tinc gent que em creu: d'aquesta nau a popa
una barca hem baixat. És nit; los núvols
cobreixen tot lo cel. De dalt vigilo
jo a l'oncle que no torni, i vós de pressa
per aquí us arrieu. (Per la finestra.)
Entreu en l'aigua;
a la barca ja sou; desfeu la corda;
moveu los rems... i a Alger abans de dia!
Jo us guardaré de dalt Blanca: de pressa!
Ell, que t'estima, tonarà a trobar-te.
Blanca: Mes...
Ferran: Que estan per venir! Va, doncs! Tu prega
que no surti la lluna. Sort!
He escollit aquest fragment
perquè m’ha sorprès la manera en la que Àngel Guimerà mostra al personatge de
Ferran.
Ens el presenta com una persona
comprensible i no tant tancada a la religió com el Carles, el pare de la Blanca.
Ha decidit ajudar a Saïd a fugir a l’Alger perquè no li matin i, així, pugui
tornar a buscar a la Blanca i compleixin el seu amor junts.
Aquí, Ferran també demostra que
estima a la Blanca i que faria qualsevol cosa per ella i perquè sigui feliç,
encara que no sigui amb ell.
Laura Sánchez Hidalgo
2 bat C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada