"La ciutat llunyana".

<<Aux captifs, aux vaincus, à bien d'autres, encor>>

BAUDELAIRE

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

1939

Aquest poema forma part de "Com un foc invisible... Antologia poètica" de Marius Torres, i va ser escrit en la tercera etapa del poeta.

La poesia està feta per quatre estrofes (dos quartets i dos tercets), és a dir, segueix l'estructura d'un sonet a la italiana. Té una rima consonant, la qual segueix l'ordre ABAB-CDCD-EFF-EHH. Els versos són alexandrins amb cesura. Els versos femenins i masculins es van creuant fins arribar als tercets, on el primer vers és femení i els altres dos, masculins. 

Abans de començar a parlar del contingut, m'agradaria fer menció del vers introductori de Baudelaire, el qual fa una mena de 'crida' a tots aquells que han perdut la seva pàtria (la traducció és: "als capitus, als vençuts i encara a molts altres...")

Passant al poema, a la primera estrofa l'autor ens fa saber que la República ha caigut i per tant, tots els ideals i els somnis que tenien els noucentistes han caigut per terra. A més, demana ajuda a la Pàtria. A la segona estrofa comença a clarejar l'esperança dient que encara que caigui ara la seva 'ciutat ideal' ells esperaran el seu torn, fins que una nova generació torni a aixecar tot el que el franquisme destruirà. Als dos tercets, l'autor continua donant l'esperança malgrat la derrota.

Podem detectar la presència del jo col·lectiu ja que parla en nom de tots aquells que anyoren la seva pàtria. Aquest poema va ser escrit el 1939, l'any que va acabar la Guerra Civil Espanyola amb victoria dels franquistes. En aquella època ell ja era al sanatori, ja que patia de tuberculosi i va morir als 32 anys a causa d'aquesta malaltia. Dita malaltia marcarà la vida del poeta i això ho reflectirà als seus poemes. 

Utilitza moltíssimes metàfores (veu de bronze=veu de l'esperança, ciutat que s'enfonsa, braç potent de les fúries=tropes enemigues...).

He escollit aquesta obra perquè em va agradar bastant la manera de donar esperança al resurgiment dels que van caure quan Franco va accedir al poder d'Espanya i perquè el tema de la Guerra Civil és un que m'atreu força. La fotografia és extreta del Google i l'he escollida perquè mostra un exili, cosa que van viure gran part dels que van quedar sobreviure a la guerra i que seguidors de la República.

Víctor García, 2n BAT D