Saïd: (...) I la mare em va dir: los que mataren
a ton pare, traïdors, fill de ma vida,
també a mi em mataran; de la moresca
raça que els ha enriquit, ni el rastre en volen.
Sens los taurons com salten i capbussen,
farts, boteruts, jugant amb los cadavres?
si ets salvessis, mon fill,oh, venja'ns!venja'ns!
Mes, ah! De cop nos revoltà la xusma
de marines cristians; i un crit la mare
llençà de mort; volgué fugir;los monstres
pels cabells l'arraparen . La sang seva
(Blanca, sense donar-se compte, s'enterneix
i acaba per plorar)
aquí em salta.(A son rostre.)
En aquest fragment, en Saïd ens mostra la seva part més emotiva, ja que ens explica com ell i la seva mare van ser capturats per un grup de crsitians i com van assassinar aquests a la seva mare, també cristina.
És la part de la seva vida més traumàtica perquè li esquitxa la sang de la seva mare a la cara just abans de que aquesta fos llençada als taruons i es queda sol a Alger amb sis anys. Blanca, al sentir la conmovedora història de com Saïd va perdre a la seva mare per la sang freda dels cristians, no pot evitar contenir les llàgrimes que li començen a brotar dels ulls sense adonarse'n, mostrant així els seus primers sentiments d'afinitat cap a Saïd.
Yeray Pedrol Santiago 2n BAT D
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada