ESCENA II
BLANCA: ...Dins mon cervell, perdudes,
rebroten, al mirar-lo, de les nines
lo grat record, los besos de la mare,
los ulls de Déu amorosits!...I a l'una
lo desig d'abraçar-lo m'esperona
i de dar-li vida unint los llavis!...
Que ell per mi s'ha perdut!... (Horroritzada de si mateixa)
Mes estic folla!
Ni per Déu en lo claustre em consumia
aquest afany que em crema. Qui! Qui baixa!
En aquesta escena podem veure un tret autobiogràfic de
Guimerà: la sublimació de l'amor. Blanca fa referència a l'amor que sent cap a
Saïd, l'exalta i el posa per sobre de qualsevol altra cosa. Aquesta s'adona
d'un món nou per a ella, fora del convent, on l'estricta educació cristiana que
ha rebut ha quedat en segon pla, i ara Blanca es guia per l'apasionat sentiment
que l'ha colpit i que ha sigut Saïd qui l'ha fet avivar. Aquest amor li
recorda a la devoció cap a Déu que li havia estat inculcada, al bressol
de la mare i a la seva infancia feliç i innocent. Tots aquests sentiments
atenuats revifen, terroritzant-la i fent-la embogir.
Júlia Infantes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada