MAR I CEL: ESCENA XII

SAÏD: (canviant sa desesperació en tendresa): 

                                                                   Ah! Blanca,

                   si sóc l'esclau, humil com la coloma!

                   Voleu que besi els peus de vostre pare,

                   i que besi la terra que trepitja!

BLANCA:  Mes jo el vull, oh mon Déu!... jo el vull; salveu-lo!

SAÏD:         Tot és en va: vós sou el cel; jo l'aigua;

                   mai s'ajunten ací; mireu: s'ajunten

                   només en l'horitzó! Es en va!

Aquest fragment ens condueix cap al final de l'obra, es pot veure com Saïd accepta que són tan diferents que vius mai no podran estar junts. Blanca expressa la seva voluntat d'estar amb Saïd, passi el que passi. 

M'ha criat l'atenció aquest fragmet per la referència clara que fa al títol del llibre, ell és el mar i ella el cel, només s'ajunten a l'horitzó, i per la lírica que utilitza Guimerà, sobretot l'al·legoria final.

Marta Redondo Sugrañes

2n BAT C