mires, cruel, amb un somriure antic
aquest temps, massa vell per ser-te amic.
perquè saps que dels dos ets la més forta.
Aquest és un fragment del poema Venus (pàg. 57). El poema és de l'any 1938 i això ens indica que l'autor ja estava malalt, la guerra ja havia començat i ell ja havia conegut a "mahalta", el seu amor.
En aquest poema veiem com s'allunya del conflicte col·lectiu que seria la guerra, fent un poema totalment d'amor. El poema va dirigit a l'estàtua de Venus, la deessa de l'amor ("senyora d'una terra morta" = civilització grega), però més enllà de dirigir-se a una estàtua, entenem que es dirigeix a l'amor en general.
En el primer vers de l'estrofa el poeta es pregunta cap a on dirigeix el somriure la deessa, perquè com veiem a la foto (estàtua de venus de milo al louvre), s'hi intueix un petit somriure discret.
Crec que després, quan diu "aquest temps massa vell per ser-te amic" podria referir-se a que l'autor, com que està malalt i sap que s'ha de morir, sap que ja no és hora de que estigui enamorat, sap que és massa tard.
I en l'últim vers d'aquesta estrofa, dóna a entendre que per molt malament que estigui, l'amor el pot més que la malaltia ("dels dos ets la més forta").
Soraya Àvila.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada