Sí, ho haig d’escriure: no hi va haver compassió ni per als vells ni per als infants, tots els nens, totes les dones, entaforades en vaixells i ofegades a la Mar Negre, fredament. Ho vam saber al cap d’un temps d’haver arribat a Ecmiadzin, a través del NER i de la Creu Roja. Jo sempre les he plorat de nit, durant anys, per no entristir Aram. Una nit, quan érem a Atenes, una dona gran que era a prop meu em va sentir:
He triat aquest fragment del llibre “Quadern d’Aram” (pàgina 92 i 93) perquè és una de les parts de la novel·la que més m’ha impactat, ja que quan succeeix una guerra, malauradament, tots tendim a pensar en la quantitat de víctimes mortals, però som pocs els que pensem en la quantitat de víctimes que no moren però que són maltractades i seguiran sent maltractades pels bàndols vencedors. En aquest cas les víctimes maltractades pels “maleïts turcs” són les noies joves. Aquest fragment, doncs, costa de dues parts; la primera part es tracta d’un fragment escrit per Marik, la mare d’Aram, on ens explica com se’n van assabentar de la manera com van matar molts armenis, sobretot vells i infants, “no hi va haver compassió ni per als vells ni per als infants, tots els nens, totes les dones, entaforades en vaixells i ofegades a la Mar Negre, fredament”, “Ho vam saber al cap d’un temps d’haver arribat a Ecminadzin”. La segona part es tracta d’un diàleg directe entre la Marik i una senyora gran a Atenes. L’ intenció de l’autora, Maria Àngels Anglada, és destacar el sofriment i l’enyorament, en aquest cas de Marik, al perdre els éssers més estimats en una guerra.
- Per què plores, Marik?
- Per les meves filletes i l’àvia, ja t’ho he explicat, com va morir.
- No les has de plorar- em va dir, quasi durament-. Eren molt petites, van morir de pressa.
- I què em vols dir, amb això?
- Jo tenia dues nétes grans, de setze i disset anys; el meu fill vivia lluny de nosaltres, a Bitlis.
- I què els ha passat?
- Els turcs, que Déu els confongui, van matar tots els homes, i van raptar i violar les noies i les meves nétes eren precioses: ara són a mans dels maleïts turcs, qui sap on! Per això et dic que no has de plorar les teves.
He triat aquest fragment del llibre “Quadern d’Aram” (pàgina 92 i 93) perquè és una de les parts de la novel·la que més m’ha impactat, ja que quan succeeix una guerra, malauradament, tots tendim a pensar en la quantitat de víctimes mortals, però som pocs els que pensem en la quantitat de víctimes que no moren però que són maltractades i seguiran sent maltractades pels bàndols vencedors. En aquest cas les víctimes maltractades pels “maleïts turcs” són les noies joves. Aquest fragment, doncs, costa de dues parts; la primera part es tracta d’un fragment escrit per Marik, la mare d’Aram, on ens explica com se’n van assabentar de la manera com van matar molts armenis, sobretot vells i infants, “no hi va haver compassió ni per als vells ni per als infants, tots els nens, totes les dones, entaforades en vaixells i ofegades a la Mar Negre, fredament”, “Ho vam saber al cap d’un temps d’haver arribat a Ecminadzin”. La segona part es tracta d’un diàleg directe entre la Marik i una senyora gran a Atenes. L’ intenció de l’autora, Maria Àngels Anglada, és destacar el sofriment i l’enyorament, en aquest cas de Marik, al perdre els éssers més estimats en una guerra.
ARIADNA TERRADELLAS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada