Antígona

El lúcid conseller (al seu amic): No és difícil de conviure a Tebes, és impossible. Creont ho sap com tu i com jo, però no ho dira mai, és clar. Mira-te'l bé: obès, no gens atractiu, amb aquests ulls de mirada fixa i glaçadora, com de serp. Sí, potser arriba a fingir-se que és ben intencionat, t'ho concedeixo, però ho sacrificaria tot a la seva única passió de manar. Mentre visqui, és probable que ens mantinguem quiets, perquè està disposat a esclafar sense miraments el que se li oposi. Però gairebé és un vell, i els seus fills i seguidors no valen res. A Tebes, Creont no pot instituir perpètuament Creont. Què vols que visqui, vint anys més, tal vegada trenta? Si no el colpeix molt abans una mort violenta. I després, què? Eh, digues, després, què?

He escollit aquest fragment ja que és l'únic que ens dóna informació sobre l'aspecte físic de Creont, també ens aporta molta informació sobre la seva personalitat i les seves intencions.

Es deixa clar la difícil situació que està passant Tebes sota el govern de Creont qui té com únic objectiu manar i aconseguir que s'acompleixi la seva voluntat per tots els mitjans, raó per la qual està disposat a fer front a qualsevol que estigui en contra d'ell. Tot i així queda l'esperança de saber que Creont ja és gran, no estarà eternament al poder, a més els seus fills i seguidors no representen cap amenaça. El Lúcid Conseller manifesta aqui la seva animadversió cap a Creont. 

Natalia Muñoz

Antígona - Salvador Espriu

"LÚCID CONSELLER: [...] Sense ni un bri d’imaginació, els nostres col·legues s’entaularan al vespre, com cada dia, i menjaran amb molta gana, com sempre. Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s’entén."

 

He escollit aquest fragment, ja que al capdavall vol expressar que no  li do

naran importància a la mort d’Antígona, que al final, s’oblidaran, i haurà estat una mort sense importància. És una expressió que es pot aplicar en qualsevol moment de la vida, ja que quan una persona mor, quedarà en el record de la família i els amics, però la vida continuarà, i en el fons només serà això: un record.

Aquest fragment pertany a l’últim monòleg que fa el Lúcid Conseller, quan parla amb el seu amic, que en realitat s'adreça el lector. És un fragment que Salvador Espriu va afegir l’any 1967, a la versió definitiva d’Antígona, ja que és quan afegeix el personatge del Lúcid Conseller. Per aquet motiu, podem entendre que Espriu parla des de l’experiència quan diu aquesta expressió, i ve a significar que la mort d’Antígona al final haurà estat en va. 

Miriam Forcadell Estrem

2n BAT C

Antígona - Salvador Espriu

"Tirèsias llogarà de seguida uns altres ulls experimentats i desvergonyits. Ismene esdevindrà aviat una conca que no tindrà ni nebots. Impedit el desastrós matrimoni, Euridice, després del decent i moderat disgust, respirarà en endavant més tranquil·la. Creont, insegur al clos del seu recel, presidirà potser durant alguns anys una organitzada demagògia, aquesta precària treva: si s'amagreix i no l'assassinen, potser viurà durant una llarguíssima temporadeta. Sense ni un bri d'imaginació, els nostres col·legues s'entaularan al vespre, com cada dia, i menjaran amb molta gana, com sempre. Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres s'entén."

Aquest fragment forma part de l'últim parlament del Lúcid Conseller, estalviable per al lector, segons Espriu. Aquest personatge apareix en la versió definitiva d'Antígona, al 1967, i representa la veu de l'autor. En el seu monòleg final es troba ell sol, fent una reflexió cap el seu suposat amic, que en realitat és el lector. Ens anticipa com serà la vida dels personatges després de la mort d'Antígona. Cada un d'ells seguirà el seu curs, i tot i que els fets que han succeït els hagin marcat en el moment, el temps passarà i tot, d'alguna manera, s'oblidarà. Per tant, per Espriu, la mort d'Antígona no servirà per a res. 

Això ho podem aplicar a qualsevol realitat. Quan una persona mor la vida dels qui l'estimaven canvia, i els afecta, però no s'estanca. El pas del temps fa que els fets es quedin en l'oblit i que una acció que en el seu moment va ser molt important, s'esvaeixi i doni pas a d'altres. 

Laura Aguilar Gallego

2 BAT C

"Antígona" de Salvador Espriu

"encara que sovint les pitjors crueltats no alteren la nostra indiferència i ens trasbalsa, en canvi, una tonada estúpida. On trobaríem un home complet? El qui és només intel·ligent no és ni tan sols intel·ligent, i la més sòlida raó és ineficaç contra el mal més lleu."

Aquest fragment pertany al parlament final del Lúcid Conseller, on reflexiona sobre un tema universal el qual es pot aplicar tan en l'època grega, la realitat del moment d'Espriu, o l'actualitat: la humanitat i el seu comportament. Assegura que les accions més transcendents i heroiques, com la d'Antígona, són oblidades amb facilitat o fins i tot ignorades, i encara que sigui una visió pessimista, personalment crec que és vertadera. Aquest fet, segons l'autor, es produeix per la manca de persones amb les qualitats necessàries per poder interpretar  i valorar les lleis morals i ètiques.

Irene Rodrigo Cabasés - 2 BAT C

Antígona - Salvador Espriu

ANTÍGONA: ( amb una suprema dignitat) Tan sols tu gosaries acusar-me d'aquest crim, del qual no ignores que sóc ben innocent. La meva sang m'ordenava d'arrencar aquell cos de la profanació, però no pertorbaré la pau de Tebes, tan necesssària. ( A TIRÈSIAS) Que les teves prediccions no s'acompleixin.     (Als consellers,en general) Calmeu al poble i que torni a les cases, que cadascú torni a casa. No sé si moro justament, però moro amb alegria. Privada de la llum, en una lenta espera, recordaré fins el darrer moment la ciutat. Recordaré els carrers, la font, els camps, el riu, aquest cel. Que la maledicció s'acabi amb mi i que el poble ,oblidant el que el divideix, pugui treballar. Que pugui treballar, i que tan de bo tu, rei, i tots vosaltres el vulgueu i sapigueu servir.

Aquest fragment està extret del tercer acte de la tragèdia Antígona escrita per Salvador Espriu l'any 1939 i publicada l'any 1955. He triat aquest parlament d'Antígona perque és l'acabament de la tragèdia. Antígona, amb suprema dignitat, sap que morirà per desobeir les lleis de Creont però tot i així afirma que morirà alegre ja que ha seguit les seves lleis morals. Té un punt d'esperança i desitja que Tebes continui tal i com ha estat fins ara. Mentres ella pateix el seu càstic mai deixarà de recordar Tebes i desitja que la població vulgui i sapiga servir al rei. 

Vanesa Hernández 2 BAT D 

ANTÍGONA - SALVADOR ESPRIU

Antígona:

"Ja ho sé no ho pretenc. No temo la mort. Sempre he estat voltada de mort, des de sempre he sabut que no envelliria, que no coneixeria l'amor d'un marit i dels fills."

He agafat aquest fragment que pertany a l'obra d' Antígona de Salvador Espriu, ja que Antígona ens mostra que des que va néixer ja sabia el seu futur. Que d'acompanyant sempre ha tingut una cosa: la mort. Suposadament pensava així ja que sabia que la seva família no era que diguéssim la apropiada per donar felicitat; el seu pare era el fill de la seva mare, els seus germans baratllant-se per un poder... Antígona sent que des que va néixer sol ha tingut desgràcies i com tota desgràcia acaba amb un final el qual no es pot dir que sigui feliç. Ella en aquest fragment parla de la mort perquè vol enterrar el seu germà: Polinices com ha fet amb Etèocles, encara que es jugui la seva vida.

Minerva Monné Jiménez

 2 Bat C

JARDÍ VORA EL MAR , Mercè RODOREDA.

"- Fins a la tarda no vam saber que abans que l'anessin a buscar per anar a l'església l'Eugeni havia anat a veure la Rosamaria, que estava només amb la seva tia i tres o quatre amigues del veïnat. La va agafar pel braç, i amb les dents estretes, com si fos boig, li va dir que la deixava casar amb en Francesc, si era la seva voluntat, però que al cap de cinc anys, fos on fos que s'hagués ficat, l'aniria a buscar i ella el seguiria. i va anar mirant tots els altres d'un a un: << A en Francesc li dono cinc anys de la vida de la Rosamaria...¡cinc anys!>> i va alçar la mà amb els dits estirats: <<¡Cinc!>>

- Va venir tard, a la nit, i el vam esperar i no ens va dir ni una paraula."

Pàgina 96. Capítol IV.

Aquest fragment es troba al quart capítol quan els pares de l'Eugeni van a veure a la Rosamaria perquè estan preocupats pel seu fill, ja que porten quasi quatre anys sense saber res d'ell. Li estan explicant al jardiner el que va passar el dia del casament de la Rosamaria. He escollit aquest fragment perquè es veuen clarament els sentiments que tenia l'Eugeni respecte la Rosamaria. es podria dir que era un amor molt fort, ja que està disposat a renunciar a ella durant cinc anys, que si era el que ella volia que la deixava, però que al cap de cinc anys ell tornaria i ella hauria de tornar amb ell.

Després d'aquest fragment l'Eugeni va marxar a Amèrica sense dir practicament res. S'intueix que marxa perquè vol intentar oblidar a la Rosamaria, almenys durant cinc anys.

Com es pot veure aqui, i en general a tota l'obra, mai s'acaben de mostrar els pensaments i sentiments de la Rosamaria, només en un punt del llibre quan ella va a veure als pares de l'Eugeni diu que se l'estimava com un germà. 

Marta Redondo 

2n de BAT C