Venim
de la pols
Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si
feien una piscina o la base d'una glorieta. "Es tracta
d'una sorpresa", responien a cada pregunta d'ell.
I ho fou, perquè quan van completar les mides li do-
naren allò que se'n diu cristiana sepultura.
Ell cegat per la
curiositat insisteix en saber què és el que estan preparant a casa
seva quan no sap que quan descobreixi el que estan preparant és la
seva tomba. La mort és próxima, davant de casa seva. La mort pot
ser-hi davant de les nostres cases però això és una cosa que no
podem saber fins el dia en el que acabem morint. En qualsevol moment
de les nostres vides estem exposats a la mort que ens pot arribar en
l'instant menys esperat i de la forma més insòlita.
L'home sentia curiositat
per saber què passava davant de casa seva i la insistència que
mostra ens dóna a pensar que de vegades ens centrem massa en saber
determinades coses quan en realitat el que hauríem de fer es
deixar-nos emportar, no pensar en el resultat de la sorpresa que li
estan preparant sinò viure el moment i quan l'hora de descobrir el
que li depara el futur ja sabrà que el que tant esperava era la seva
propia mort.
Amauriz López Ramírez
PASSOS COMPTATS
Des
del revolt, vaig preguntar on començava aquell camí, i uns caçadors
m’explicaren que just on es retallava la silueta del salze damunt
l’horitzó. Vaig caminar fins a escorxar-me els peus i, en arribar
al salze, un home clavat a terra em digué que allò no era cap
començament, sinó un dels finals. En descobrir la meva mirada
d’estupor —i qui sap si d’espant—, l’home clavat a terra em
recomanà que no fes escarafalls i que em busqués un sot arrecerat i
a mida abans no es pongués el sol. «Després —afegí— tot són
presses.»
Tracta d'un home començant
un llarg camí, el de la vida, tot i que ell no n'es conscient.
A l'inici d'aquest camí
(on interpretem que neix) es troba a dos caçadors els quals
l'indiquen com arribar al final d'aquesta curta vida.
Aquestes persones
atribuïdes com a caçadors representarien els seus pares guiant al
seu fill cap al recorregut més segur. També podríem fer-nos una
idea de que representen la societat i els dogmes establerts sobre la
vida. Aquets els guien cap a la silueta d'un salze, el qual
representa la mort.
A l'arribar a la fí del
camí es troba amb un senyor al que ràpidament li pregunta la
seguida del camí. Aquest afegint un: “tot són presses” li diu
que el final està aquí, i que es senti en algun lloc apropiat per a
l'espera de la mort.
Podem observar com l'autor
ens vol transmetre que un camí marcat no vol dir que sigui el
correcte, ja que si no gaudim de la vida mateixa i no fem el que ens
apasiona podem viure morts.
Álvaro Blanco López
