Quadern d'Aram

Si les campanyes del corall continuen anant bé, com aquesta, i encara em surten altres feines en mar, aviat podrem llogar un pis més gran. Sempre he pensat en una casa amb jardí, o amb un pati o un terrat, on ella pugui tenir molts rosers. De moment però, encara es conforma amb els quatre testos al petit balcó. No són roses d'Anatòlia, són roses de Provença.

Així es com acaba un capítol de Quadern d'Aram, a la pàgina 117. En aquest fragment és Aram qui escriu a la llibreta i pel contingut de l'escrit podem veure que ell i la seva mare estan passant per una bona època; Aram té feina al mar i viuen i mengen millor que altres vegades. Tot i així, veiem la voluntat del jove d'aconseguir una vida encara millor per la seva mare, com fa al llarg de tot el llibre.

Un tema a destacar són les roses, ja que veiem que Aram vol que la seva mare tingui una casa gran, pensant en els rosers que hi podria tenir, perquè sap que li agraden molt. Sabem que Marik quan van marxar de casa ja va dir a la seva família que cuidessin els rosers, i a partir d'aquí és un tema que es va repetint al llarg de la novel·la i que, per tant, podríem dir que per ella és com un símbol d'estabilitat ( o fins i tot de llibertat), perquè quan tot hagi tornat a la normalitat, vol tornar a tenir les roses que tenia.

També cal destacar la importància de l'última frase, que diu "No són roses d'Anatòlia, són roses de Provença.", perquè les roses que té ara, no són de la seva terra, són d'una altra part del mediterrani. Són d'on són ells ara.

Soraya Àvila (foto d'internet perquè encara no estan florits els rosers)