La vida incerta.

La vida incerta

[...]¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,

closos els ulls com per al dolç dormir,

sense plany de la terra ni de l'aire,

vers una primavera sense fi?

                                             La primavera al poblet (1935)

El fragment que he seleccionat és l'última estrofa del poema de Josep Carner, La vida incerta, que es troba al recull, La primavera al poblet (1935). L'he escollit perquè em sembla l'estrofa clau del poema, en la qual expressa la incertesa del temps futur. A través de la metàfora de la primavera com a símbol de joventut; mostra com no sap ni quan, ni com se l'emportarà la mort. Crec que són els versos on fa més lluïment de les seves idees i de com mitjançant aquestes, aconsegueix transmetre una sensació de desconeixement del que el destí li depara. 

La foto que he escollit expressa aquesta idea de misteri i d'incertesa que l'autor transmet en aquest últim fragment. 

D'alguna manera he volgut il·lustrar els seus últims versos a través d'aquest bosc primaveral de caire fantàstic.

El bosc transmet sorpresa a la vegada que inseguretat per no saber on poden portar les escales que apareixen, i els misteris que es poden amagar en ell; al igual que Carner, que mitjançant la seva poesia, ha aconseguit transmetrem un seguit de sensacions

similars.

Amauriz López Ramírez 2n-Batxillerat-D

Les llimones casolanes - Josep CARNER

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

He escollit aquest fragment de Les llimones casolanes, del recull Els fruits saborosos(1906), perquè hem sembla que descriu molt bé la figura de la perfecta mestressa de casa, pròpia del Noucentisme. És la primera estrofa del poema.

La Metimna se'ns presenta com una dona capaç d'assumir totes les feines de casa i cuidar dels seus fills i del seu marit, Licas, que arriba a casa després de treballar. Es veu representat l'estereotip de la família ideal.

A l'hora de llegir aquest poema s'ha de tenir en compte el punt de cromatisme i lluminositat que Carner aporta al poema a traves de coses quotidianes.

Laura Sánchez Hidalgo

2 bat C

Ahir

Que en fa d'anys, sospira,

que ell se li morí!

Tants d'anys fan un dia,

un de sol: ahir.

I, si s'estimaren

mai no s'ho van dir.

Menta, farigola,

ruda i romaní.

Aquestes dues estrofes són les últimes del poema ''Ahir'' escrit per Josep Carner i que està dintre del llibre Llibre de poetes  publicat al 1904.
En la primera estrofa la dona vella rememora la mort del seu gran amor com si fos ahir. Recordar-lo és la seva manera de poder  seguir endavant.
A la segona estrofa ens aclareix que és un amor el qual mai s'ho van arribar a dir  per tant la incognita de no saber si hagues estat correspost o no també li donava esperança per a seguir vivint. Per acabar, hem de tindre en compte que aquestes plantes són plantes aromatiques que ens transmet la idea que a través de l'olfacte també es té memoria i que a més, podrien ser plantes que recorda de quan el veia al jardí.

Vanesa Hernández 2 BAT D

La poma escollida, Josep Carner

"Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.

¿Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?"

Josep Carner, La poma escollida, Els fruits saborosos (1906)

Aquests versos corresponen a l'últim estrofa del poema de “La poma escollida”. Els he escollit perquè transmeten molt bé la idea del poema: la incertesa de quan arribarà la mort, sabent que no està lluny, i l’enyorança de l’energia i la joventut. Però el més destacat és el tancament del poema, on Carner fa referència a l’amor com a via d’evasió d’aquesta feblesa provocada per l’envelliment. Així doncs, amb un sol vers transforma totalment el missatge negatiu que transmet el poema, i ens mostra l’acceptació de la mort que, al cap i a la fi, si hem sigut estimats i hem estimat, el destí inevitable de la mort no és tan greu. 

Irene Rodrigo, 2 BAT C.

MAR I CEL: ESCENA XII

SAÏD: (canviant sa desesperació en tendresa): 

                                                                   Ah! Blanca,

                   si sóc l'esclau, humil com la coloma!

                   Voleu que besi els peus de vostre pare,

                   i que besi la terra que trepitja!

BLANCA:  Mes jo el vull, oh mon Déu!... jo el vull; salveu-lo!

SAÏD:         Tot és en va: vós sou el cel; jo l'aigua;

                   mai s'ajunten ací; mireu: s'ajunten

                   només en l'horitzó! Es en va!

Aquest fragment ens condueix cap al final de l'obra, es pot veure com Saïd accepta que són tan diferents que vius mai no podran estar junts. Blanca expressa la seva voluntat d'estar amb Saïd, passi el que passi. 

M'ha criat l'atenció aquest fragmet per la referència clara que fa al títol del llibre, ell és el mar i ella el cel, només s'ajunten a l'horitzó, i per la lírica que utilitza Guimerà, sobretot l'al·legoria final.

Marta Redondo Sugrañes

2n BAT C

Mar i cel - Àngel Guimerà // Acte 3 - Escena X

Ferran: Mes tot està a punt. Saïd: encara
             tinc gent que em creu: d'aquesta nau a popa
             una barca hem baixat. És nit; los núvols
             cobreixen tot lo cel. De dalt vigilo
             jo a l'oncle que no torni, i vós de pressa
             per aquí us arrieu. (Per la finestra.)
                                           Entreu en l'aigua;
             a la barca ja sou; desfeu la corda;
             moveu los rems... i a Alger abans de dia!
             Jo us guardaré de dalt Blanca: de pressa!
             Ell, que t'estima, tonarà a trobar-te.
Blanca: Mes...
Ferran:            Que estan per venir! Va, doncs! Tu prega
             que no surti la lluna. Sort!

                               

He escollit aquest fragment perquè m’ha sorprès la manera en la que Àngel Guimerà mostra al personatge de Ferran.

Ens el presenta com una persona comprensible i no tant tancada a la religió com el Carles, el pare de la Blanca. Ha decidit ajudar a Saïd a fugir a l’Alger perquè no li matin i, així, pugui tornar a buscar a la Blanca i compleixin el seu amor junts.

Aquí, Ferran també demostra que estima a la Blanca i que faria qualsevol cosa per ella i perquè sigui feliç, encara que no sigui amb ell.

Laura Sánchez Hidalgo

2 bat C

MAR I CEL -ACTE I, ESCENA XV-

Saïd: (...) I la mare em va dir: los que mataren 

a ton pare, traïdors, fill de ma vida,

 també a mi em mataran; de la moresca

raça que els ha enriquit, ni el rastre en volen.

Sens los taurons com salten i capbussen, 

farts, boteruts, jugant amb los cadavres?

si ets salvessis, mon fill,oh, venja'ns!venja'ns!

Mes, ah! De cop nos revoltà la xusma

de marines cristians; i un crit la mare

llençà de mort; volgué fugir;los monstres 

pels cabells l'arraparen . La sang seva 

(Blanca, sense donar-se compte, s'enterneix 

i acaba per plorar)

            aquí em salta.(A son rostre.)

En aquest fragment, en Saïd ens mostra la seva part més emotiva, ja que ens explica com ell i la seva mare van ser capturats per un grup de crsitians i com van assassinar aquests a la seva mare, també cristina.
És la part de la seva vida més traumàtica perquè li esquitxa la sang de la seva mare a la cara just abans de que aquesta fos llençada als taruons i es queda sol a Alger amb sis anys. Blanca, al sentir la conmovedora història de com Saïd va perdre a la seva mare per la sang freda dels cristians, no pot evitar contenir les llàgrimes que li començen a brotar dels ulls sense adonarse'n, mostrant així els seus primers sentiments d'afinitat cap a Saïd.

Yeray Pedrol Santiago 2n BAT D