Ferran: Oncle: mireu-la: l'heu cregut ben vostra
perquè a un claustre l'heu dut!... Quanta follia!
L'aigua li heu pres; mes no la set: sos llavis
senten la font i s'obren. Si és la vida!
Carles: Què! Què dius! No et comprenc.
Ferran: Que no va nàixer
esta ànima pel claustre.
Carles: Oh!
Ferran: No; i ve un dia
que la poncella és flor, i rep sa aroma
la llum primera que ha tocat ses fulles(per
[Blanca.)
Si en tot ho diu: no ho coneixeu encara?
(Per son cor sens que Blanca el senti.)
Jo ho veig i amb estos ulls que no manteixen:
per Saïd sent amor la vostra filla!
El fragment escollit és el que confirma el que durant l'obra es mostra de manera evident, Blanca estima a Saïd i no l'importa demostrar-ho davant del seu pare. El reconeixement de la estima de Blanca envers Saïd es porta a terme a través de Ferran, que s'adona dels sentiments de Blanca i gracies a això pot entendre el perquè de la seva actitud. S'explica també que el fet d'haver-la orientat a ser monja només perquè els seus pares hagin decidit tancar-la al claustre, no la converteix en creient. Carles es mostra impressionat del que Ferran li està explicant. A través de la metonímia del setè vers "Que no va nàixer esta ànima pel claustre" se'ns demostra que Blanca no estava destinada a ser monja. L'última intervenció de Ferran ens confirma que l'opressió de llibertat soferta per Blanca durant la seva infantesa, l'ha portat a voler el nou món descobert a través de Saïd.
Amauriz López Ramírez 2Bat-D
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada