ÍDOLS - Gabriel Ferrater

   
    Aleshores, quan jèiem
    abraçats davant la finestra
    oberta al pendís d'oliveres (dues
    llavors nues dins d'un fruit que l'estiu
    ha badat violent, i que s'omple
    d'aire) no teníem records. Érem
    el record que tenim ara. Érem
    aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
    per la submisa fe de després.

Teoria dels cossos, 1966


Martí Vallvé

LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,

aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador

que surt d'un pou, em pujarà

des del silenci de tota la casa, brusc,

el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar

el bufeteig de portes de metall, i els passos

del replà, i endevinaré l'instant

que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.

Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,

que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.

      Gabriel Ferrater

Nadina Cisa Ribas

            2n bat D

  
Cartier Bresson (1908-2004)

SI PUC

Alguna cosa ha entrat

dins algun vers que sé

que podré escriure, i no

sé quan, ni com, ni què

s’avindrà a dir. Si puc

te’l duré cap a tu.

Que digui els teus cabells

o l’escata de sol

que et vibra en aquesta ungla.

Però potser no sempre

tindré del tot present

el que ara veig en tu.

He sentit el so fosc

d’una cosa que em cau

dins algun pou. Quan suri,

he de saber conèixer

que ve d’aquest moment ?

Gabriel Ferrater

(Ariadna Terradellas)

2N BAT - D

DUES AMIGUES, Gabriel Ferrater

       Tant de sol als turmells,

    de mar llisa i daurada.

    Agafades de mans,

    no es diuen res. Carrers

    d'homes rancuniosos

    perquè no hi ha cap home

    com ells, que elles coneguin.

    Ara no van enlloc.

    Tornen del sol. Travessen

    tardes llargues, carrers

    de mots incomprensibles.

    No s'enduen records.

    Volen només saber

    que s'agafen de mans

      i van juntes, per un

        carrer de l'estranger.

               Menja't una cama, Gabriel i Ferrater

               David Vendrell Cabanillas, 2n BAT D

El mutilat

Jo sé que no l'estimes.

No ho diguis a ningú.

Tots tres, si tu ens ajudes,

guardarem el secret.

Que ningú més no vegi

allò que hem vist tu i jo.

De la gent i les coses

que us han estat amics,

ell se n'amagarà.

No tornarà al cafè

que és fet per a esperar-te.

Vindran mesos amb erra:

serà lluny de les taules

de marbre, on us servien

les ostres i el vi blanc.

En els dies de pluja

no mirarà l'asfalt

on us havíeu vist

quan no es trobaven taxis

i havíeu d'anar a peu.

No obrirà més els llibres

que li han parlat de tu:

ignorarà què diuen

quan no parlen de tu.

I sobretot, hi pots

comptar, ni a tu ni a mi

no ens farà saber on para.

S'anirà confinant

dins de les terres llunyanes.

Caminarà per boscos

foscos. No el sobtarà

l'atzagaia de llum

de la nostra memòria.

I quan sigui tan lluny

que mig el creguem mort,

podrem recordar i dir

que no te l'estimaves.

No ens farà cap angúnia

de veure com li manques.

Serà com un espectre

sense vida ni pena.

Com la foto macabra

d'una Gueule Cassée,

que orna un aparador

i no ens fa cap efecte.

Per ara, no ho diguem:

no trasbalsem la gent

mostrant-los la ferida

sagnant i purulenta.

Donem-li temps i oblit.

Callem, fins que ningú,

ni jo mateix, no el pugui

confondre encara amb mi.

Da nuces pueris, Gabriel Ferrater.

Maria Grifoll Nogués.

A TRAVÉS DELS TEMPERAMENTS

Uns pins massa sensibles es revinclen

deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric

d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.

               Gabriel Ferrater, Da nuces pueris. (Júlia Vilafranca)

El secret, Gabriel Ferrater

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim

estiu. De bon matí, abans que el telèfon

no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.

Prendrem el tren més lent, i baixarem

a la tercera estació, en un poble

de terra sense verds. El disc vermell

d'una taverna ens donarà el senyal.

Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,

mirats pero sense mirar, ens prendrem

la tèbia cervesa del silenci.

Tornarem ben segurs que cap record

no ha nascut en nosaltres. Quan trobem

el primer amic, comprendrem que aquell dia

ha estat el del prodigi, que s'han dit

el mot senzill i just, i tothom riu.

Riurem també, i guardarem el secret.

I sobretot després, quan els turmenti

d'haver-se descobert que no es volien

tal com eren i hauran tornat a ser,

i s'agermanin tots en l'odi mutu,

callarem. Que no sàpiga ningú

que no vam dir ni sentir res. Que puguin

odiar-nos també, fraternalment. 

                                                                                                                                                                                             Albert Salas, 2n Bat C