MIRALL TRENCAT.

Els llavis de la Teresa, la boca de la Teresa, el somriure enigmàtic i el somriure feliç. El somriure més trasbalsador del món. Els llavis de la Teresa a l'hora del bes d'amor oberts  i donats i els llavis l'hora del bes amical, lleugerament irònics, lleugerament maternals. La veu de la Teresa, un murmuri d'aigua tranquil·la, i els crits d'amor de la Teresa, una cascada d'emocions. Les mans de la Teresa, amb la carícia sempre inesperada. Els cossos junts, la mà oberta contra la seva galta, amb els ulls en els seus ulls i la boca oberta. La boca de la Teresa, tèbia, sàvia, la saliva com breques. Els pits de la Teresa, ingenus, magnífics totes les magòlies, abandonats... Una mica de vent féu caure gotes de pluja de les fulles de l'heura. Lentes, les primeres estrelles acompanyaven un tall de lluna emboirat per damunt de les onades. ¿Per què havia de somniar somnis? Clavat a sota de l'heura tornaven els anys gloriosos del seu amor.. No es podia decidir a anar-se'n. El cirerer encara floreix, Teresa Goday de Valldaura. Tot es fa present a les acaballes d'un dia de pluja, perquè sí; la felicitat perduda. El cel i l'infern de la consciència lluiten per guanyar. Invisibles, l'àngel i el diable ¿quin és el més bell? proven d'aniquilar-se. Guanyen tots dos; ara un ara l'altre. Trionfants o rendits, es mesuren i s'abalteixen potser un segon, potser anys, fins que es tornen a adreçar i a cops d'ala, en una batalla que ponde saber si és d'amor o si és d'odi, paralitzen un notari vell sota unes branques d'heura.

Llegint mirall trencat m'ha emocionat el gran lirisme amb  que el notari riera descriu les passions viscudes amb la Teresa, l'amor que sent per ella i mostra la seva lluita interna amb la bonica metàfora de la batalla d'un àngel i un dimoni, una batalla inacabable.
No me n'he pogut estar, és un fragment preciós.

Albert Salas