Saïd: Ah, Blanca,
si soc l'esclau, humil com la coloma!
Voleu que besi els peus de vostre pare,
i que besi la terra que trepitja!
Blanca: Mes jo el vull, oh mon Déu!... jo el vull, salveu-lo!
Saïd: Tot és en va: vós sou el cel; jo l'aigua;
mai s'ajunten ací; mireu: s'ajunten
només a l'horitzó! És en va!
En aquesta escena, els únics dos personatges que hi apareixen són Saïd i Blanca, que fan referència al títol de l'obra, personificant-se l'un amb el cel i l'altre amb el mar, i en l'horitzó on tots dos s'ajunten però mai s'acaben de tocar.
El títol de l'obra té un sentit metafòric, sembla que el mar i el cel es toquin però mai arriba a passar i això és paral·lelament lo que els hi està passant a Saïd i Blanca, que volen estar junts però que per raons religioses i culturals el seu amor és impossible.
També és una clara demostració de que l'amor ho pot tot, fet que es va intensificant al llarg de l'obra.
Carla Montañez Peirot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada