Mar i Cel, Àngel Guimerà Escena XIX Acte I

 SAÏD:              Doncs tant m'avorreixes, tant m'odies

                que vols ma sang? Respon: per què tremoles?

                Ah, pobra! Com t'enganyes! Què somniares

               que és, doncs, ma vida? Desditxada! Prendre'm

                has cregut, amb l'alè, l'amor, la glòria...

               quan aquí no hi ha res; quan só un sepulcre

               que sura sobre el mar, dut per les ones!

                           (Amb agraïment)

               Me creus irat, potser? Amb tu, que humida

               tens encara la galta!... Aixeca el ferro: (Carinyós)

               no tremolis! Va, doncs! Aquí.

                     (Obrint-se el vestit del pit)

                                                            Aquí dintre

               tinc això que es diu cor! Fereix, té clava'l

               com una escorpra en terra!

  He escollit el fragment on parla el Saïd al final de l'escena, que és l'última de l'acte I. Blanca està a punt de matar el Saïd amb el punyal. Ell no entén el perquè vol fer això però acaba dient-li que el mati, que fereixi el seu cor. Blanca sap que comença a sentir alguna cosa per ell i no vol que aquest sentiment es faci cada vegada més gran, i creu que la solució més fàcil és matar-lo.

Aquest fragment ens mostra les primeres sensacions d'amor que senten l'un per l'altre.


Rose Bozon-Vialle
2n bat C