LA VIDA INCERTA 

                                                 [...] quan buits camins arribin a cruïlla

                                                 sense petjades a bescanviar,

                                                 i a lloc gras, vermenós, corri la guilla

                                                 i deserti les serres el senglar,

                                                     ¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,

                                                 closos els ulls com per al dolç dormir,

                                                 sense plany de la terra ni de l'aire,

                                                 vers una primavera sense fi?

                                                                                De La primavera al poblet (1935)

Aquestes dues estrofes pertanyen a les dues últimes del poema "La vida incerta" del recull de poemes de Josep Carner de La primavera al poblet. Les he escollit ja que són les estrofes on realment observem la intenció de Carner, que és preguntar-se què li passarà a la vida, és a dir, que ni ell ni ningú sabem què ens passarà en un futur, i és exactament el que es pregunta en l'últim vers, comparant la primavera sense fi amb una vida eterna terrenal. Al cap i a la fi, pretén transmetre la desconeixença d'un futur. 

                                                                                           Miriam Forcadell Estrem, 2n BAT C