“- Pel coneixement que tinc, senyora, de la vostra gran vàlua, tant en llinatge com en molta bellesa, gràcia i saber, com en totes aquelles altres virtuts que es deixen reconèixer en un cos més angèlic que humà, mol tus desitjo servir. I consideraria que em faríeu una gran gràcia, si la mercè vostra em volgués donar aquest fermall que porteu al pit. I si la vostra benigna mercè me l’atorgarà, jo l’accepto, i el portaré de grat per honrar-vos i servir-vos, prometent i jurant sobre l’altar i per l’ordre de cavalleria, de combatre un cavaller a peu o a cavall a tota ultrança, armat o desarmat, de la millor manera que ell ho sabrà divisar.”He escollit aquest fragment, ja que Tirant, amb molta retòrica, expressa a la bella Agnès tot el que suposaria per a ell que li donés una penyora (en aquest cas, el fermall) en senyal de la seva estimació, ja que ell –segons diu- la considera un “cos més angèlic que humà”, i exalta la seva bellesa i la seva virtut. Tot això que diu Tirant deixa entreveure un gran amor envers la noia, un amor absolut; però no és així. L’amor que Tirant expressa és un clar exemple d’amor cortès, típic a les corts, a la època medieval. Tot i que Tirant pugui tenir en bona consideració a la bella Agnès, en absolut està enamorat d’ella. Aquesta és la causa per la que aquest text m’ha cridat l’atenció, per aquest costum totalment perdut en la actualitat.
María Albà Díaz
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada