, molt nerviós i sense aguantar més, es rebel·la contra tot el que l'envolta explicant-li a Querub que vol que es tranquil·litzi. Es mostra la part més inconformista del personatge. La critica al conformisme que vol donar-nos a conèixer Joan Oliver, com podem observar amb aquest text, es veu reflectida amb Caïm que dintre l’obra es converteix en el portaveu de l’actitud rebel i inconformista de l’autor.

Eduard Juanpere Ciurana 2n BAT D


Els ulls del Joan eren prims i allargassats, com de xinès, i quan reia se li tancaven i feien l'efecte d'una escletxa, d'un filet negre. 


Aquesta frase pertany a la novela "Ramona, adéu" escrita 1972. És la primera novel·la de l'autora. És situada dintre de l'obra al desenllaç, a les últimes pàgines escrites en cursiva que continuen la història que es comença a narrar a les primeres pàgines (Mundeta Ventura durant el bombardeig de Barcelona el 17 de març de 1938), doncs és una novel·la circular.

Aquí fa referencia als ulls de'n Joan, recordant com eren arran de la mirada d'un home gran que es troba. L'autora fa molta referència a les mirades i juga molt amb elles, per això he decidit agafar aquest fragment. La Mundeta Ventura pateix una evolució a mesura que avança l'obra, passant de ser una dona dèbil, insegura, feble, etc. a ser una dona alliberada, segura de sí mateixa i independent. Això es mostra a l'última pàgina, on ella decideix ajudar a una dona gran a aconseguir un tros de pà que un gos li havia pres. La que narra aquest fragment es la mateixa Mundeta Ventura, en 1ª persona.

Víctor García, 2n BAT D.

Allò que tal vegada s'esdevingué.



CAÏM: Ho veus, Nara! Tothom està en contra meu. (NARA recull la llosa i la posa dreta.) Res del que jo faig és ben vist. Abans-d'ahir mateix el pare em va negar la carn del sopar perquè havia permès que Noïm i els seus germans m'ajudessin a fer el paller. Quin pecat hi ha, en això? ¿Per ventura els simis no són de Javhè? Noïm sembla talment un de nosaltres, i només li falta parlar. Si jo tingués alguna hora lliure provaria d'ensenyar-li'n, i llavors potser comptaria amb un amic lleial.

NARA: És que el pare tem els simis. Són més colla que nosaltres, i és molt perillós ensinistrar-los, no fos cas que esdevinguessin homes de bo de bo. Llavors potser ens bandejarien i es farien amos de tot.


Aquest fragment de diàleg pertany a "Allò que tal vegada s'esdevingué", una obra teatral escrita per Joan Oliver el 1930 i publicada el 1936. Va ser reeditada el 1977. És situada al únic acte i escena que té l'obra, i podriem situarla al nus.

A aquest fragment apareix Caïm dialogant amb Nara, on parla de Noïm, un simi amic seu que l'ajudà (junt amb d'altres simis a construir un paller) mentre que la noia recorda a Caïm que el seu pare tem els simis i li recorda les raons.

Podriem dir doncs que els simis són el proletariat i que Adam (que representa la familia burgesa amb la resta de la familia menys Caïm) els té por i clarament no vol tenir cap mena de relació amb ells perquè els considera "inferiors". Caïm però, no entén de distincions i es relaciona amb ells dient que no hi ha gaires diferències entre els humans i els simis, que només els falta parlar. Amb això podem dir que es fa de forma molt indirecta (com mínim penso jo que es pot entendre així) que hi ha una altra crítica al mite bíblic, el qual creu que tot començà un dia fent a Adam de fang i a Eva amb una costella del home quan les teories científiques defensen que els humans provenim dels homes. Aquesta seria una altra forma indirecta de posar en dubte el Génesi.

A més també podem observar la soledat de Caïm i el seu treball dur comparat amb el d'altres personatges (Abel és pastor però qui realment vigila el ramat és el gos, Adam es un dropo...) fet pel qual és normal que defensi el proletariat.

Víctor García, 2n BAT D.

Allò que tal vegada s'esdevingué

(pàgina 81)

CAÏM: Més lleis, més traves! ¿No n'hi ha prou amb el treball, les malalties, la fam, el fred, la mort? Més entrebancs, encara! 
I al capdavall de tot, les portes de l'Infern, on cal deixar tota esperança!
QUERUB: Sí, però també el Cel, amb les seves delícies infinites.
No siguis injust.
CAÏM: El Cel! Escolta, àngel -entre nosaltres, eh?-, ¿val la pena aquella vida? És realment una vidassa?






Aquest text és un fragment d'Allò que tal vegada s’esdevingué escrita l’any 1930 per Joan Oliver i publicada l’any 1936.
L’any 1977 Oliver publica una segona versió revisada. El fragment el localitzem al nus de l'obra.

En el fragment veiem com Caïm parla amb Querub i es reivindica, es queixa dels fets que succeixen i els qüestiona, es fa un sèrie de preguntes de les quals no en sap ben bé la resposta. Tots aquests elements els podem relacionar amb el tema que presenta Oliver de la condició humana, tots aquells dubtes que tenim. En el fragment podem apreciar l'autoritat imposada a la qual Caïm s'hi troba disconforme.

Carlos Salvat Aragonès

dissabte, 19 de febrer del 2011

Aquí t’espero



En despertar-se, encara dins el llit,
dóna corda al rellotge de polsera
-el vell model que varen dur a la lluna,
el mil nou-cents seixanta-nou.
Ha sentit com l’artritis de les mans
marcava un temps més dur.
L’erecció, impensada, li ha portat
la humiliant imatge de la clau:
grossa i pesant, els nois se la ficaven
a una butxaca per ballar. La noia,
en sentir-la, lliscava a l’altra banda,
on l’esperava una altra clau
ansiosa d’obrir el pany més difícil.
 Així era aquell temps.
El de la seva joventut.
No somriu en pensar-hi. Sap el mal
que fan les mans en donar corda al temps.
La força del silenci no canvia,
tampoc les lleis del món. També sap que ara
cap dona no voldria ballar amb ell.
I s’hi conforma. Però no somriu.
           
Joan MARGARIT. No era lluny ni difícil (2010).

dijous, 17 de febrer del 2011

Allò que tal vegada s'esdevingué

Apareix Adam


ADAM, ensopit, desenllegant-se: Salut, àngel, ¿Fa estona que ets aquí?
QUERUB: Tanmateix! Amb el que us escassegen les visites ja els podríeu tenir més atencions!
ADAM: Perdona, àngel! Avui és diumenge. I àdhuc Jahvè –ho sé dels seus mateixos llavis – va reposar el setè dia.

La fotografia és del Camp de concentració de Sachsenhausen durant la meva visita. La foto està feta per mi.  

Aquest fragment pertany al nus de la comèdia Allò que tal vegada s’esdevingué escrita l’any 1930 per Joan Oliver i publicada l’any 1936.
L’any 1977 el dramaturg fa una revisió i canvia parts de l’obra. Aquesta és la versió que nosaltres llegim.

En el fragment triat per comentar trobem a Adam, que acaba d’entrar en escena, parlant amb Querub (l’àngel) i aquest li recrimina l’estona que l’ha fet esperar.
Es veu clarament una crítica a les aficions i les distraccions de la família burgesa: fer i rebre visites, i com que Adam i la seva família són únics a la terra i casi no reben visites Querub li recrimina que no fos més cuidadós i bondadós en les poques que en reben.

Nadina Cisa Ribas
2n bat D


Alló que tal vegada s'esdevingué

pàgina 50

Caïm: [...]unes trenta llunes [...]
pocs dies [...] nou mesos [...]
tres anys [...]

En aquest fragment, Caïm comença parlant amb llunes per a poder mesurar el temps, peró a mesura que el fragment evolucióna, introdueix noves mesures com els dies els mesos i els anys.

Caïm intenta demostrat que no és justa l'autoritat que té Adam, ja que la diferencia d'edat no és tan major, simplement són tres anys; i d'aquesta manera posa en dubte que Adam mereixi tindre l'autoritat.

He escollit aquest fragment, perqué crec que és interessant veure com evoluciona el vocabulari i llenguatge dels personatges, i principalment quin son els personatges als quals l'autor otorga l'aparició de nous conceptes. Crec que d'aquetsa manera, Caïm pot demostrar una superiorioritat  intelectual, per discutir amb Adam sobre l'autoritat, de la qual altres personatges no estan dotats.

Marina Pàmies Vidiella

Allò que tal vegada s'esdevingué

QUERUB: Molt bé. La factura és molt original.
CAÏM: És clar que és original! Per força!

(Pàgina 43)













He escollit aquest diàleg entre Querub i Caïm perquè es una mostra de l'humor que utlitza Joan Oliver al llarg de l'obra. En aquest diàleg Caïm estava explicant que hi dibuixava en les seves pintures, i quan Querub li diu que és molt original Caïm ho entén com un epítet ja que és el primer dibuix de la humanitat i per força ha de ser original.
Martí Vallvé

Allò que tal vegada s'esdevingué

ABEL: I ha dit que Nara fóra per a ell, que se l'enduria a l'altra banda de la vall per viure-hi plegats com a home i dona. Sents, mare? No ho puc sofrir! No ho puc sofrir.
(pag.60, a continuació de les paraules d' Eva)



Aquesta part del text pertany a l'obra de Joan Oliver, Allò que tal vegada s'esdevingué.
He triat aquest fragment perquè es demostra una disputa entre Caïm i Abel per casar-se amb la Nara. Més concretament, representa Abel parlant amb Eva, plorant perquè creu que Caïm s'emportarà a la Nara i ell es quedarà sol. A la vegada, també hi trobem una certa preocupació i temor per  les amenaces del seu germà, ja que Caïm és físicament i mentalment més fort que Abel.
En aquesta part del text, Joan Oliver descriu el personatge d'Abel com un jove covard i ploraner que no li planta cara al seu germà degut a la por que li té.


                                                                               

                                                                                                JORDI ROIG
                                                                                                2n BAT C

dimecres, 16 de febrer del 2011

Allò que tal vegada s'esdevingué



pàg:67

Adam:La joventut és infatigable.Ah, la joventut! (Pensívol)Hi ha un punt que encara no he aclarit. Després de la relliscada... eh, que està bé? Relliscada.També en podríem dir la pífia,què et sembla?

Eva, piadosa: Prefereixo relliscada...

Adam:Sí,oi! Jo, també. Doncs, despréss de la relliscada Javhè em va pronosticar que tornaria a la terra de la qual havia estat tret.Recordes? Tal vegada esdevindré sobtadament inert com una bèstia morta, i els altres m'hauran de soterinert.Però la qüestió és: ¿ tardaré gaire temps a desaparèixer?Si això hagués de durar, per exemple, cent o dos-cents anys, ha! ha! ha! fóra tan insuportable, que caldria trobar la manera d'escurçar-ho.El problema em té una mica capficat.

En aquest fragment trobem una mostra de un llenguatge viu i acurat de Joan Oliver,on predomina la funció de la metalingüística en Adam (Relliscada a pífia) això demostrar el home creador, aquell home de necessitat de donar noms a les coses i avançar. També podem trobar la reflexió de Adam en fer més curtes la vida( sinònim de suïcidi) una reflexió de la vida i la condiciona humana que tenen de viure.
En conclusió, hi ha un llenguatge viu, àgil i ràpid amb preguntes , exclamacions i altres en que es fa entendre que Joan Oliver te un registre molt acurat per poder reflectir moments amb cultisme i amb to popular en la seva producció.

* La il·lustración es El pensador de Auguste Rodin on m'agradaria plasmar la reflexió de la vida que fa Adam en uns de els seus diàlegs.

Beatriz Retamal Senes
2Bat:D

El Diable

DIABLE: Eva, amiga meva, he vingut per advertir-te d'un perill...

EVA: Ja tornes a veure visions?

DIABLE: No són visions, no, sinó amenaces certes i tremendes! Creu-me, Eva. Ja saps l'interès que tinc a servir-te. Des de la meva miserable gesta de ña temptacio i cada vegada penso que vaig ser l'agent material de la teva caiguda -sota l'aparença d'un rèptil, cal dir-ho tot- espero amb vehemència i cerco infatigablement l'avinentesa de rehabilitar-me als teus bellíssims ulls, oh, Eva!

Allò que tal vegada s'esdevingué,
J. Oliver. (pàg. 65)


He triat aquest fragment perquè m'ha agradat molt com Oliver convia totalment la idea que tots tenim, volguem o no, del Diable: un home dolent, sense escrúpols i que fa tot el possible per fer mal a tothom. Oliver va crear un versió del Diable molt més "lleugera" que m'ha semblat molt divertida. Crec que el fet que li hagi atorgat un accent diferent a la resta encara exagera més aquest canvi.
Des del primer moment que vaig llegir algunes paraules del Diable a Allò que tal vegada s'esdevingué em va venir al cap la imatge de Ned Flanders, el pesonatge més bo i més "troç de pa" de la sèrie els Simpsons, fent de Diable en un dels episodis.  


Júlia Vilafranca Molero

"Allò que tal vegada s' esdevingué", pàg. 40

CAÏM: Què dius, àngel? Ha! ha! ha! ¿Que també t' ho creus, tu, que les bèsties parlen com nosaltres?

(Fragment d'Allò que tal vegada s'esdevingué, Joan Oliver. Es troba al plantejament de l'obra, pàgina 40)

En aquest fragment, Caïm es burla de Querub i de les seves creences. En aquesta intervenció queda pal·lès de forma clara el caràcter i la personalitat del protagonista de l' obra, Caïm.
Ell és una persona provocadora, rebel, inconformista, en certa manera artista i, com es pot veure en aquest fragment, també descreguda (sense gaire fé en Jahvè).
Quan anomena a les bèsties, treu a la llum un tema important de l' obra, doncs Caïm i Querub estaven mantenint una conversa sobre si els animals podrien arribar a ser com les persones; Querub creia clarament que no, en un intent de jerarquitzar les especies creades per Jahvè, fent un clar paral·lelisme amb la societat burgesa i obrera (de classes) en que va viure Oliver.


Caïm abraonant-se sobre el seu germà Abel en el moment que va cometre l' assassinat.

Adrià Serrat i Simó

Allò que tal vegada s’esdevingué

Querub: Caim, una mica de respecte per al teu pare….
Caim: Ep! Parlem-ne, d’aixó. ( A Adam)….
Jo vaig néixer al cap de nou mesos justos. Doncs, amb prou feines, tens tres anys més que jo. Qui pot parlar de respectar-te per raó de l’edat?. Què hi dius, àngel?.
Querub: Però és el teu pare. I el senyor li ha donat autoritat sobre totes les coses creades.



Aquest fragment, pertany al llibre “Allò que tal vegada s’esdevingué”, de Joan Oliver. Podem trobar el fragment, a la pagina 50. Diàleg entre tres personatge Querub, Adam i Caim. En que parlen sobre la autoritat del pare en totes les coses. Podem veure que Caim qüestiona i suposa a la autoritat que va donar jahvè a el seu pare, ja que ell de cap manera bol ser manat i menys pel seu pare que entre ells dos es respira gran rivalitat. Caim actua com el fill rebel que no vol acatar les normes del pare o de la autoritat. Oliver es vol representar en aquest personatge, ja que quan era jove es va rebel·lar contra les lleis, normes i forma de ser de la  seva família i suposadament del seu pare. Querub suposa a Caim dient que a de acatar les normes que diu Jahvè i que ningú pot qüestionar les lleis de Déu. E triat aquest fragment perquè crec que es un tema important i que ames aquesta escena es dona sovint a la vida real entre fills que es revelen contra els seus pares i acaben marxant de casa i pitjo obliden i negant que tenen pares.



Oriol Perelló Català
 2n B.AT. D

Allò que tal vegada s'esdevingué

Pàg. 48
ADAM: De mica en mica anava torçant el coll i arrufant el na; els ulls se li humitejaven i li'n vessaven gotes d'aigua; les espatlles li trontollaven. Ja ho sabeu, vaja: allò que ara se'n diu plorar.

Aquest fragment es troba dins de l'obra Allò que tal vegada s'esdevingué , escrita pel dramaturg Joan Oliver, l'any 1930.

En aquest fragment podem trobar clarament la funció metalingüística quan ADAM descriu l'acció de plorar mitjançant l'expressió que posava EVA.
És la creació de la paraula plorar.
En aquesta obra en podem trobar diverses funcions metalingüístiques.




































Andrea Patiño Mancebón 2n BAT D

Allò que tal vegada s'esdevingué.

ADAM: Però... què vols que fem, tots sols?

QUERUB: Treballar, pare Adam, treballar! No hi ha altre camí. (Assenyalant devers els camps de rostoll.) Aquelles feixes t’esperen. Treballar i engendrar i parir altres fills i altres filles... “Amb treball menjaràs de la terra.” “Amb dolor infantaràs.” És la llei... és la vida de vosaltres, els homes.


(Fragment d'Allò que tal vegada s'esdevingué, Joan Oliver. Es troba al desenllaç de l'obra, pàgina 98)


Els temes de l’obra podem dir que són principalment tres: l’autoritarisme, el mite bíblic i la crítica del conformisme.
Joan Oliver aprofita de manera simbòlica, el mite bíblic i ens ofereix la seva particular versió. Escull aquest tema perquè d’alguna manera reflecteix la burgesia, que pretén criticar.
D’aquesta manera, l’autor fa servir els primers episodis del Gènesi per refusar la visió que la moral cristiana proposa de l’home.

En aquest fragment en concret es pot veure aquesta diferent visió que ofereix Oliver.
El treball no el fa veure com una realització humana, sinó com un càstig. Així, l’home no és presentat com un ésser creat per cercar la felicitat o el bé (tal i com presenta la Bíblia en un principi) sinó per patir malalties, treball, por, amenaces, fam, i, al final, la mort.
Per remarcar això, fa servir cites tretes directament de la Bíblia (“Amb treball menjaràs de la terra.” “Amb dolor infantaràs.”)
Per tant, es veu clarament la intenció de Joan Oliver en criticar tot allò establert (Burgesia) aprofitant el mite bíblic, que ell interpreta a la seva manera.


Fresc de la Capella Sixtina, Miguel Angel.
Reflecteix, a la vegada, el Pecat Original i l'Expulsió del Paradís d'Adam i Eva



ALEXANDRA COBAS
2n Bat-D

Allò que tal vegada s'esdevingué

ADAM: La joventut és infatigable. Ah, la joventut! (Pensívol.) Hi ha un punt que encara no he aclarit. Després de la relliscada... eh, que està bé? Relliscada. Tembé en podríem dir la pífia, què et sembla?





Aquest fragment, pertany al llibre “Allò que tal vegada s’esdevingué”, de Joan Oliver. 
El podem trobar  a la pàgina 57, al primer parlament d’Adam. 
En aquest fragment podem veure un dels molts exemples de la funció metalingüística que utilitza Joan Oliver en tota tota l’obra. En aquest concretament la funció metalingüística la trobem en el fragment "Després de la relliscada... eh, que està bé? Relliscada. Tembé en podríem dir la pífia, què et sembla?" Adam es refereix constantment l'ús llenguatge. 



Ariadna Borrell Garcia
2n BAT D

Allò que tal vegada s'esdevingué, Joan Oliver

CAÏM: Vols que t'ho digui? Ja n'estic fart, d'aquest país. Tot són prohibicions , tot són traves. Veus aquesta fruita? Doncs és de mira'm i no em tocs. Veus aquell jardí? Doncs si hi entres et guanyaràs una atupada. ¿Veus la teva germana? Doncs passa de llarg i un altre dia, germà. No et pots moure que no t'entrebanquin. Qualsevol dia agafo el sarró i el gaiato i no em veuen més el pèl. Ten-ho per dit.

Aquest fragment el trobem a la pàgina 73 en una conversa de Caïm i Querub en la que Caïm està força tens i nerviós.
En aquest parlament, a més a més de trobar-hi alguna expressió, frase feta o arcaisme, és interessant des del punt de vista dels temes de l'obra; Caïm està enfurismat perquè està no està d'acord en fer sempre tot el que li manen, haver d’obeir a lleis arbitràries, i haver de fer cas de poders que ell qüestiona.
D'aquesta manera Oliver mostra el jove rebel, agosarat i ambiciós en front d'una burgesia conservadora i conformista plena de dogmes i prejudicis ("no et pots moure que no t'entrebanquin").

També podem veure que l'última frase és una anticipació del que passarà al final de l'obra i un reflex també del que va fer l'autor en el seu cas, és a dir, allunyar-se de la seva família i qüestionar les normes i creences de la família burgesa.

Soraya Àvila, 2n BAT C

Allò que tal vegada s'esdevingué

De mica en mica anava torçant el coll i arrufant el nas; els ulls se li humitejaven i li’n vessaven gotes d’aigua; les espatlles li trontollaven. Ja ho sabeu, vaja: allò que ara se’n diu plorar.


Aquest és un fragment d’un dels diàlegs entre Querub, Caïm i Adam, que el podem trobar a la pàgina 48, on Adam explica a Caïm que Eva havia plorat.
Joan Oliver en aquest fragment utilitza la funció metalingüística i ens fa una definició del terme plorar explicant detalladament tots els passos, ja que els personatges de la obra desconeixien el que volia dir plorar perquè no ho havien vist mai.
Al llarg de la obra Joan Oliver utilitza en alguns casos la funció metalingüística per donar un punt de vista irònic a l’obra.


Aïda Cantos Masdeu
2n BAT D

dimarts, 15 de febrer del 2011

Allò que tal vegada s'esdevingué

Querub, a Caïm : però si tu fossis un bon fill procuraries amagar la falta del teu pare.
Adam : Demanes prunes al pi ,tu ,ara?
Caïm : Jo se on vaig. Tinc una missió a complir : ara ho veig clar. Tu, Adam, ja no pots fer res de bo.


Aquest fragment, pertany a l’obra : “Allò que tal vegada s’esdevingué” de Joan Oliver.
El localitzem al principi de la pag 51, un diàleg que te Caïm amb Querub i Adam.

Durant tota la obra de Joan Oliver hi predominen les frases fetes
En aquest fragment en troben una : demanar prunes al pi ,frase que diu Adam al sentir les paraules de Querub.
Aquesta frase vol dir, demanar coses impossibles, coses que no es poden complir.

Elena Simón Faulo.

diumenge, 13 de febrer del 2011

Allò que tal vegada s'esdevingué. Joan Oliver

El llop, l'ovella i l'abella.



CAÏM: No t'o puc dir. No recordo el nom que li va posar el pare. És a dir: ell se n'ha olbidat. Cada dia està més flac de memòria. En realitat, allò del bateig de les bèsties de l'Edèn va anar de qualsevol manera: vull dir que no es va seguir cap mètode. Per això no em sorprèn la confusió que s'ha produït... Una vegada jo havia oblidat el nom del llop; ho pregunto al pare i em contesta: ovella. I ara ja no miro prim. Si no sé un nom l'improviso.... Saps aquell animaló que fa mel -cosa ben dolça-, però que també dóna aquelles fiblades que embutllofen la pell? Doncs, per a mi, és una abella... ho entens?

QUERUB: Maliciós! Vols dir que és com el teu germà...


Aquest fragment forma part de la segona intervenció de Caïm en el seu diàleg amb l'ángel a la pàgina 43.
En ell hi podem veure clarament com Joan Oliver utilitza la funció metalingüística irònicament per satiritzar l'explicació que ens dóna la Bíblia sobre com es van posar els noms als animals. Concretament aquí veiem la paradoxa llop-ovella, ja que són dos animals que sempre han estat contraposats. També veiem com Caïm es mofa del seu germà utilitzant el seu nom per posar-li el diminutiu a un insecte amb atributs semblants, l'abella.

Veiem doncs, com Caïm mostra la seva actitud cruiosa i rebel, demostrant que ell no li dóna importància a la feina del seu pare, se n'enriu i decideix posar als animals el primer nom que se li acut.


Albert Salas
2n Bat C

Allò que tal vegada s'esdevingué, Joan Oliver

ADAM, tocat: Això mateix, dona, això mateix! Si és el que jo anava a dir! Ell ho ha proclamat avui davant meu i de l'èngel, amb aquella sobregueria que se'l menja. Ell és l'home! Jo no compto. Els filla dels meus fills s'avergonyiran de mi perquè he malmès el benestar de tothom per sempre. I ja no faré res de bo. (Exitant-se progressivament.) Ell, en canvi, traballa -ui, com treballa, el meu fill!- pensa! critica i elabora l'ànima d'un home nou: un home sabi i coratjós, capaç potser d'encarar-se amb el mateix Javhè.


Aquest és un fragment de l'obra Allò que tal vegada s'esdevingé de Joan Oliver. Concretament correspon a una intervenció d'Adam que trobem a la pàgina 69. Amb aquest parlament, Adam es dirigeix a Eva referint-se al seu fill Caïm, un noi diferent a la resta de la família.

El caracteritza com a l'home, en cusiva, un home nou, que pensa, critica, és savi i coratjós. Aquestes qualitats s'oposen a les del propi Adam que diu "...he malmès el benestar de tothom per sempre. I ja no faré res de bo."Amb això, Oliver compara l'home burgès, antic, passiu (Adam) amb l'home modern, trencador, que avança i lluita (Caïm) i fa una crítica a la societat burgesa i conservadora en general.

Amb el to que utilitza, podem copsar un punt d'enveja, de gelosia, que el pare sent del caràcter fort i emprenedor del seu fill i de la visió que els descendents tindran dels dos.

Finalment, veiem una voluntat per part de l'autor de caracteritzar, de definir la personalitat de l'home transgressor; en cert sentit, la personalitat del mateix Oliver.

La imatge representa aquesta nova figura de l'home, capaç d'encarar-se a Déu.


Maria Grifoll Nogués
2n BAT C         

dissabte, 12 de febrer del 2011

Allò que tal vegada s'esdevingué
                Joan Oliver

CAÏM: Ja et trauré la son de les orelles. Som joves, som gairebé nous de trinca, per estrenar, som peces úniques i hem de respondre com cal i quedar bé. Donar un bon exemple als qui ens seguiran.

Aquest fragment, pertany al llibre “Allò que tal vegada s’esdevingué”, de Joan Oliver.
El podem trobar exactament a la pàgina 57, quan Nara i Caïm estan conversant com a bons germans i aprofiten per parlar del seu germà Abel.
Joan Oliver, en aquesta comèdia, utilitza moltes frases fetes, locucions, exageracions que ell mateix crea, i un vocabulari ric i acurat però a la vegada senzill, que fa que la comèdia es faci entenedora.
En el fragment que he triat, trobem dues de les moltes frases fetes que utilitza al llarg de l’obra. Una, és: “Ja et trauré la son de les orelles’’que significa “Ja t’espavilaré, desperta, actua..’’ i l’altra és: “som joves com gairebé nous de trinca’’es refereix i remarca la seva joventut, i tot el que els queda per fer a la vida, estan per estrenar.

Natàlia Beunza Roig
2n Bat D 




dilluns, 7 de febrer del 2011

Allò que tal vegada s'esdevingué..


ADAM, molest, irònic: No has sentit quina parauleta? Aquí, aviat no ens entendrem. Jo vaig fixar un vocabulari i unes regles de parlar amb l’ajut de Jahvé. I eren més que suficients. Però aquest ximple, vinga a introduir mots nous i  vinga complicar el llenguatge.

Aquest fragment pertany a l’obra “Allò que tal vegada s’esdevingué” de Joan Oliver, el podem localitzar a la pàgina 51 al tercer parlament d’Adam. En aquest fragment podem veure clarament un dels molts exemples de la funció metalingüística que acompanya tota l’obra de Oliver. La funció metalingüística és doncs l’ús de la llengua per descriure la pròpia llengua, algun exemple el trobem més clarament en fragments com: “Jo vaig fixar un vocabulari i unes regles de parlar” o “Però aquest ximple, vinga a introduir mots nous i vinga a complicar el llenguatge”. Podem veure, doncs, que Adam es refereix constantment al ús llenguatge.  També, podem destacar la gelosia que sent Adam envers Caïm que, a la vegada,  queda reflectida amb l’adjectiu “ximple”.


ARIADNA TERRADELLAS (2 BAT- D)

La crítica del conformisme

CAÏM: Casa, foc i llit a part. (Amb solemmninat.) Fundarem una família. Tindrem fills. I saps com els educarem? Doncs precisament a l'inrevés de com ens han educat els nostres pares, que són gent sense experiencia. Els ensinistrarem perquè en arribar als quinze anys ja se la puguin campar tots solets, comprens la cosa? Els farem responsables perquè puguin ser lliures. Cal superar els vells mètodes. [...]

Aquest fragment pertany a l'obra "Allò que tal vegada s'esdevingué" de Joan Oliver. Es localitza a la pàgina 57. En aquest, podem observar un dels tres grans temes de l'obra: l'inconformisme. Aquesta crítica del conformisme la trobem, principalment, en el personatge de Caïm on es resigna a acceptar alló establert, el qual això està reflectit en aquest petit fragment on Caïm li diu a la Nara que educaran als seus fills de diferent manera que els seus pares (Adam i Eva) els han educat a ells,  perquè puguin ser lliures. Això té un rerefons de trencar les normes establertes de la típica familia burgesa, amb l'utilització de l'ironia. Com a imatge, he escollit "El crit" de Edvard Munch perquè reflecteix l'angoixa personal del pintor i també perquè pot amagar una crítica inconformista a la nova forma d'organització socioeconòmica de l'època (segle XIX). De la mateixa manera, Caïm es pot sentir així: angoixat per les normes establertes i amb el desig de trencar-les. Finalment cal dir que Caïm es converteix en el portaveu de l'actitud rebel i inconformista de l'autor.

David Vendrell Cabanillas 2n BAT D

diumenge, 6 de febrer del 2011

Maria-Mercè Marçal


Us convido a conèixer la poeta Maria-Mercè Marçal, autora íntima i propera alhora, sensual i emotiva:

Damunt un cel de fil
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
avui regna la lluna, amor,
i cap flor no es tanca.

http://www.escriptors.cat/autors/marcalmm/

dimarts, 1 de febrer del 2011

El Prefaci. Faci'l Fàcil

Més boig
Que Roig
(ni tinc
ni cinc
ni fetge
de metge
ni ple
l'alè),
fent doble 
redoble
de mots,
singlots
en vers
advers
i sec
a frec
de foc,
remoc
els fems
del temps,
desfaig
l'empatx
del viure,
tinc lliure
l'orella...


Enric Casasses
"El Prefaci. Faci'l Fàcil"
del llibre La cosa aquella.

Fullejant un llibre de Màrius Serra he trobat aquest "poema" per paronomàsia. M'ha agradat molt i m'ha semblat interessant per penjar-lo al bloc.


Júlia Vilafranca Molero