fragment de Ramona, adéu (pàg. 170)

En Jordi, a qui, després de la nit passada, voldria no veure més, voldria que fos un bocí de record, un fragment de memòria, la part més dolça d'una bella història.

Aquest és un fragment dit pel narrador extern que narra la vida de Mundeta Claret, la tercera de les Mundetes.

Aquestes paraules representen les ganes que té la Mundeta d'oblidar el Jordi després del que li ha fet. Són refleixons com aquesta les que porten a la Mundeta a canviar radicalment, potser perquè creu que és l'única manera que té d'oblidar el Jordi o potser perquè és un cop tan fort que fa deixar enrera la seva part més benèvola. 

Sovint tots voldríem que, alguna cosa que ha estat important per nosaltres, és convertís en un no-res en un simple record, però de vegades, no és tan senzill. Crec que a la Mundeta l'ajuda molt veure com és en realitat en Jordi.

Soraya Àvila

2n Bat C

Fragment de Ramona, adéu

"I els seus ulls, no els ha vistos mai, els seus ulls.
Com vol que els vegi, si són meus. És gairebé
impossible: els miralls no te n'ensenyen ni el color.

Però hi ha altres coses que reflecteixen la imatge, quan és bonica. Si vostè mirava l'aigua, amb paciència i cautament, hi atraparia dues llumetes que brillen i que volen traspassar les ones."
(Ramona, adéu, pàg.126, línia 24)

Aquest fragment pertany al moment en que la Mundeta Ventura coneix l'Ignasi, un noi que, com ella, estiueja a Valldoreix.
Amb tan sols unes ratlles, M. Roig és capaç de descriure aquest encontre especial i reflectir la màgia i la fragilitat que conté, i com passa lentament, amb la por dels dos joves d’espatllar-lo.
L’autora fa, al mateix temps, un retrat dels dos personatges: la Mundeta com una noia tímida, que no se sap apreciar, perquè des que era petita la seva mare li ha dit que no valia res, i l’Ignasi, un noi diferent, que no es comporta com la majoria de joves, i que només per la seva forma de parlar ja veiem que és especial.

M’agradaria destacar, sobretot, el joc d’ulls i mirades, present al llarg de tota la novel·la.

Maria Grifoll Nogués

2n BAT C

Fragment de Ramona, adéu.

"I mai no entenia on acabava l'amor i on començava l'oblit."

      (Ramona, adéu. Pàg 77. lín 2.) 

Aquest fragment es tracta d'unes  paraules esmentades per la Mundeta Claret fent referència a la seva relació amb en Jordi.

La Mundeta Claret està enamorada d'en Jordi, un jove emprenedor i molt bohemi que porta una vida de reivindicació, modernitat i inconformisme.
En Jordi es nega a fer que la seva relació amb la Mundeta vagi més enllà del sexe perquè es nega a dur una relació típica, ell no vol compromisos.

La Mundeta exteriorment expressa que a ella ja li està bé aquest tipus de relació, però en realitat ella l'únic que vol es un compromís per part dels dos en aquesta relació, ja que el que realment desitja és sentir-se estimada per en Jordi i que cap més dona el pugui posseir. Per això ella sofreix molt al veure la vida despreocupada de la seva relació que en Jordi assoleix i al no saber si ell se l'estima de debó o només la fa servir com a objecte sexual, fet que a ella li provoca una inseguretat terrible.

Albert Salas

2n Bat C

Poema III

Mykonos (agost 2010)

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.
                                     
                                                                         Joan VINYOLI. Llibre d'amic (1955-1959)

A través dels temperaments

FOTO: http://www.caib.es/sacmicrofront/archivopub.do?ctrl=MCRST149ZI24116&id=24116

      A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric  
d'expressió del vent, que arriba net.

Les arrels cruixen sordes, i les branques

exulten de dolor, per proclamar

que és greu que bufi l'esperit. El vent,

quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

Gabriel Ferrater

Alumne: Adrià Serrat

2n. BAT C



Diumenge

Els ocells de la llum se'n van a jóc
i ens deixen a les branques un subtil
tremolor de petites veritats.
Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
sentiment transitori s'ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
retrobar a temps qui som i què volem,
anem tornant ben poc a poc. La tarda,
la brasa imatge nostra, nerviosa
però abnegada mare de la cendra,
s'apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara ens estrenyem als colls d'embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l'imprecís
record d'uns camps trencats, al.luvials
deixes de camions, d'uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s'han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
llança un plor viperí. Tots ens mirem
i riem satisfets. Cap de nosaltres
no és gaire amunt en l'escala dels éssers.

                                                                         Eduard Juanpere Ciurana 2n BAT D

EL SECRET

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim

estiu. De bon matí, abans que el telèfon

no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.

Prendrem el tren més lent, i baixarem

a la tercera estació, en un poble

de terra sense verds. El disc vermell

d'una taverna ens donarà el senyal.

Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,

mirats pero sense mirar, ens prendrem

la tèbia cervesa del silenci.

Tornarem ben segurs que cap record

no ha nascut en nosaltres. Quan trobem

el primer amic, comprendrem que aquell dia

ha estat el del prodigi, que s'han dit

el mot senzill i just, i tothom riu.

Riurem també, i guardarem el secret.

I sobretot després, quan els turmenti

d'haver-se descobert que no es volien

tal com eren i hauran tornat a ser,

i s'agermanin tots en l'odi mutu,

callarem. Que no sàpiga ningú

que no vam dir ni sentir res. Que puguin

odiar-nos també, fraternalment.

Gabriel Ferrater

Beatriz Retamal Senes

2BAT C

TRES LLIMONES

Gener benigne. Sota

molt d’aire verd, les coses

avui no es fan esquerpes

ni el lloc és àrid. Mira:

tres llimones, posades

a l’aspre de la llosa.

Perquè es mullen de sol

i pots considerar                                       

sense dubte ni pressa

la mètrica senzilla

que les enllaça, et penses

que signifiquen res?

Mira, i ja han estat prou

per tu.

Cor seduït,

renuncia des d’ara, 

calla. No faràs teu

el joc de tres llimones

a l’aspre d’una llosa.

Ni sabràs aixecar

protesta abans de perdre’l.

Cap surt de la memòria

no abolirà la plàcida

manera de morir-se

que tenen els records.

    

         Tres llimones, Gabriel Ferrater

   

ALEXANDRA COBAS,  2nBAT C

GABRIEL FERRATER - JOSEP CARNER

En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir

l'olor de maig que brunz a fora, i és petita

la làmpara amb què en tinc prou per fer llum

a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,

que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos

que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots

que he llegit pensant en ella, i ella va llegir

per mi, i són del tot nous, ara

que els llegeixo per tu, pensant en tu.

Mots que ens han parlat a tots tres, i fan

que ens assemblem. Mots que romanen,

mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,

oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

Imatge extreta del google, i modificada per mi.

Marina Pàmies  Vidiella 

2n BAT D

El lleopard

Llotges obertes a la mar daurada.

Falcons de coll febril. Noies pageses,

per venir a l'alcova del senyor,

porten collars, arracades i anells

d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,

óssos tentinejant entre els tapissos,

riure de llima del foll. Els grans porcs

et duien a l'ullal l'estrip de mort,

i la mà teva els ha arrencat l'escrot.

Llunes i flautes dins els teus jardins.

No hi pensis més. Esperes la visita

del teu diner. Guantat com sempre, gris,

t'ha de llegir les xifres que per tu

són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,

repassarà la llista de les coses

que ell, el submís, et permet. Potser sí

que en un extrem del parc, pots fer posar

la gàbia, i tenir-hi un lleopard.

Cridar l'atenció? No gens. El xòfer

li donarà el menjar. Cada matí

tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen

costelles de vells pencos. Tot el temps

fumaràs àvid, i tornat a casa

tindràs pressa a passar-te per les mans

molta aigua de colònia. Les bèsties

puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou

del xòfer. Ara sap, cada matí,

que al cor del ric hi grunyen passions

ennuegades com les que ell, de nen,

sentia rogallar en la nit dels mísers,

quan dormia a la cambra dels seus pares.

 

                                                                                         Jordi Roig-2n BAT C

Gabriel Ferrater: Perdó

Amor, t'he demanat perdó
massa vegades, fins que has vist
l'argúcia del cor trampós:
del teu perdó se'n fa permís.
    "Perdó d'haver-te'n demanat."
Una altra espurna se t'encén
i zigzaga per cent miralls
de suplicat consentiment.
   Una baixa màgia vol
enlluernar-te, i ha aixecat
(mangres i verds) un barracot
d'una fira suburbial.
   Amor, no hi entris. Infidel
ajudant del mal histrió,
el cor, et lliuro descobert
el seu truc d'implorar perdó.
   Amor, perdó. Perdó per mi.
Un últim perdó sense encant,
no un projecte dels vidres vils,
el frau que per tu vam muntar.
   I encara més. Perdó, perdó
per ara, per aquest moment
que el llampegueig desficiós
m'ha fet témer que t'enganyés.                                                
   Jo que no sé deixar el servei,
massa fàcil, del cor absurd,
he oblidat (oi que ho comprens?)
com ets real, com vius en tu.

Teoria dels cossos, Gabriel Ferrater.

Xavi Hurtado Daza
2n BAT D

Cambra de la tardor, Gabriel Ferrater

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                              "Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
                                                        Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                                "Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany."
                                                  Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu,
els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Ariadna  Borrell Garcia

2n BAT D

A l’inrevés, Gabriel Ferrater

Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja

frenètica d’agost, els peus d’un noi

caragolats al fil del trampolí,

l’agut salt de llebrer que fa l’aroma

dels lilàs a l’abril, la paciència

de l’aranya que escriu la seva fam,

el cos amb quatre cames i dos caps

en un solar gris de crepuscle, el peix

llisquent com un arquet de violí,

el blau i l’or de les nenes en bici,

la set dramàtica del gos, el tall

dels fars de camió en la matinada

pútrida del mercat, els braços fins.

Diré el que em fuig. No diré res de mi.

                                          Oriol Perelló Català, 30-09-2010

NEU

NEU

Feixuga damunt teu. La cara cerca
un encaix al teu coll, i va parlant.
Entra la llum de neu, i tu recordes
quin fred teníeu. Ella et va contant
coses i coses, i escoltes i oblides,
com si et contés un somni. Fins que et diu
que l´altre dia et va fer el salt. Tremoles.
     "Per què et sorprèn? Ja ho saps, que de vegades
algú se m´endú."
                          "Potser no m'ha sorprès,
però em fa pena."
I ella se´t redreça,
s´allunya de la injúria en què vol                                                            Luis Hernandez
endurir-se el teu cos, i amb els ulls encesos:
"Més me´n fa a mi. No saps com és. No hi ha
res més horrible. Et trobes al damunt
un home qualsevol-"
I surts de tu.
Tremoles. No fa gaire, pel carrer,
ella tenia fred al teu costat.

Aïda Cantos Masdeu

2n BAT D

EL PONENT EXCESSIU

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l'acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se't mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta't, gira't,
beu el més límpid gin de lluna i mar.

GABRIEL FERRATER

Víctor García Portolés, 2n BAT D.

EL SECRET

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim

estiu. De bon matí, abans que el telèfon

no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.

Prendrem el tren més lent, i baixarem

a la tercera estació, en un poble

de terra sense verds. El disc vermell

d'una taverna ens donarà el senyal.

Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,

mirats pero sense mirar, ens prendrem

la tèbia cervesa del silenci.

Tornarem ben segurs que cap record

no ha nascut en nosaltres. Quan trobem

el primer amic, comprendrem que aquell dia

ha estat el del prodigi, que s'han dit

el mot senzill i just, i tothom riu.

Riurem també, i guardarem el secret.

I sobretot després, quan els turmenti

d'haver-se descobert que no es volien

tal com eren i hauran tornat a ser,

i s'agermanin tots en l'odi mutu,

callarem. Que no sàpiga ningú

que no vam dir ni sentir res. Que puguin

odiar-nos també, fraternalment.

 

GABRIEL FERRATER

Soraya Àvila   2n BAT C

 

La platja 

El sol se l’ha empassat. Caminava sola,

descalça com la mar, vestida com
el mar, amb brusa blanca i slacks verds,
i lluminosa i rossa com l'aire,
com el lleó de la fúria total.
La hi ha empassat. En canilla, furiosos,
Tallarem el vent de llauna
amb la cisalla dels udols.
Tractat una part sorra. Lladrem
al mar, al disfressat.

Gabriel Ferrater 

Elena Simon  2n bat D 

LA CIUTAT

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Carlos Salvat Aragonès

2n BAT C

 

ÍDOLS - Gabriel Ferrater

   
    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d'oliveres (dues
    llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
    ha badat violent, i que s'omple
    d'aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

Teoria dels cossos, 1966


Martí Vallvé

LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,

aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador

que surt d'un pou, em pujarà

des del silenci de tota la casa, brusc,

el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar

el bufeteig de portes de metall, i els passos

del replà, i endevinaré l'instant

que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.

Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,

que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.

      Gabriel Ferrater

Nadina Cisa Ribas

            2n bat D

  
Cartier Bresson (1908-2004)

SI PUC

Alguna cosa ha entrat

dins algun vers que sé

que podré escriure, i no

sé quan, ni com, ni què

s’avindrà a dir. Si puc

te’l duré cap a tu.

Que digui els teus cabells

o l’escata de sol

que et vibra en aquesta ungla.

Però potser no sempre

tindré del tot present

el que ara veig en tu.

He sentit el so fosc

d’una cosa que em cau

dins algun pou. Quan suri,

he de saber conèixer

que ve d’aquest moment ?

Gabriel Ferrater

(Ariadna Terradellas)

2N BAT - D

DUES AMIGUES, Gabriel Ferrater

       Tant de sol als turmells,

    de mar llisa i daurada.

    Agafades de mans,

    no es diuen res. Carrers

    d'homes rancuniosos

    perquè no hi ha cap home

    com ells, que elles coneguin.

    Ara no van enlloc.

    Tornen del sol. Travessen

    tardes llargues, carrers

    de mots incomprensibles.

    No s'enduen records.

    Volen només saber

    que s'agafen de mans

      i van juntes, per un

        carrer de l'estranger.

               Menja't una cama, Gabriel i Ferrater

               David Vendrell Cabanillas, 2n BAT D

El mutilat

Jo sé que no l'estimes.

No ho diguis a ningú.

Tots tres, si tu ens ajudes,

guardarem el secret.

Que ningú més no vegi

allò que hem vist tu i jo.

De la gent i les coses

que us han estat amics,

ell se n'amagarà.

No tornarà al cafè

que és fet per a esperar-te.

Vindran mesos amb erra:

serà lluny de les taules

de marbre, on us servien

les ostres i el vi blanc.

En els dies de pluja

no mirarà l'asfalt

on us havíeu vist

quan no es trobaven taxis

i havíeu d'anar a peu.

No obrirà més els llibres

que li han parlat de tu:

ignorarà què diuen

quan no parlen de tu.

I sobretot, hi pots

comptar, ni a tu ni a mi

no ens farà saber on para.

S'anirà confinant

dins de les terres llunyanes.

Caminarà per boscos

foscos. No el sobtarà

l'atzagaia de llum

de la nostra memòria.

I quan sigui tan lluny

que mig el creguem mort,

podrem recordar i dir

que no te l'estimaves.

No ens farà cap angúnia

de veure com li manques.

Serà com un espectre

sense vida ni pena.

Com la foto macabra

d'una Gueule Cassée,

que orna un aparador

i no ens fa cap efecte.

Per ara, no ho diguem:

no trasbalsem la gent

mostrant-los la ferida

sagnant i purulenta.

Donem-li temps i oblit.

Callem, fins que ningú,

ni jo mateix, no el pugui

confondre encara amb mi.

Da nuces pueris, Gabriel Ferrater.

Maria Grifoll Nogués.