“..Després aixeca
Al cel, enorme, l’embanyada testa
Amb un gran gesto tràgic; parpelleja
Damunt les mortes nines i se’n torna
Orfe de llum sota del sol que crema,”
He triat aquest poema perquè m’agraden molt les dos metàfores que apareixen i també com compara la vida d’una vaca que és cega amb l’home marginat, perquè la vaca no està sola, al seu entorn hi ha més vaques, però al ser diferent, es sent sola i això també passa amb les persones.
Maria Mendoza.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada