A UN AURÓ

Tu vas dir-me en hivern: -He de reviure:

tu no m'hauries d'envejar aquest do:

ara, en el fred i amb testa esblanqueïda, 

encara dónes flor-.

                                                                                                   D'Arbres (1953)

Aquesta és la setena estrofa del poema "A un auró" que es troba en el llibre Arbres (1953) de Josep Carner.

En aquest fragment Carner dóna veu a l'arbre i a través d'aquesta personificació expressa la diferència entre la vida de l'arbre i la vida d'una persona, aquesta diferència és que l'arbre reviurà en certa manera ja que l'auró és un arbre de fulla caduca.

La situació temporal d'aquesta estrofa és l'hivern, ens parla de fred i de la testa esblanqueïda referint-se a la neu que ha caigut a sobre que en una persona seria coms els cavells blancs de la vellesa.

He escollit aquesta estrofa ja que al llarg de tot el poema Carner fa una semblança entre la vida i les diferents etapes de l'arbre, però aqui és l'única part en la qual dóna vida l'arbre per tal d'expressar la diferència que hi ha entre els dos éssers.

Natalia Muñoz 2 BAT D

AHIR Josep Carner

                                                                     AHIR
                                                            
                                                               Que en fa d'anys, sospira,
                                                           que ell se li morí!
                                                           Tants d'anys fan un dia,
                                                           un de sol: ahir.

                                                               I, si s'estimaren,
                                                           mai no s'ho van dir.
                                                           Menta, farigola,
                                                           ruda i romaní


                                                                                De Llibre dels poetes (1904)

Aquestes dues estrofes són la quarta i cinquena del poema "Ahir" que es troba en el Llibre dels poetes (1904) de Josep Carner.
En la quarta estrofa ens diu que se li ha mort el seu amic de joventut, i per a una persona vella, el passat pot ser un dia. Per ells la vida passa molt ràpidament, en un obrir i tancar d'ulls.
En la cinquena estrofa ens explica que s'estimaven, pero no s'ho van dir per por, per timidesa... En els dos últims versos d'aquesta estrofa ens fa referència a quatre herbes aromàtiques: menta, farigola, ruda i romaní. Són quatre plantes que pots trobar a qualsevol lloc, que aporten un toc de senzillesa natural al poema. Són olors que poden recordar-te moments de la teva vida, olors que percebies de jove en el jardí, en la cuida...

He escollit aquestes estrofes d'aquest poema perquè trobo que és molt sensible, dit d'una manera molt fina. Aquesta dona, per recordar al minyó veí que tenia de més jove i recordar el que feien junts, ha de donar-li sentit al passat. Al cap i a la fi, tot s'ha quedat en un desig.

Rose Bozon-Vialle 2n BAT C

AHIR - JOSEP CARNER

Ahir

D'hora a la finestra
vol reconfegir
la casa que hom veia
darrera el jardí

D' allà la cridava

un minyó veí.

Anaven a escola

pel mateix camí.

Que en fa d'anys, sospira, 

que ell se li morí!

Tants d'anys fan un dia,

un de sol: ahir.

I, si s'estimaren,

mai no s'ho van dir.

Menta, farigola,

ruda i romaní.

De Llibre dels poetes (1904)

He agafat aquest petit fragment del poema Ahir, ja que el poeta transmet una sensació de melancolia i a la vegada d'un record del passat que no ha pogut oblidar, ni oblida, ni oblidarà perquè com hem sentit a dir moltes vegades el primer amor mai s'oblida. Aquest poema ens dóna a entendre que hi ha una dona mirant per la finestra, mentres pensa en aquells temps en que un minyó la cridava, doncs segurament estava enamorat d'ella, i ella d'ell però mai ho van dir i el noi va morir. Com podem observar l'autor utilitza les plantes aromàtiques: menta, farigola, ruda i romaní, perqùe vol donar-li perfum i aroma al poema, ja que alguns olors et transmeten les sensacions del passat; també quan diu: que ell se li morí!... l'autor s'el vol fer més seu.

Minerva Monné Jiménez

2 BAT C

La vida incerta.

La vida incerta

[...]¿me n'aniré tot sol, no vist rodaire,

closos els ulls com per al dolç dormir,

sense plany de la terra ni de l'aire,

vers una primavera sense fi?

                                             La primavera al poblet (1935)

El fragment que he seleccionat és l'última estrofa del poema de Josep Carner, La vida incerta, que es troba al recull, La primavera al poblet (1935). L'he escollit perquè em sembla l'estrofa clau del poema, en la qual expressa la incertesa del temps futur. A través de la metàfora de la primavera com a símbol de joventut; mostra com no sap ni quan, ni com se l'emportarà la mort. Crec que són els versos on fa més lluïment de les seves idees i de com mitjançant aquestes, aconsegueix transmetre una sensació de desconeixement del que el destí li depara. 

La foto que he escollit expressa aquesta idea de misteri i d'incertesa que l'autor transmet en aquest últim fragment. 

D'alguna manera he volgut il·lustrar els seus últims versos a través d'aquest bosc primaveral de caire fantàstic.

El bosc transmet sorpresa a la vegada que inseguretat per no saber on poden portar les escales que apareixen, i els misteris que es poden amagar en ell; al igual que Carner, que mitjançant la seva poesia, ha aconseguit transmetrem un seguit de sensacions

similars.

Amauriz López Ramírez 2n-Batxillerat-D

Les llimones casolanes - Josep CARNER

Metimna, atrafegada, com mou la cara encesa

damunt el voleiar dels braços i el vestit.

El dinar es cou, es veu lluir la roba estesa

i ja a la cantonada és Licas, el marit.

He escollit aquest fragment de Les llimones casolanes, del recull Els fruits saborosos(1906), perquè hem sembla que descriu molt bé la figura de la perfecta mestressa de casa, pròpia del Noucentisme. És la primera estrofa del poema.

La Metimna se'ns presenta com una dona capaç d'assumir totes les feines de casa i cuidar dels seus fills i del seu marit, Licas, que arriba a casa després de treballar. Es veu representat l'estereotip de la família ideal.

A l'hora de llegir aquest poema s'ha de tenir en compte el punt de cromatisme i lluminositat que Carner aporta al poema a traves de coses quotidianes.

Laura Sánchez Hidalgo

2 bat C

Ahir

Que en fa d'anys, sospira,

que ell se li morí!

Tants d'anys fan un dia,

un de sol: ahir.

I, si s'estimaren

mai no s'ho van dir.

Menta, farigola,

ruda i romaní.

Aquestes dues estrofes són les últimes del poema ''Ahir'' escrit per Josep Carner i que està dintre del llibre Llibre de poetes  publicat al 1904.
En la primera estrofa la dona vella rememora la mort del seu gran amor com si fos ahir. Recordar-lo és la seva manera de poder  seguir endavant.
A la segona estrofa ens aclareix que és un amor el qual mai s'ho van arribar a dir  per tant la incognita de no saber si hagues estat correspost o no també li donava esperança per a seguir vivint. Per acabar, hem de tindre en compte que aquestes plantes són plantes aromatiques que ens transmet la idea que a través de l'olfacte també es té memoria i que a més, podrien ser plantes que recorda de quan el veia al jardí.

Vanesa Hernández 2 BAT D

La poma escollida, Josep Carner

"Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.

¿Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?"

Josep Carner, La poma escollida, Els fruits saborosos (1906)

Aquests versos corresponen a l'últim estrofa del poema de “La poma escollida”. Els he escollit perquè transmeten molt bé la idea del poema: la incertesa de quan arribarà la mort, sabent que no està lluny, i l’enyorança de l’energia i la joventut. Però el més destacat és el tancament del poema, on Carner fa referència a l’amor com a via d’evasió d’aquesta feblesa provocada per l’envelliment. Així doncs, amb un sol vers transforma totalment el missatge negatiu que transmet el poema, i ens mostra l’acceptació de la mort que, al cap i a la fi, si hem sigut estimats i hem estimat, el destí inevitable de la mort no és tan greu. 

Irene Rodrigo, 2 BAT C.