que moveu al passar, tota ma vida
tot lo meu ser, cos i ànima es desperta,
i sent, vibrant, que mort i viu alhora!
I amb goig i penes, i amb desig i angúnies
l'alè que heu respirat cerco i aspiro,
i en ell m'ofego i m'hi rebolco l'ànima!
I una onada potent, com la que arrenca
del fons del mar les roques per llençar-les
contra del sol, la lluna i les estrelles,
una onada de sang, sospirs i besos,
i bramuls de salvatge i clams de joia,
i llàgrimes i queixes i harmonies,
esqueixant-me al pujar trossos d'entranyes,
a mos llavis acut, i en ells rebenta
per a dir-vos, oh Blanca, que us estimo
més que s'estima vostre Déu als àngels,
més que estima als seus hurís Mahoma,
més que s'estimen tots los sers que alenen,
que tots los que han viscut i els que han de viure,
esperits i mortals en cels i terres!
He escollit aquest fragment perquè l'autor, Àngel Guimerà, expressa sentiments profunds en el personatge de Saïd, a més abunden figures retòriques: hi ha molts polisíndetons, això fa que demostri l'exaltació dels personatges al que s'està dient, personificació al vers 12, comparacions als últims versos, antítesis en el vers 10, etc. També m'ha cridat l'atenció quan Saïd li demostra a Blanca, de manera dolça, que el seu amor està per sobre de totes les coses i que l'estima més que es pot estimar a una persona, és un amor per sobre de qualsevol religió.
Minerva Monné Jiménez
2 BAT C
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada