Teoria de l'ham poètic
"Anem al cas. Es tracta
de l'aparició sobtada, inexplicable, del "vers donat" en l'esperit
del poeta quan ell no té ni idea, i molt menys propòsit, d'una represa de
tasca. [...] La inspiració, fet i fet, no ha estat més que l'obra d'una sola
paraula, gairebé d'una paraula qualsevol."
Es tracta d'un assaig en
primera persona del singular, és a dir, que el narrador i el protagonista és el
propi autor Josep Carner. Deduïm que hi ha dos persones a l’habitació, ja
que apareixen diàlegs, però Josep Carner parla amb ell mateix, amb un jo molt
més madur, al qual parla amb elegància i educació. S’exalta llavors la figura de
l’alter ego.
Aquest fragment representa l’essència
de tot el text. El jo madur parla de l’aparició d’aquest “ham”, que és la
inspiració del poeta. Diu que arriba de forma inesperada a mans del poeta en
forma d’una sola paraula. Pot estar llegint, parlant amb algun desconegut, fent
qualsevol cosa... quan ell senti cert mot, el fil d’una obra sencera li
arribarà a l’esperit. Aquesta paraula decidirà la qualitat del poema, la
situació, el tema, etc. L’ham poètic només arriba, però, al poeta, mai a una persona
qualsevol.
Aquesta teoria trobo que és
ben certa, sempre ha estat present. Ja els antics grecs o romans atribuïen les creacions artístiques a les muses, que
eres no més que la inspiració d’una paraula (normalment en boca d’una dona) que
arribava a l’ànima de l’artista. A dia d’avui segueix vigent la teoria. Les
persones capaces que crear art, s’inspiren quan menys s’ho esperen, distrets o
enmig d’altres feines. De la mateixa manera que tan inesperadament arriba,
inesperadament se’n va, si no l’aprofites.
Claudia Cobas, 2n BAT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada