Quadre pintat per Gabriel Ferrater al Mas Picarany

Sobre els llibres i els autors:

Pilar Prim, Narcís Oller
http://www.xtec.cat/~jpallas/
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/Pilar-Prim-un-classic-catala-de-Narcis-Oller/video/3319431/

Mar i cel
, Àngel Guimerà:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/angel-guimera
http://grup62.cat/lecturanda/mar_i_cel/durant_la_lectura.html

Supervivent d'un cant remot, Josep Carner:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-carner
http://www.escriptors.cat/autors/carnerj/pagina.php?id_sec=512

Jardí vora el mar, Mercè Rodoreda:
http://www.elmati.cat/article/3776/jardi-vora-el-mar
http://lletra.uoc.edu/ca/autora/merce-rodoreda/detall
http://www.lletra.cat/expo/mercerodoreda/
http://www.mercerodoreda.cat/index.php

Antígona, de Salvador Espriu:

http://www.escriptors.cat/autors/esprius/pagina.php?id_sec=733

"El temps de les paraules" (reportatge): http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=652&p_ex=salvador%20espriu

"Retalls TV3" (vida i obra): http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/3alacarta/video/2725310/

reportatge exposició "He mirat aquesta terra" (2013-2014):
http://www.cccb.org/ca/video-exposici_reportatge_espriu_he_mirat_aquesta_terra-44961

Tempestat de flama, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/bartomeu-rossello-porcel

https://josepbargallo.wordpress.com/2013/01/25/el-sonet-a-lobra-de-rossello-porcel/

http://es.slideshare.net/laiarivelles/bartomeu-rossello-porcel

http://es.slideshare.net/monicaherruz/bartomeu-rossell-prcel?related=1

Maria del Mar Bonet canta Rosselló-Pòrcel (youtube):

http://www.escriptors.cat/autors/rosselloporcelb/vincles.php


Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/pere-calders

http://www.iec.cat/perecalders/

http://lletra.uoc.edu/ca/pere-caldersmulti#multimedia19492


dijous, 30 de desembre del 2010

fragment de Ramona, adéu (pàg. 170)

En Jordi, a qui, després de la nit passada, voldria no veure més, voldria que fos un bocí de record, un fragment de memòria, la part més dolça d'una bella història.

Aquest és un fragment dit pel narrador extern que narra la vida de Mundeta Claret, la tercera de les Mundetes.
Aquestes paraules representen les ganes que té la Mundeta d'oblidar el Jordi després del que li ha fet. Són refleixons com aquesta les que porten a la Mundeta a canviar radicalment, potser perquè creu que és l'única manera que té d'oblidar el Jordi o potser perquè és un cop tan fort que fa deixar enrera la seva part més benèvola. 
Sovint tots voldríem que, alguna cosa que ha estat important per nosaltres, és convertís en un no-res en un simple record, però de vegades, no és tan senzill. Crec que a la Mundeta l'ajuda molt veure com és en realitat en Jordi.

Soraya Àvila
2n Bat C

Fragment de Ramona, adéu

"I els seus ulls, no els ha vistos mai, els seus ulls.
Com vol que els vegi, si són meus. És gairebé
impossible: els miralls no te n'ensenyen ni el color.
Però hi ha altres coses que reflecteixen la imatge, quan és bonica. Si vostè mirava l'aigua, amb paciència i cautament, hi atraparia dues llumetes que brillen i que volen traspassar les ones."
(Ramona, adéu, pàg.126, línia 24)

Aquest fragment pertany al moment en que la Mundeta Ventura coneix l'Ignasi, un noi que, com ella, estiueja a Valldoreix.
Amb tan sols unes ratlles, M. Roig és capaç de descriure aquest encontre especial i reflectir la màgia i la fragilitat que conté, i com passa lentament, amb la por dels dos joves d’espatllar-lo.
L’autora fa, al mateix temps, un retrat dels dos personatges: la Mundeta com una noia tímida, que no se sap apreciar, perquè des que era petita la seva mare li ha dit que no valia res, i l’Ignasi, un noi diferent, que no es comporta com la majoria de joves, i que només per la seva forma de parlar ja veiem que és especial.
M’agradaria destacar, sobretot, el joc d’ulls i mirades, present al llarg de tota la novel·la.

Maria Grifoll Nogués
2n BAT C

dimarts, 28 de desembre del 2010

Fragment de Ramona, adéu.

"I mai no entenia on acabava l'amor i on començava l'oblit."
      (Ramona, adéu. Pàg 77. lín 2.) 

Aquest fragment es tracta d'unes  paraules esmentades per la Mundeta Claret fent referència a la seva relació amb en Jordi.

La Mundeta Claret està enamorada d'en Jordi, un jove emprenedor i molt bohemi que porta una vida de reivindicació, modernitat i inconformisme.
En Jordi es nega a fer que la seva relació amb la Mundeta vagi més enllà del sexe perquè es nega a dur una relació típica, ell no vol compromisos.

La Mundeta exteriorment expressa que a ella ja li està bé aquest tipus de relació, però en realitat ella l'únic que vol es un compromís per part dels dos en aquesta relació, ja que el que realment desitja és sentir-se estimada per en Jordi i que cap més dona el pugui posseir. Per això ella sofreix molt al veure la vida despreocupada de la seva relació que en Jordi assoleix i al no saber si ell se l'estima de debó o només la fa servir com a objecte sexual, fet que a ella li provoca una inseguretat terrible.


Albert Salas
2n Bat C

dijous, 16 de desembre del 2010

Poema III

Mykonos (agost 2010)

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.
                                     
                                                                         Joan VINYOLI. Llibre d'amic (1955-1959)

divendres, 1 d’octubre del 2010

A través dels temperaments

      A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric  
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.







Gabriel Ferrater
Alumne: Adrià Serrat
2n. BAT C



Diumenge

Els ocells de la llum se'n van a jóc
i ens deixen a les branques un subtil
tremolor de petites veritats.
Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
sentiment transitori s'ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
retrobar a temps qui som i què volem,
anem tornant ben poc a poc. La tarda,
la brasa imatge nostra, nerviosa
però abnegada mare de la cendra,
s'apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara ens estrenyem als colls d'embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l'imprecís
record d'uns camps trencats, al.luvials
deixes de camions, d'uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s'han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
llança un plor viperí. Tots ens mirem
i riem satisfets. Cap de nosaltres
no és gaire amunt en l'escala dels éssers.

                                                                         Eduard Juanpere Ciurana 2n BAT D

dijous, 30 de setembre del 2010

EL SECRET
Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.


Gabriel Ferrater
Beatriz Retamal Senes
2BAT C

TRES LLIMONES


Gener benigne. Sota

molt d’aire verd, les coses

avui no es fan esquerpes

ni el lloc és àrid. Mira:
tres llimones, posades
a l’aspre de la llosa.
Perquè es mullen de sol
i pots considerar                                       
sense dubte ni pressa
la mètrica senzilla
que les enllaça, et penses
que signifiquen res?
Mira, i ja han estat prou
per tu.
Cor seduït,
renuncia des d’ara, 
calla. No faràs teu
el joc de tres llimones
a l’aspre d’una llosa.
Ni sabràs aixecar
protesta abans de perdre’l.
Cap surt de la memòria
no abolirà la plàcida
manera de morir-se
que tenen els records.
    
         Tres llimones, Gabriel Ferrater

   
ALEXANDRA COBAS,  2nBAT C

GABRIEL FERRATER - JOSEP CARNER


En el més alt i més fosc de la nit, no vull sentir
l'olor de maig que brunz a fora, i és petita
la làmpara amb què en tinc prou per fer llum
a les pàgines tènues del llibre, les poesies de Carner,
que tu em vas donar ahir. Fa dos anys i quatre mesos
que vaig donar aquest llibre a una altra noia. Mots
que he llegit pensant en ella, i ella va llegir
per mi, i són del tot nous, ara
que els llegeixo per tu, pensant en tu.
Mots que ens han parlat a tots tres, i fan
que ens assemblem. Mots que romanen,
mentre ens varien els dies i se'ns muden els sentits,
oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.

Imatge extreta del google, i modificada per mi.

Marina Pàmies  Vidiella 
2n BAT D

El lleopard

Llotges obertes a la mar daurada.
Falcons de coll febril. Noies pageses,
per venir a l'alcova del senyor,
porten collars, arracades i anells
d'or hieràtic. Clergues nus d'acer,
óssos tentinejant entre els tapissos,
riure de llima del foll. Els grans porcs
et duien a l'ullal l'estrip de mort,
i la mà teva els ha arrencat l'escrot.
Llunes i flautes dins els teus jardins.
No hi pensis més. Esperes la visita
del teu diner. Guantat com sempre, gris,
t'ha de llegir les xifres que per tu
són la Llei. Si ho demanes, amb veu sorda,
repassarà la llista de les coses
que ell, el submís, et permet. Potser sí
que en un extrem del parc, pots fer posar
la gàbia, i tenir-hi un lleopard.
Cridar l'atenció? No gens. El xòfer
li donarà el menjar. Cada matí
tu hi aniràs, a escoltar com s'escruixen
costelles de vells pencos. Tot el temps
fumaràs àvid, i tornat a casa
tindràs pressa a passar-te per les mans
molta aigua de colònia. Les bèsties
puden tan fort. Hauràs d'apujar el sou
del xòfer. Ara sap, cada matí,
que al cor del ric hi grunyen passions
ennuegades com les que ell, de nen,
sentia rogallar en la nit dels mísers,
quan dormia a la cambra dels seus pares.
 
Photo: A leopard rests in a treetop perch



                                                                                         Jordi Roig-2n BAT C

Gabriel Ferrater: Perdó

Amor, t'he demanat perdó
massa vegades, fins que has vist
l'argúcia del cor trampós:
del teu perdó se'n fa permís.
    "Perdó d'haver-te'n demanat."
Una altra espurna se t'encén
i zigzaga per cent miralls
de suplicat consentiment.
   Una baixa màgia vol
enlluernar-te, i ha aixecat
(mangres i verds) un barracot
d'una fira suburbial.
   Amor, no hi entris. Infidel
ajudant del mal histrió,
el cor, et lliuro descobert
el seu truc d'implorar perdó.
   Amor, perdó. Perdó per mi.
Un últim perdó sense encant,
no un projecte dels vidres vils,
el frau que per tu vam muntar.
   I encara més. Perdó, perdó
per ara, per aquest moment
que el llampegueig desficiós
m'ha fet témer que t'enganyés.                                                
   Jo que no sé deixar el servei,
massa fàcil, del cor absurd,
he oblidat (oi que ho comprens?)
com ets real, com vius en tu.


Teoria dels cossos, Gabriel Ferrater.

Xavi Hurtado Daza
2n BAT D

Cambra de la tardor, Gabriel Ferrater

CAMBRA DE LA TARDOR

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
                              "Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què són?"
                                                        Paletes:
manca una casa a la mançana.
                                                "Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany."
                                                  Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu,
els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.




Ariadna  Borrell Garcia
2n BAT D

A l’inrevés, Gabriel Ferrater


Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja
frenètica d’agost, els peus d’un noi
caragolats al fil del trampolí,
l’agut salt de llebrer que fa l’aroma
dels lilàs a l’abril, la paciència
de l’aranya que escriu la seva fam,
el cos amb quatre cames i dos caps
en un solar gris de crepuscle, el peix
llisquent com un arquet de violí,
el blau i l’or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos, el tall
dels fars de camió en la matinada
pútrida del mercat, els braços fins.
Diré el que em fuig. No diré res de mi.

                                          Oriol Perelló Català, 30-09-2010

NEU

NEU

Feixuga damunt teu. La cara cerca
un encaix al teu coll, i va parlant.
Entra la llum de neu, i tu recordes
quin fred teníeu. Ella et va contant
coses i coses, i escoltes i oblides,
com si et contés un somni. Fins que et diu
que l´altre dia et va fer el salt. Tremoles.
     "Per què et sorprèn? Ja ho saps, que de vegades
algú se m´endú."
                          "Potser no m'ha sorprès,
però em fa pena."
I ella se´t redreça,
s´allunya de la injúria en què vol                                                            Luis Hernandez
endurir-se el teu cos, i amb els ulls encesos:
"Més me´n fa a mi. No saps com és. No hi ha
res més horrible. Et trobes al damunt
un home qualsevol-"
I surts de tu.
Tremoles. No fa gaire, pel carrer,
ella tenia fred al teu costat.

Aïda Cantos Masdeu
2n BAT D

dimarts, 28 de setembre del 2010

EL PONENT EXCESSIU

Aquest sol que menstrua no es vol pondre.
Mira la folla roja com rebutja
el llençol de muntanya que l'acotxa.
Un altre dia exagerat. Un altre
dia se't mor cregut que el seu color
no tornarà mai més, no tornarà
com la sang que es podreix. Eixuga llum,
llença cotons de núvols, renta't, gira't,
beu el més límpid gin de lluna i mar.

GABRIEL FERRATER

Víctor García Portolés, 2n BAT D.


EL SECRET

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.
 

GABRIEL FERRATER

Soraya Àvila   2n BAT C
 


La platja 

El sol se
l’ha empassat. Caminava sola,

descalça com la mar, vestida com
el mar, amb brusa blanca i slacks verds,
i lluminosa i rossa com l'aire,
com el lleó de la fúria total.
La hi ha empassat. En canilla, furiosos,
Tallarem el vent de llauna
amb la cisalla dels udols.
Tractat una part sorra. 
Lladrem
al mar, al disfressat.




Gabriel Ferrater 






Elena Simon  2n bat D 


LA CIUTAT

Plena de carrers per on he tombat
per no passar els indrets que em coneixien.
Plena de veus que m'han cridat pel nom.
Plena de cambres on he cobrat records.
Plena de finestres des d'on he vist créixer
les piles de sols i de pluges que se m'han fet anys.
Plena de dones que he seguit amb la vista.
Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Carlos Salvat Aragonès
2n BAT C

 

dilluns, 27 de setembre del 2010

ÍDOLS - Gabriel Ferrater

   
    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d'oliveres (dues
    llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
    ha badat violent, i que s'omple
    d'aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

Teoria dels cossos, 1966


Martí Vallvé


LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
      Gabriel Ferrater
    
 


Nadina Cisa Ribas
            2n bat D



  
Cartier Bresson (1908-2004)







SI PUC



Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et vibra en aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment ?

Gabriel Ferrater
(Ariadna Terradellas)
2N BAT - D

diumenge, 26 de setembre del 2010

DUES AMIGUES, Gabriel Ferrater


       Tant de sol als turmells,
    de mar llisa i daurada.
    Agafades de mans,
    no es diuen res. Carrers
    d'homes rancuniosos
    perquè no hi ha cap home
    com ells, que elles coneguin.
    Ara no van enlloc.
    Tornen del sol. Travessen
    tardes llargues, carrers
    de mots incomprensibles.
    No s'enduen records.
    Volen només saber
    que s'agafen de mans
      i van juntes, per un
        carrer de l'estranger.

               Menja't una cama, Gabriel i Ferrater
               David Vendrell Cabanillas, 2n BAT D

El mutilat

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anirà confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassée,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.

Da nuces pueris, Gabriel Ferrater.

Maria Grifoll Nogués.