MAR I CEL, ÀNGEL GUIMERÀ: Escena II, Acte III

Blanca, somniant:            
                                                  Pare!
       Oh, no; no! Tots enrere!...A fora!
       No, vils! Oh, no el toqueu!
  (Despertant.)
                                           Ah, quina angúnia!
  (Mirant pertot)
       Res. Doncs me creia que altre cop venien.
       Sola estic. Quina repòs! I com no tornen!
       Perquè ells volen sa vida. Mes jo, dona,
       son cos defensaré mentres respiri!
   (En veu baixa.)
      Que jo no vull que mori, que en ell trobo
      no sé pas què!...Dins mon cervell, perdudes,
      rebroten, al mirar-lo, de les nines
      lo grat record, los besos de la mare,
      los ulls de Déu amorosits!...I a l'una
      lo desig d'abraçar-lo m'esperona
      i de dar-li la vida unint los llavis!...
      Que ell per mi s'ha perdut!...

En aquest fragment veiem com Blanca mostra el amor per Saïd, en el moment en que decideix defensar-lo perquè els cristians no el matin. Per això l'he escollit, ja que en ell veiem un gran exemple d'un dels trets biogràfics de Guimerà. Que és la sublimació de l'amor, és a dir, és quan Blanca posa per damunt de qualsevol cosa l'amor que sent per Saïd.

                                                                                                 
    Denisa Claudia Istrate
    2 BAT D