Oh, no; no! Tots enrere!... A fora!
No, vils! Oh, no el toqueu! (Despertant.)
Ah, quina angúnia!
(Mirant pertot.)
Res. Doncs me creia que altre cop venien.
Sola estic. Quin repòs! I com no tornen!
Perquè ells volen sa vida. Mes jo, dona,
son cos defensaré mentres respiri! (En veu baixa.)
Que jo no vull que mori, que en ell trobo
quelcom que no hi ha enlloc, i an ell me llença
no sé pas què!... Dins mon cervell, perdudes,
rebroten, al mirar-lo, de les nines
lo grat record, los besos de la mare,
los ulls de Déu amorosits!... I a l'una
lo desig d'abraçar-lo m'esperona
i de dar-li la vida unint los llavis!...
Que ell per mi s'ha perdut!...
(Horroritzada de si mateixa)
Mes estic folla!
Ni per Déu en lo claustre em consumia
aquest afany que em crema. Qui! Qui baixa!
En aquest fragment la Blanca es desperta d'un somni mentre protegeix el camarot on es troba el Saïd, pensant que vénen a matar-lo. En aquest monòleg la Blanca explica que no vol que Saïd mori i que si es necessari donar la seva vida per salvar-lo està disposada a fer-ho. Transmet el que Saïd li fa sentir i què li fa recordar. S'adona que ni quan es trobava al convent sentia cap a Déu les coses que sent per Saïd.
Aquest fragment és una mostra de l'amor de Blanca per Saïd, és capaç de morir per ell, d'enfrontar-se a son pare. En ell troba alguna cosa que mai havia sentit, ni tan sols per Déu.
Natalia Muñoz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada