Com la princesa conjurà Tirant que li digués qui era la senyora que ell tant amava.

Tirant es posà la mà a la mànega i tragué l’espill, i digué:

            -Senyora, la imatge que hi veureu em pot donar mort o vida.

Mani-li vostra altesa que em tingui pietat.

            La princesa prengué de seguida l’espill i, amb cuitats passos,

entrà a la cambra pensant que hi trobaria alguna dóna pintada, però

no hi veié res sinó la seva cara. Llavors ella comprengué perfecta-

ment que per ella es feia la festa i s’admira molt que hom pogués

requerir d’amors una dama sense parlar.

El motiu de la tria d’aquest fragment és perquè m’ha cridat l’atenció la forma en la que Tirant declara el seu amor i la ingenuïtat de Carmesina. És a dir, com Tirant, tan “babau” degut al seu enamorament, es declara a Carmesina sense dir res, i a la vegada dient-li a través d’un espill, de manera molt romàntica. On trobo, per exemple, com aquí destaca força l’amor en la vida quotidiana, en una novel·la de cavalleria d’aquella època. Però en cara m’ha fet més gràcia, la ingenuïtat de Carmesina, al pensar-se que hi trobaria una altra dona dibuixada a l’espill, quan ella en el fons, desitjava ser la senyora que tant amava Tirant. En conclusió, trobo molt bonica la manera d’expressar el que sent Tirant a Carmesina.

Hi he triat aquesta imatge, perquè penso que recorda a la por que devia sentir Carmesina, al pensar-se que seria una altra, la dona que sortiria dibuixada:

Kílian Estivill Ribé.

1 Bat b.