—Què mires? –li pregunta.
—Aquest tel de boira, que sembla com si volgués tapar el sol.
—I el taparà; no ho dubtis. La nostra terra no és com la capital, on sempre fa
bo. La boira no ens deixa de petja fins a darreries de maig –declara en Tomàs amb
la seva veu gutural, d’home que està avesat a enraonar a ple camp–.
—Aquest tel de boira, que sembla com si volgués tapar el sol.
—I el taparà; no ho dubtis. La nostra terra no és com la capital, on sempre fa
bo. La boira no ens deixa de petja fins a darreries de maig –declara en Tomàs amb
la seva veu gutural, d’home que està avesat a enraonar a ple camp–.
He escollit aquest fragment,
perquè és on es parla de la boira per primer cop. Aquesta boira és com el mal
presagi del que la Laura trobarà a Comarquinal; costums vells, conservadors,
gent hipòcrita... Durant tota la novel·la s'utilitza la boira com a metàfora de
tals comportaments.
En aquest primer moment, la Laura
veu la boira i li desagrada. No obstant, pensa que és una cosa passatgera, i no
li dona més importància. És quan en Tomàs li parla de la continuïtat d'aquella
boira al poble, quan la Laura sent una certa repulsió o desgrat cap a aquest
aspecte de Comarquinal -el primer de molts altres-.
María Albà Díaz
1r BAT B
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada