El secret, Gabriel Ferrater

Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim

estiu. De bon matí, abans que el telèfon

no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.

Prendrem el tren més lent, i baixarem

a la tercera estació, en un poble

de terra sense verds. El disc vermell

d'una taverna ens donarà el senyal.

Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,

mirats pero sense mirar, ens prendrem

la tèbia cervesa del silenci.

Tornarem ben segurs que cap record

no ha nascut en nosaltres. Quan trobem

el primer amic, comprendrem que aquell dia

ha estat el del prodigi, que s'han dit

el mot senzill i just, i tothom riu.

Riurem també, i guardarem el secret.

I sobretot després, quan els turmenti

d'haver-se descobert que no es volien

tal com eren i hauran tornat a ser,

i s'agermanin tots en l'odi mutu,

callarem. Que no sàpiga ningú

que no vam dir ni sentir res. Que puguin

odiar-nos també, fraternalment. 

                                                                                                                                                                                             Albert Salas, 2n Bat C